Mirant-me les mans que ara escriuen

Com sorra entre les mans les entranyes desfetes i una impotent mirada cau i els ànims toquen terra. S’escapoleix la serenor pels amplis camins d’esquizofrènia i et descobreixen cansat i sol fulles blanques que t’abracen.

Bogeries reescrites que filtren cada gota que ha vingut a netejar la barriada i que destil•len, sense sort, el batec d’un cor ofegat en la misèria. Perquè avui, de nou, s’escolten les ventades que remouen el devenir d’un cos erosionat per la malaltissa recerca del seu sentit de l’existència.

Però quan la tristesa inunda cada racó imaginable i s’ocupa de xopar cada espai d’esperança, el brillar d’uns ulls, ara clucs, es perd a cada passa. I l’existència, per sí sola, no és raó ni motiu per viure.

I en el camí que ara s’enfanga isoladament intentes retrobar-te però qui mou la mà i la ploma no és un altre, doncs és el pallasso, despintat i de mala cara, el teu obscur passatger covard, el dubtós rialler, l’infeliç pertorbat. Doncs no existeix més fantasma que les teves pròpies ombres de distorsionada realitat.

Mira’t les mans i calla, o de nou fallaràs.