Maduixots amb nata

La taula que ens van oferir era per a dues persones. El menjador era gran i en aquell moment hi havia moltes taules buides ja preparades. Hi vam anar d'hora, sabíem que tan sols una estona més tard s'ompliria. L'autocar de l'excursió estava a punt d'arribar i la gent envairia el restaurant.
Davant nostre, una parella esperava ser servida. L'home, d'esquena a mi, era especial: alt i gros, amb un clatell ample que sostenia un cap petit i pelat. La cadira semblava de joguina pel seu cos. La dona que l'acompanyava seia de costat i la podia observar: unes faccions de cara perfectes i un cos esvelt i proporcionat que irradiava una bellesa natural. De cop, es va girar i la seva mirada va enganxar la meva. Va ser un instant, un llampec. Immediatament, la seva expressió serena va deixar pas a un somriure afalagós, ofert al seu home, que ho va acompanyar amb una maganyadura a la cara i al cap. Mentre mostrava aquesta tendresa, un esclat de la seva mirada va assegurar-se'n que la seguia observant. Es va tornar a seure bé i va perdre la mirada sobre el gran finestral que emmarcaven els altíssims rocams nevats d'aquella part dels Pirineus.
De sobte, l'home es va girar i, descaradament, em va llençar una mirada que vaig trobar d'escorcoll i d'advertiment. Aquella cara suportava uns ulls petits i una boca de llavis gruixuts.
―Trobes bona la sopa?
La meva dona em va tornar al món del tast i del paladar. Havia expressat un somriure.
Un xivarri i espetecs de portes ens van indicar de l'arribada de la gent. Criatures empaitant-se i cridant es van dirigir a les taules grans, els pares remugaven darrera d'ells. La dona i jo vam fer un comentari en el moment que vaig observar que la bellesa natural s'havia alçat i, majestuosament, la seva figura la va passejar fins a la torradora i, des d'allà, amb un senyal amb els dits, va demanar a "la bèstia" quantes en volia.
Parsimoniosament, amb passes solemnes que li proporcionaven els talons alts, va dur les torrades a la seva taula. En seure, esperava la seva mirada. No la vaig obtenir, però sí un somriure amagat, deixat anar. El clatell del meu oposat s'inflava en deglutir les viandes que li havien servit. Va fer un moviment estrany i es va aixecar. Va forfollejar alguna cosa i, aguantant la cadira amb una mà, va fer mitja volta a la taula i es va asseure donant-me la cara. Jo vaig atacar el segon plat.
Amb la dona, vaig encetar la conversa de les excursions i ella em va explicar la tècnica de la nova màquina de fotografiar i de les fotos fins ara aconseguides. Vaig alçar la vista a l'ampolla de vi per a servir-nos i vaig aprofitar per mirar més enllà. La bellesa natural estava mig aixecada i regirada cap al seu home posant-li bé el coll de la camisa, mentre m'oferia la sinuositat perfecta de la part que havia reposat sobre la cadira. L'home va trobar la meva mirada en el moment que aixecava l'ampolla i amb un somriure vaig oferir el vi a la meva dona. En una veu, entretallada i tapada pel rum-rum del menjador, vaig creure entendre una recriminació.
―Estimat, tenies el coll aixecat.
La veu era càlida, suau i amb to de disculpa i sense intenció d'abaixar-la.
L'àpat va continuar. Les postres van ser delicioses. Mentre m'engolia un pastis regat amb vi dolç, m'imaginava el gust del maduixot sucat amb nata que lentament assaboria els llavis de la bellesa natural. No devia haver vigilat prou bé el temps de l'exposició de la meva mirada perquè <> es va aixecar de cop.
Vaig observar que els pantalons els cordava per de sota la seva enorme panxa i es feia més grossa mentre se m'anava acostant.
―El senyor mereix una postra més ―em va etzibar.
―Oh, no. Ja en tinc prou. Només dos cafès ―vaig respondre sorprès i atrevit.
No sé d'on van sortir els cambrers que es van posar davant de "la bèstia" i amb un senyal li van indicar que s'apartés.
―Ara mateix li servim els cafès, senyor ―vam fer amablement els servidors.
Els dos cambrers van flanquejar "la bèstia" i tots van entrar a la cuina.
―Oi que és estrany, aquest home? Resulta que era de la casa ―va exclamar la meva dona.
De seguida, els cafès van arribar junt amb la nota.
―S'afanyen ara. Es veu que hi ha gent a fora que està esperant taula ―va opinar la companya.
Un cop pres el cafè, la meva dona va anar al servei i jo vaig esperar que cobressin.
Una cambrera va anar a trobar la senyora que havia quedat sola a la taula.
―Hem arribat a temps un altre cop ―vaig sentir xiuxiuejar-li.
―Sí, és tan delicat l'amo que no li agrada veure certes formes de com mengen els altres.
―Sobretot amb els ulls, oi senyora Neus? Esperem que aquest cop s'acabi aquí ―va desitjar la servidora amb to de recriminació.
―Esperem... ―va somriure la bellesa natural mentre atansava un altre maduixot i el sucava amb la nata.
La cambrera es va acostar a retirar els diners amb la nota. Jo contemplava el paisatge de les muntanyes.
―Nevarà? ―vaig preguntar sense mirar-la.
―La neu en primavera és perillosa. Un rellisca o qualsevol brusquedat et pot despenyar.
―Sí, la blanca neu és temptadora, però el Yeti pot sortir quan menys t'ho esperes ―vaig assentir.
Em vaig aixecar observant la senyora. La seva mirada era un comiat sorneguer.

Aquella tarda la dona i jo vam canviar de localitat i d'hotel i de postres del sopar vam demanar maduixots amb nata.