Les cartes

Un relat de: Carles Campomar
Després de sortir de la feina i anar a comprar una mica de carn per fer-me el dinar com pràcticament cada dia, vaig anar cap a casa tranquil·lament, mirant a la gent que estava al parc del poble jugant amb els seus fills als gronxadors.
En arribar a casa vaig veure a la bústia una carta bastant gran que sobresortia. Vaig obrir la bústia amb una mà, perquè amb l’altra hi duia la bossa de la compra. Quan vaig tenir tenir la bústia oberta em van caure moltes cartes al terra juntament amb aquella gran carta.
En arribar a dalt de casa vaig obrir la porta com vaig poder i vaig anar directe a la cuina per deixar tot el que portava a les mans.
Vaig anar mirant les cartes una a una però tot era publicitat, la factura del telèfon i aquella carta gran va resultar ser publicitat d’aquella que et diu que et toca no sé quants d’euros.
Però la darrera carta que em quedava per obrir era una sense remitent.
La vaig obrir i a dins la carta i avia un full blanc que només deia:
“Veure’t cada dia es el millor regal per mi.”
I al final un petó amb un pintallavis de color vermell intens.
Vaig quedar-me parat i no vaig de deixar de donar-li voltes en tot el dia.
El dia següent al sortir de la feina vaig anar corrents cap a casa directament a la bústia i quina sorpresa, vaig tornar-me a trobar unaltra carta igual sense remitent.
Sense pujar a casa vaig obrir-la em vaig quedar parat llegint.
El resum, el que deia la carta era que des de feia uns anys aquesta persona estava enamorada de mi però no tenia valor per dir-m’ho a la cara.
Ara ja estava més intrigat per saber qui era aquella persona que m’enviava les cartes sense remitent.
L’únic que tenia clar és que era alguna persona que em veia cada dia.
El dia següent vaig aixecar-me i vaig decidir mirar a totes les noies que aquell dia passaven pel meu costat. Fins arribar a la feina vaig trobar-me només a dues noies joves i a una dona d’una quarentena d’anys.
Eren del poble perquè les tenia vistes però ves a saber tu si alguna d’aquelles noies era la que m’escrivia les cartes.
Al sortir de la feina, anant cap a casa, vaig veure’n més de noies, i a cada una que veia pensava el mateix…, serà ella la noia de les cartes?
I al posar la clau del portal de casa algú que hi havia al darrera de la porta la va obrir, era una noia que marxava, no era de l’escala, mai l’havia vist allà. Vaig anar directe a la bústia i allà estava la carta d’aquell dia.
A la carta hi havia una poesia escrita i un petó de color vermell com el d’aquella primera carta.
De seguida vaig sortir al carrer per veure si veia aquella noia potser era ella la de les cartes, però ja no vaig ser-hi a temps perquè ja havia marxat.
Els dies passaven ràpidament i les estones a la feina a poc a poc, ja que cada dia només pensava en el moment d’obrir la bústia i trobar-me una nova carta.
Un dia al arribar a casa al mirar la bústia no hi havia cap carta, després d’un parell de mesos rebent cartes cada dia, fins i tot els diumenges que els carters no treballen, aquell dia no en vaig rebre.
Què degué passar? No vaig parar de pensar-hi durant tot el dia, i el dia després, i la setmana següent i el mes següent…
Vaig arribar a la conclusió que el temps que van durar aquelles cartes van ser uns dies molt bonics i que seria una cosa que no oblidaria mai, i qui sap si aquella noia que vaig veure un dia al posar la clau al pany era ella la noia de les cartes o si no era ella, la noia que ho feia es deu haver cansat de mi o potser algun dia sense esperar-m’ho tornaré a rebre cartes misterioses.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Carles Campomar

Carles Campomar

33 Relats

11 Comentaris

18404 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
Escriptor novel amb un llibre al mercat LA FINESTRA DE LA VIDA.

La meva web es:
www.carlescampomar.com

tambe totes les novetats a twitter:
http://twitter.com/carlescampomar


Preparant el nou llibre titulat:
El matei cel, La mateixa lluna