Vull venir amb tu

Un relat de: ac_16

Anava agafada de la mà de la meva mare, però al arribar, em vaig deixar anar amb una forta estibada i començà a pujar les escales de dues en dues. Al arribar a dalt, vaig esperar a la meva mare a que tragués les claus i obrís la porta, seguidament, me n'anà directe cap a una habitació amb molta llum, un armari, un escriptori i un sol llit que estava ocupat.
Abraçà al meu avi i li agafà la mà. Ell em mirava amb un simple somriure a la cara, sense dir res, però jo sabia que ell sempre m'escoltava, perquè quan li explicava coses alegres el somriure s'il•luminava encara més, i quan li explicava coses tristes, el somriure desapareixia. De vegades, en qualsevol moment, veia que li queia una llàgrima, llavors jo era molt petita i no entenia que li passava.
Els pares em deien que l'avi aviat ens deixaria, jo sempre havia cregut que se n’aniria de vacances, a conèixer món, però va ser aquell mateix dia, quan m'adonà de la realitat.
- Avi, com és que el papa diu que aviat ens deixaràs? Que marxes de vacances? Quan temps hi estaràs? Vull venir amb tu, avi!
Aquella mà freda i arrugada que tenia agafada, es deixà anar i m'acaricià els cabells. Amb una suau i cansada veu el pobre home digué:
- Et trobaré a faltar molt, filla.
- Jo també, avi.
Seguidament, la mà que m'acariciava els cabells es deixà caure sobre els llençols, l'avi tancà els ulls i deixà un sospir.
Vaig estar uns minuts mirant-lo, com feia sempre, sentint la seva respiració, però llavors em semblà no sentir-la, com si m'haguessin tapat les orelles, tot era en silenci, em vaig espantar molt.
- Avi?
Al veure que no es movia, que no respirava, que no obria els ulls, em vaig espantar encara més. Vaig sortir corrents de la habitació, i vaig anar a trobar a la meva mare.
- Mama, l'avi no es desperta!
La meva mare, deixà la roba que estava plegant i anà a mirar corrents l'habitació il•luminada pel sol, amb un armari, un escriptori i un llit ocupat.
Tocà la cara de l'avi, li mirà si respirava i començà a plorar. Acompanyant-la, jo també vaig començar a plorar, ara si que entenia perquè l'avi marxava, estava malalt i ja era la seva hora.

Amb només vuit anys, la meva vida va quedar marcada per sempre, per aquell moment.
Veure com un ésser tan estimat per mi, com el meu avi perd la vida. És un instant que sempre el duc a dins i que mai oblidaré.

Comentaris

  • Lèvingir | 01-09-2006 | Valoració: 8

    sincer i familiar

    Mai pots oblidar però recorda sempre

    Lèvingir

  • Posar-te dins la pell d'algú...[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 02-05-2006 | Valoració: 10

    Una paret massa alta, un disgust a l'altre cantó. Si la filosofia governés el món, podríem amb tot.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: