Rostres de paper

Rostres de paper

És que hem estat els farsants d’una esperança impossible? Actors d’una comèdia potser? Lletres i lletres d’una tragèdia sense final bonic, sense cap ni peus, que em fa dormir sol totes les nits. Protagonistes d’una història escrita a l’estranger, de personatges amb dubtes i pors que traslladen al lector l’esperança que allò que se’ls feia previsible es transformi en la raó.

Però mai els hi donarem aquesta alegria de sentir-se coautors d’aquesta novel•la a mig escriure, encara que només sigui pel vici i caprici d’un venedor de fum que tan sols vol tacar fulls. Bolcant les seves desil•lusions a uns ulls captius que llegeixen i llegeixen creient-se que som éssers vius. De cos i ànima. I no, ambdós som lletres, de la “a” a la “zeta”, buits de presència. Titelles dominats per la ploma d’un torturador que ens atura cada cop que podríem estar junts. Com va ser ahir i serà també avui. Fent-nos dir a l’un o a l’altre que no, que ara no vull, que no és aquest text, que potser és al següent.

Però jo sé que és ell qui no ens crea el moment, perquè és ell qui no vol que el trobem, ni ara per mi ni abans per tu, ni abans per tu ni avui per mi. Doncs no dóna solucions al meu desig. Potser per ser tu el seu amor perdut. Potser és per un plaer que rau ocult. Però tampoc m’hi desenganxa, et fa tornar una i una altra vegada, sense cap empatia sobre el qui escriu. Explícitament callat quan tot ho podria resoldre per acabar finalment amb el conte, se li esgota el romanticisme a mida que avancen les línies, així que després de fer-me tastar els teus llavis, m’aparta. Convertint-te en un pes a les meves entranyes.

I després tornes. Amb totes les forces. O potser em fa tornar a mi. O no em deixa marxar i m’ordena que t’esperi per seguir sent el centre de l’escrit. Per atordir qui llegeix i mantenir el neguit. I ell segueix, mesurant les paraules quan aconseguim retallar les distàncies. Què no ho veus que ho fa anar així? Què només pensa en els calers? Què no pensa amb tu i amb mi? Perquè clar, si, així el lector, amb sort i si no es cansa de nosaltres, potser s’hi enganxa per veure com acaba.

Però ja et dic que jo, amor, m’estic afartant de tanta paraula i demà mateix em presentaré a l’escriptor, que més igual si té renom, a anunciar que dimiteixo, que no participo més del conte, que marxo del seu món. Que busqui entre els seus recursos un millor amant que si pot ser no s’enamori, que no l’ompli de sentiments, que no et faci a tu tan preciosa si vol que representem bé el nostre paper. Perquè jo ja en tinc prou de tanta fantasia, doncs jo no em jugo els dies per una història que només havia de ser escrita per ser mentida. I és que passen els fascicles i ell no ens canvia, seguim sent presoners per les tapes d’un llibre.

Tu sempre indecisa i jo, l’imprevisible.