MIRADES

Assegut a l'escala, et veig, cada matí, mirades, només mirem, però què? Jo a tu, i tu a mi, no. Tu a mi no. Impossible, sóc massa lletja, segur. Doncs que? No ho sé.
Com et dius? No ho sé. I tu? Saps com em dic?Segur que no.
T'envio un somriure per l'aire que respirem, si t'arriba, vull que me'l tornis, siusplau, t'ho demano, no em facis esperar gaire més.
L'endemà, el mateix, mirades, res més, encara no m'has tornat el somriure, potser s'ha perdut, pot ser, ahir feia molta calor i potser això va interferir en el nostre amor, doncs saps que, aquí en tens un altre, més llarg, més dolç, més sincer.
L'endemà, miro, al lloc, on ets sempre, però, no hi ets, on ets ?
I de cop, sento una suau cara al costat de la meva orella que em diu:
- Gràcies pel somriure…