Cercador

Llista categories

Madrigal II (Reposa on neix la tempesta)

Un relat de: Silència

*Reposa, amor, en els braços de la tempesta,
Aquesta tempesta que t'acull i t'ofereix la calma
De les carícies xopes d'impaciència temperada
Per la certesa d'estimar fins a la més ínfima cèl·lula
I creix endins el mirall que et reflecteix la imatge
Més real de tu mateixa, la de l'alegria retrobada.

Torna la claror per desfer el gebre de la pèrdua
Mentre enlairem les mans al cel per celebrar-nos,
Per sentir la presència del sol que guareix les fresques
ferides de la llàgrima, de la paraula i de la quietud; per
la finestra de la nit hem conjurat la tragèdia
I ens regalem bes i joia, el silenci i el somriure.

Vine, amor, acosta't a la font que brolla del meu batec,
Aquest meu batec que repeteix el teu nom fins a la
Insistència llunyana de les miríades d'estels
Que me'l retornen amb la màgia de la matèria fosca
On saps que el límit de l'infinit es troba i torba
Els nostres sentits desbocats i els nostres dits orfes.

Sí, hem estat burladors de la frontera i l'artifici,
De la distant fantasia o dels ginys del rellotge
I les hores i la realitat no ens despertaran
Enmig del desert de la solitud amb la bufetada
Aabrusadora del desig colpint les temples
I el pit, oh amor assedegat de miracles.

I diré: reposa on neix la tempesta; és la meva veu.

Comentaris

Afegir comentari

límits[Ofensiu]
franz appa | 11-06-2008
en l'infinit. Aparent contradicció, que només els sentits meravellats, emmirallats, només l'ull entrenat en la matèria fosca i l'oïda avesada al silenci saben "burlar".
De burlar la realitat aparent parla aquest poema, transgredint els sentits comuns de l'apreciació de la distància o el temps, a cop de miracles, i a cop de conjurs (verbals, doncs artificials, doncs noblement humans... perquè la creativitat humana és una segona natura que ha entès o almenys ha intentat ansiosament explicar-se la Natura).
Així es troba la matèria del silenci enmig de la tempesta, enmig dels episodis turbulents que la congrien. I així es torben els sentits i es cerquen les veus l'una a l'altra. Per fabricar una oda al silenci, una mena de pregària laica contra la solitud.
Una abraçada,
franz
Ooooohhhh![Ofensiu]
Rita O'Neal | 08-06-2008
Quin poema!

Jo també hi vull ser allà On saps que el límit de l'infinit es troba i torba.
Que bucòlic!

En vull llegir més, com aquests que tens!

Rita O'Neal
Bona entrada[Ofensiu]
Galzeran (homefosc) | 08-06-2008
La teva poesia demostra un alt nivell de coneixement. Les teves paraules s'han de seguir amb pausa i coneixement, cosa que em falta, per assolir el nivell que demana llegir-te, cosa que he de fer amb tranquilitat per arribar a la perfecta comprensió dels mots. Amb tot, puc captar la seva tendresa, els seus silencis entre els mots i aquest ritme que li dones en la llargada dels versos, segurament bens calculats i mesurats, jo no sóc entès en la poesia com tu la utilitses, però m'he descobert que llegir-te obre alguna porta dels sentiments, que sols les paraules poden obrir en la seva justa mesura, potser en la tempesta he escoltat alguna veu, la teva.

una abraçada

Ferran

l´Autor

Silència

28 Relats

11 Comentaris

15856 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Afegir a preferits

Biografia:

EN CONSTRUCCIÓ

El bloc de Silència ja en marxa...

Veure perfil complet >

Últims relats de l'autor

Veure tots >