Mn Damià i les ratlles tortes tortes del Totpoderós.

Un relat de: quimmiracle
Et ego te absolvo a peccatis tuis in nomine.....

Mentre Mn Damià anava recitant les frases rituals de conclusió no podia treure’s del cap que mai no ningú sabria el que aquell cabró fill de la gran puta – i, per més inri, un dels seus, un com ell mateix!- que encara romania a l’altra banda del confessionari li acabava d’explicar acollint-se al secret de confessió. El malparit tot just havia acabat de descarregar impunement la seva ànima que la pobreta de Mn Damià ja s’estava ofegant pel xàfec putrefacte que li havia caigut a sobre com un aiguat malèvol d’estiu.

Tot començant a recuperar l’esma i mentre encara sentia les passes, ara més somortes, d’aquell degenerat abandonant la casa de Déu, va decidir que malgrat haver rebut el perdó diví no era just que s’escapés del càstig del homes – i encara menys de la condemna, si més no moral, dels seus col·legues de ministeri. Tothom hauria de tenir dret a saber amb quina mena de persona ignominiosa tractava. I a aquest pensament se li afegia una preocupació que encara l’angoixava més: algú havia d’impedir que aquell subjecte continués indemne pel mateix camí, algú li havia de parar els peus!. Finalment arribà a la conclusió que aquest algú no podia ser altre que l’Arquebisbe. Sa il·lustríssima, doncs, havia de saber el que ell sabia i no podia, mai dels mais, contar-li.

I mentre rumiava sobre això i sobre el sagrament de la confessió i el secret que comporta sota pena d’excomunió automàtica, i com més hi donava voltes a com era d’injust si més no als ulls dels homes –que no potser no pas als de Déu, és clar!- no poder denunciar el que ara mateix li estava corcant l’ànima, se’n recordà de cop que demà li tocava confessar-se ell mateix amb mossèn Just.

I com si una cadena de foc i de justíca s’il·luminés dins de la seva ànima, s’adonà, de cop i volta, que Mn Just es confessava al seu torn amb Mn Cassià, que aquest ho feia amb Mn Dalmasses, que aquest amb Mn, no-me’n-recordo-del-nom-però-era-una-cosa-com-Cabrera-Cabré-Cabrals-o-similar, el qual – lloat sigui el Senyor!- sabia del cert que era confessat pel seu propi cosí germà, que –oh miracle!- resultava ser l’Arquebisbe en persona, Sa Il·lustríssima el Sr. Gassòliba!

I amb l’alegria i joia exultant de descobrir com n’era de certa la dita que Déu escriu recte amb ratlles tortes, la seva ànima recobrà no sols la serenitat perduda sinó també la total confiança en el Totpoderós i els seus camins inescrutables.

Comentaris

  • Si el meu comptador de Word funciona correctament, aquest és el número de caràcters que té el teu relat. Excedeix en 447, dels 2000 que s’indiquen, com a màxim, en l’apartat 7 de les Bases del concurs “ARC a la Ràdio”

    7. Les obres presentades hauran de tenir una extensió màxima de 2.000 caràcters (espais inclosos). Els microrelats que no compleixin aquesta condició no seran admesos.

    Encara ets a temps de retirar-lo i fer la retallada necessària per entrar en el concurs.

    Gràcies pel teu comentari.

    —Joan—