Món Ocult

- Aixeca't! -digué la veu
De sobte un sotrac, seguit d'un calfred per tot el cos.
Al obrir els ulls puc observar la seva cara. És la d'un home gran i savi, amb el cabell tot blanc i llarg, amb una barba d'aquelles que et fan recordar a un d'aquells personatges que apareixen als quadres dels pintors clàssics.
Te uns ulls petits, però que reflecteixen tota una vida, com si ho haguessin vist tot i tinguessin dins seu totes les respostes.
M' ofereix la seva ma per llevar-me, al agafar-la la noto freda, però segura.
M'alço i li dono les gràcies.
Em fa un senyal perquè el segueixi....obeeixo sense dir res. No se on em trobo, el cap em dona voltes i no vull discutir.
Caminem per un passadís fosc, les parets del qual són de pedra. Tot és humitat i fa fred.
Avancem uns segons en silenci, el meu cap no para de pensar e intentar esbrinar com he arribat a aquell indret.
De cop el passadís s'acaba i arribem a una espècie de balconada. Des de allà em mostra allò que tenim al davant, just a sota.

És com un jardí, com un petit poble...no se com descriure-ho. Em quedo observant una estona en silenci.
Sembla una Comunitat ben organitzada. Hi ha nens que corren i juguen per tot arreu, homes treballant, dones maques i sensuals, ancians, animals, molts animals, sobretot ocellets, de totes mides.
Pel mig hi creua un rierol d'aigües ràpides i cristal·lines que donen sensació de fredor.
Pregunto al meu guia que és tot allò. Em respon amb una mitja rialla dient-me que és el món ocult.
- El món ocult? - li pregunto amb els ulls oberts.
- Si, el món ocult, allò que no veiem però que tots tenim, on tots pertanyem.
- Que és exactament el món ocult? torno a preguntar perplexa.
Em sento estrany, com nerviós per dins, ho vull saber tot ja. No puc esperar. Necessito esbrinar-ho.
Ell mira al seu davant i els seus ulls sembla que no hi vegin.
- Veus els nens que corren i juguen? Són la innocència, la pau, el benestar. És la nostra infància. Aquella sensació de que tot pot ser i tot pot succeir, on res ens preocupa i no sabem de l'existència de mals, d'angoixes i de pors.
Observo els infants: és veritat, només tenen un somriure a la cara. No han deixat encara de somriure i em sento estrany quan penso que aquest somriure els hi desapareixerà algun dia...que tot serà diferent per a ells.
I la gent adulta, que simbolitza? - pregunto de cop assenyalant un grup d'adults que sembla que estiguin en una mena de reunió, tots asseguts al voltant d'una llarga taula.
Aquests són la vida, la maduresa, aquella etapa en la que ens toca prendre decisions, assumir responsabilitats i aprendre a resoldre tots els problemes. A tenir-ho to a l'abast i a saber gaudir-ne.
És un dels moments de l'existència del esser en el que ens desenvolupem. És quan aprenem a estimar, a plorar, a riure, a decidir, a escollir...

- I el rierol que travessa tot l'espai, i el parteix en dos?. El savi em somriu i em diu que simbolitza els entrebancs amb els que ens trobem a la vida, les decisions que hem de prendre. Ens passem la vida triant cap a on volem anar, si cap a un cantó o cap a l'altre.
Era veritat el que el savi em deia, Això em va fer pensar que potser només hauríem de veure els entrebancs de la vida com un rierol, i que per més furioses que baixessin les seves aigües, sempre hi ha un pont a un lloc o un altre per travessar-lo i seguir endavant.

Hi havia però uns personatges ben estranys...vestien robes brutes i esparracades. Feien mala cara, com d'enfurismats. Caminaven entre la gent, mirant a tots els cantons. De tan en tant s'aturaven al costat d'algú i semblava que volguessin formar part d'ell.
Li vaig dir al savi amb veu fluixa: - Qui son aquells malgirbats?
- Son el mal i la mentida. Caminen sempre entre la gent, espanten als infants i volen apoderar-se de tothom. Tot és foscor al seu voltant. Si s'apoderen d'algú, aquest algú deixa de ser com és per transformar-se en una criatura malintencionada, no volguda pels altres i desestimada per qualsevol.
Jo seguia escoltant amb molta atenció. Mentrestant, el savi seguia parlant:
Al contrari de la maldat, hi ha la veritat, el be. Ho veuràs en els animals. Estan sempre allà, amagats o a la vista. Qui comparteix amb ells l'existència, és un esser afortunat, ple de vida i amb molt per oferir.
Van sempre amunt i avall, juguen amb tothom, fins i tot ho intenten amb la maldat i la mentida.
Era veritat! Hi havia ple d'animalons corrent per tot arreu, animals grans i petits.
El savi seguia xerrant..
Sempre tenen força i coratge, i tothom qui els acull, en surt beneficiat.
Ells t'ensenyen com hauria de ser un món ideal sense recança.
Hi ha un grup d'aquests animals, el més important de tots: els ocells.
-Els ocells? Que els hi passa als ocells? Perquè dius que són el grup més important? Pregunto amb pressa i nervis de qui vol saber-ho tot.
Els ocells són l'animal més lliure que existeix, ens mostren la llibertat més pura. En ells veiem les ànsies de ser lliures i poder anar on vulguem.
Sovint els homes els fem presoners, els tanquem entre barrots perquè siguin nostres.
És la frustració de la llibertat, l'egoisme del esser humà: acaparar tot allò mancant als altres de la seva pròpia llibertat.
És com si ens sentíssim més lliures tenint la llibertat d'ells sota control.
És com un mirall, on sempre es reflecteix la veritat, que tot i tenir-la al davant, sovint no la veiem..o no la volem veure.
Vaig quedar-me observant tot moviment d'aquells essers...ara ho veia tot diferent, semblava que aquella imatge que tenia al davant, fos una altre diferent de la que havia començat a mirar feia una estona, al principi de la conversa amb el savi.
La veu de savi trencà els meus pensaments: - Ara que ja has vist com és el món per dins, ha arribat l'hora de tornar allà on ets.
El savi em digué aquestes paraules amb un gest de resignació. En aquell moment passaven pel meu cap molts pensaments de cop, moltes preguntes, però també moltes respostes.
Al girar-me, vaig veure com el savi avançava lentament pel mateix lloc per on havíem vingut.