microcosmos

Quanta saviesa en tan poques paraules! Un tema molt interessant per una futura tertulia.
Moltes vegades se m'ha acudit aquest pensament, quan poc restar sola amb mi mateixa, deixant que la ment es passegi pel macrocosmos suposat, a imatge del microcosmos de nosaltres mateixos i del que intuïm però no veiem de tant petit que deu ser.

Una forta abraçada i bon estiu

... però també per deixar clar que no l'he pas copiat de tu, el títol de l'últim poema que he penjat a relatsencatala, eh? Jo també he escrit un microcosmos, però no tan micro i, per descomptat, no tan essencialista com aquest. Realment amb poques paraules planteges en molt poc espai la immensitat i al mateix temps la petitesa de l'ésser humà. Som inmensos en nosaltres mateixos (la ment, quan recrea l'univers, "em mostra a mi mateix"), i al a vegad "només" som una petita part, un microcosmos autònom però que necessita el context adequat i oportú per desenvolupar-se i sobreviure.

Gràcies per aquesta petita reflexió, Joan, i també per tots els teus comentaris!

Salut i lletres

Vicenç

d' imaginar-te la resta .
Endavant!