L'oportunitat truca a la porta

"Hi ha un home a la porta que demana per tu", li digué la dona des del passadís. Ella enfilà els dos esglaons que la duien just al davant del lavabo mentre ell mobilitzava un grapat de músculs desentrenats per incorporar-se del sofà. "Qui és?" Li demanà amb certa desgana per fer temps. "No ho sé. Sembla estranger!" Ella ja havia tancat la porta del servei quan ell sortia del menjador. En efecte, a la porta hi havia un home. Més aviat grassonet, de mitjana edat i vestit amb intencions de presentar una bona aparença. Duia pantalons negres i americana marró, amb un bigoti desfasat però arreglat i el cabell negre ben clenxinat. Les faccions del rostre i la seva pell bruna delataven una llunyana procedència.
- El senyor Josep? -Demanà amb mala pronunciació i un somriure poc sincer però molt entrenat.
- Sí, jo mateix. -Li respongué molt sorprès. "Com sabia aquell estrany el seu nom?" Segur que uns trets facials tan marcats els recordaria. Ràpidament li vingué al cap el viatge que feia quinze anys havia fet al Brasil amb el Ramon i el Batiste. "Quin viatge!". No recordà però cap coneixença masculina que pogués perdurar fins aquell moment.
El nouvingut li donà la mà per presentar-se. Es deia Joâo Helder de Oliveira. Li explicà que era portuguès i era de pas. Anava a casa d'un bon amic. Li havia promès que el visitaria en acabar l'exposició de decoració que s'havia celebrat a Barcelona. Era una fira molt important on hi assistien representants de marques molt prestigioses de tot el món. Ell hi havia assistit com a delegat d'una reconeguda firma de disseny i decoració. A la seva empresa treballaven amb material de primera qualitat i un acurat disseny que aplicaven en coleccions tant clàssiques com avantguardistes.
Arribat aquest punt, Josep no entenia res del que li estava passant. Un estrany que demanava per ell, que li demostrava una certa coneixença, com a mínim sabia el seu nom, es dedicava, plantat al llindar de la porta, a explicar-li la seva vida, amb un exercici de síntesi prou bo que, sincerament, era d'agrair.
Joâo Helder de Oliveira seguí amb aquella narració sense deixar clar on aniria a parar. Resulta que de l'exposició de Barcelona els havia sobrat unes catifes orientals de gran valor que duia al seu cotxe. El veí del 1 r 3 a, el Robert, ja li havia comprat un parell i després li suggerí que potser el senyor Josep de 4 t 1 a també estaria interessat en aprofitar aquesta gran oportunitat. Per què, apropant-se amb la intenció de revelar-li un secret, li confessà que estava disposat a fer un molt bon preu. I, que no patís, que si no li n'agradava cap no passava res. Li podia ensenyar sense cap tipus de compromís. Així d'entrada, Josep va pensar en quin fregat l'havia posat el seu "apreciat" veí. Però, ràpidament s'ensumà que tot plegat era ben estrany. Li va passar pel cap la idea que no l'estiguessin intentar ensarronar. Així que, li agraí l'oferiment però no estava interessat en cap tipus de catifa. El foraster insistí que es tractava d'una gran oportunitat, que no perdia res de veure les catifes que li quedaven i remarcà que li podia ensenyar sense cap compromís. El Josep es limità a reiterar que no necessitava cap catifa. La cara del Joâo tornà a mostrar aquell somriure preparat i li digué; si us plou, pregunti-li a la seva senyora, potser ella havia pensat posar una catifa en algun lloc de la casa. Sorprés d'ell mateix, per no engegar-lo a pastar fang, amb mitja rialla prou creïble va declinar la proposta.
- Molt bé doncs, senyor, gràcies! No el molesto més. -Digué com a cloenda.
Amb una certa classe li tornà a donar la mà per acomiadar-se. Després de l'encaixada de mans donà mitja volta.
- Disculpi senyor Josep, - reemprengué la conversa quan encara no s'havia girat del tot. - Vostè no té cap amic que estigui bé de diners i cregui que li pot interessar comprar unes catifes de categoria ?