Fins que se'n adonà

Un relat de: ATZAVARA

Fins que se'n va adonar, anava fent, com si el temps no existís.
No tenia cap pensament, cap pla, res que li fes tirar endavant.
Però deixava passar el temps, immòbil.
Observant tot al seu voltant com aquell que sembla que no miri.
Semblava inexistent.
Pensava del cert que no hi havia ningú que hi pensés, ningú amb qui parlar o compartir.
Ningú amb qui plorar o riure. Completament dins la solitud.
Tot era sempre igual.
Obria els ulls, s'alçava sense ganes però a la vegada desitjant que quelcom succeís.
Sortia al mon, tot es movia ràpidament i tenia la sensació de que el seu moviment era lent.
Gairebé imperceptible.
Tenia la certesa de que podia tocar-ho tot, Que res ho notaria.
Arribava al seu lloc i s'asseia, silenciós.
Sense gairebé mirar més enllà del seu davant.
No podia assegurar si tot allò li importava realment o si ho feia per inèrcia.
Perquè era el que havia de fer. El que tothom feia.
Ningú es parava mai a reflexionar i es preguntava perquè ell ho havia de fer.
Perquè havia de ser diferent a els altres, si tots semblaven estar d'acord amb aquella manera de fer.
Un cop havien passat les hores, s'aixecava i s'allunyava d'allà.
Però tot era igual que sempre. Molt ampli, però amb aquella sensació d'ofec.
Mentre caminava tornava a observar. Tot era igual. La mateixa sensació. Les mateixes mirades.
Sentia per un moment que res canviaria, que havia de ser així. Per molt que s'hi esforcés.
Després de molt de temps, un dia obrí de nou els ulls.
Tot estava igual. Però notà més llum.
Desprès de contemplar tot allò on la seva mirada podia arribar se'n adonà.
Volia aconseguir tot allò que duia dins, allò que no entenia perquè no se li escapava.
Volia deixar-ho escapar i que marxés.
Ja no volia més buidor, ara volia notar-ho tot, viure cada moment.
Tirar endavant esperant a cada moment que tot fos especial.
I va decidir sortir. Mirar amunt i veure-ho tot clar. Tot amb llum.
Ara si que notava que els altres el sentien.
Ara tot tenia un sentit.
Ja no caminava sense saber on anava. Ara veia la fi.
Per fi se'n adonà. Ja podia seguir endavant.


Comentaris

  • Fabulós![Ofensiu]
    annah | 05-09-2008 | Valoració: 10

    Solem viure la vida sense viure-la. Busquem la felicitat en el què fem: la feina, el dia a dia, sense adonar-nos que la felicitat la portem dins nostre. Cal obrir els ulls del cor per veure que el món que ens semblava aburrit i inert, és ple de vida i felicitat!

    "Volia aconseguir tot allò que duia dins, allò que no entenia perquè no se li escapava."

    Un vers fabulós!

    Una forta abraçada!

    Anna

  • Res no trenca la rutina.....[Ofensiu]
    bocidecel | 20-06-2008 | Valoració: 10

    ....si no canvia el punt de vista. Res no té sentit si no el trobem en nosaltres mateixos, res no canvia si no ho canviem, res no rebem si no donem, res no donarem si no ens coneixem. La nostra força és amagada en un racó i cal trobar la clau per obrir-nos a la vida, per que s'escampi, per que s'escapi.

    "volia aconseguir tot allò que duia dins, allò que no entenia perquè no se li escapava"

    M'ha agradat molt el relat, el canvi, la nova mirada. la vida redescoberta....

    Una abraçada.

  • Depèn...[Ofensiu]
    natasha | 20-06-2008

    ...amb quins ulls ens mirem les coses les veiem de color de rosa o del més negre possible.
    Que bonic que ho fas.
    Un petonet

  • que profuns[Ofensiu]
    mimí | 20-06-2008

    sempre tan poètica, molt bé.
    petons

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de ATZAVARA

ATZAVARA

41 Relats

163 Comentaris

41280 Lectures

Valoració de l'autor: 9.34

Biografia:
Per expressar tot allò que sento...escric!!

M'agraden les paraules, perque amb elles puc crear!

Escriure és...el millor per fugir, per inventar, per crear, per somniar, per imaginar, per esbargir...

Potser és l'enyor allò que ens fa sentir, allò que ens fa tirar endavant, per algun dia, tornar-ho a sentir.....


MESTRE D'AMOR

Si en saps el pler no estalviïs el bes
que el goig d'amar no comporta mesura.
Deixa't besar, i tu besa després
que és sempre als llavis que l'amor perdura.

No besis, no, com l'esclau i el creient,
mes com vianant a la font regalada.
Deixa't besar -sacrifici fervent-
com més roent, més fidel la besada.

¿Què hauries fet si mories abans
sense altre fruit que l'oreig en ta galta?
Déixa't besar, i en el pit, a les mans,
amant o amada -la copa ben alta.

Quan besis, beu, curi el veire el temor:
besa en el coll, la més bella contrada.
Deixa't besar i si et quedava enyor
besa de nou, que la vida és comptada...

Joan Salvat Papasseit

si voleu compartir paraules: mpassolas@gmail.com