Diari d'una jove

Un relat de: ac_16

Estimat diari,
M'agradaria, avui, explicar-te, alguna cosa alegre, alguna bona notícia, però em sembla que no serà així.
Et vaig prometre que no ho tornaría a fer, però ho he tornat a fer. Ningú no se n'ha adonat, que me n'he anat cap al lavabo just acabat el dinar, i t'he traït.
Li vaig prometre a la Paula, t'ho vaig prometre a tu, ella encara no ho sap, no li vull dir, sé que aquest cop no tinc perdó.
Inconcientment, després de menjar, he pensat que tot allò només em faria que engreixar i directe me n'hi he anat. Em sap molt greu, de debó, però no et puc prometre que no ho torni a fer, et tornaría a traïr.
La psicòloga em va dir, que si tornava a vomitar, havent-m'ho provocat, que anés a parlar amb ella el més ràpid possible. Li vaig preometre. A ella també l'he traït.
Digue'm que haig de fer, siu


I de cop, vaig parar d'escriure. Però que feia? Li estava parlant a una llibreta amb fulls en blanc?

Van anar passant els dies, i provocar-me el vòmit, es va tornar un vici, altre cop.
No vaig anar més a la psicòloga, els pares tampoc no hi van insistir, però es veien preocupats, i els meus amics i amigues també, cada dia estava més dèbil, i les meves ganes de viure disminuïen cada cop més.

El dia 7 d'abril vaig escriure unes paraules al diari.

Estimat diari,
Avui em despedeixo, t'escric les últimes paraules, però no només em despedeixo de tu, sinó també daquest món.
Sé que si hagués triat un altre camí, ara no t'estaria escrivint això, no voldria acabar amb la meva vida, però vaig escollir aquest i no em puc fer enrere. Si algun dia troben aquestes paraules, vull que sàpiguen, que me'n vaig per ells, no vull veure'ls més tristos, no vull patir més per ells, ni que ells pateixin per mi, sempre els recordaré.

Per sempre més...
...jo


Moments després, ja era a baix del precipici, una nova vida va començar...

Comentaris

  • Hi ha qui....[Ofensiu]
    TempusFugit | 04-05-2006

    ... no és capaç d'aguantar la mirada dels altres.

  • Aquest relat...[Ofensiu]
    Sol_ixent | 13-04-2006 | Valoració: 9

    és trist, però alhora real. M'ha cridat també l'atenció que jo tinc un relat que parla de l'anorèxia (Bellesa fictícia), tot i que segur que en aquesta pàgina hi deu haver milers de relats que tracten del tema!
    Si que és una pena que tan sols ens importi l'exterior, ser guapos i estar prims, realment trist.
    Ah! I un consell: abans de penjar el relat passa el corrector de català, que, sincerament fa una mica de lleig veure faltes...

    Una abraçada i continua escrivint!

    Sol_ixent

  • què faríem...[Ofensiu]
    Capdelin | 13-04-2006

    si no hi haguessin miralls, ni balances per pesar, ni ulls de gent mirant-nos i analitzant-nos, ni tipus de modes, ni passarel.les de bellesa, ni ningú a qui enlluernar amb el nostre cos, ni jutges que ens jutgin pel nostre aspecte extern...
    potser llavors menjaríem amb fruïcció, riuríem, ballaríem, ens vestiríem sense haver de dependre d'altres ulls...
    llavors potser sí que començaríem una nova VIDA...
    però baix el precipici què hi ha? Només veus que et van cridant: què tonta! Volies ser una ALTRA i tu vas néixer per ser tu... això sí, cuidant-te una mica...
    Em fa pena veure que hi ha noies primes que se senten gordes i altres desmesurades que passen de tot...!
    una abraçada!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: