L'OBRA D'ART

Barcelona. Mati del 5 de desembre del 1975.

Jefatura Superior de Policia de Via Laietana.
L’inspector Becerras, detractava amb sobergueria sobre el discurs que havia fet el dia abans Torcuato Fernández-Miranda, quan prenia possessió del càrrec de president de les Corts de Madrid. Aquelles paraules plenes de malabarismes dialèctics de “...si algo niego, lo hago porque lo que afirmo previamente me lleva a las negaciones circumstanciales que, configuran y definen la afirmación que mantengo...” no l’hi havien caigut gens bé. No va poder reprimir-se de dir fatxendejant als seus homes de la brigada:
-Este gilipollas, que coño dice?... ¡Méndez! Cuando vendrá el Juez de Instrucción?...
-Ha llamado diciendo que esperava al forense.
-No te jode... Cuando llegen que esperen. Di a Julián que vamos a tomar unas copas...
*********
-No voldria insistir més estimat amic Sala. Però, aquests anàlisis s’han de fer, tan si voleu com si no. Fa exactament tres mesos que heus ho vaig dir... i vós com si rés. Sabeu prou que, això no pinta massa bé...
-Si, si... M’ho agafaré en serio... Aquesta setmana mateix hi aniré. Diguem que et dec, Joan.
Va sortir una mica moix de casa del seu amic metge. Sabia que tenia mala peça al taler, però també sabia que el seu amic Joan, era un metge més aviat alarmista per dir les coses. Son pare, el doctor Marçal, era més fi, més delicat a l’hora de reprendre al sofert client.
-Collons de metges! -pensà-. Va demanar un taxi.
-Si vos plau. Al polígon nord, de Castelldefels.

***

En Sala-Guasch, era artista pintor, una gran celebritat dins del món de la pintura. Va néixer en un poblet de la comarca de l’Anoia, l’any 1907. Durant uns anys va exercir de catedràtic de Belles Arts. Aviat però, el verí de la pintura l’anà absorbint cada vegada més i més profundament. Ja hi portava prop de cinc anys dedicant-s’hi amb cos i ànima, quan la Guerra Civil va enxampar-lo amb un peu a Barcelona i un altre a París. Tenia aleshores trenta-tres anys. Però, aquells anys tant grisos van fer-l’hi deixar Paris; on hi compartia un excel•lent estudi amb un amic pintor italià. En Sala que era un republicà i antifeixista convençut, va deixar-ho tot per tornar a la seva Barcelona i reemprendre des de la rereguarda la docència de les Belles Arts. Assumí de nou les responsabilitats de catedràtic i sobretot, per fer pinya amb els seus alumnes. En aquells moments Catalunya ho necessitava tot. En Sala, la guerra la va fer des de dins de la facultat; donant suport a tots aquells joves voluntaris, que molts, il•lusionats, anaven a lluitar al front per aquelles llibertats, que ell, des de la seva càtedra, tant els hi va inculcar. Però malauradament, la tisora feixista acabà per esmicolar-ho dramàticament tot. Molts d’aquells joves deixebles seus, plens de cultura i de futur, van donar la vida per les llibertats.
Quan va acabar la guerra es va autoexiliar durant molts anys a Paris. Els primers anys de la postguerra viatjà a Barcelona en molt poques ocasions. Si ho feia, era per exposar en alguna sala d’art, i com aquell qui diu, mig d’amagat. Era considerat un pintor molt crític amb la dictadura d’aquells anys. Les seves pintures sempre reflectien amb una duresa subtil i compromesa tot allò que ell pensava i veia. Per aquesta raó fou sovint censurat per les mans negres d’aquell infaust règim. En Sala-Guasch, era tot un referent pels antifranquistes catalans. Reconegut i respectat internacionalment, quan exposava arreu del món en certàmens o en galeries de renom, sempre, ineludiblement, feia venir-s’ho bé per criticar aquell règim de fatxendes. Mai va tenir pels a la llengua.
En aquells primers anys, retornat ja de nou a Paris, experimentà durant molt de temps sobre la pintura encàustica. L’encàustica era una antiga tècnica pictòrica consistent en treballar-la amb diferents tipus de ceres escalfades, en un estat semi liquat, i que barrejades amb altres materials, sense deixar que és refredés ja es podia treballar. Aquest procediment ja era descrit per Vitruvi, arquitecte i enginyer romà (S.70-25 a.C). Era una pintura d’una gran força expressiva i sobretot d’una gran duresa i resistència permanent al pas del temps. Ja feia temps que l’utilitzava experimentalment en obres seves, sobretot les figuratives. Havia desenvolupat un sofisticat sistema basant-se’n amb aquelles tècniques atàviques de l’encàustica. Era un nou tipus de pintura, d’uns resultats i efectes insòlits, utilitzant ceres i pigments barrejats amb elements nous, com resines, grasses vegetals o d’origen animal, com el sèu de vaca o el llard, que és el greix tret per fusió del sagí del porc.
Feia ja uns tres anys que no exposava a Barcelona, l’ultima vegada fou el 1973. En aquest anys la situació política era molt tensa. Per un cantó la ETA cada vegada era més activa i per l’altre sorgien nous grups armats, fent que els atemptats sovintegessin dramàticament. Mentre, el règim franquista, com les vespes d’un eixam en plena calor d’estiu, reprimia, sentenciava i executava les penes de mort amb esfereïdora rapidesa. Entretant, el Franco vell i ressec, se l’hi començaven a escapar els pets.
Una tarda d’agost parisenc, va rebre una inesperada visita al seu estudi de Saint Germain. Eren els seus grans amics en Martinell i l’Aubert que varen a fer-li una proposta en extrem important. L’Aubert que tot hi ser un monàrquic, conservador i de dretes, ara era un activista cultural d’esquerres, provinent de la classe alta de Sant Gervasi (la Social l’havia “retingut” més d’una vegada per activitats subversives).L’Aubert feia molt de temps que era el seu representant i marxant a Barcelona.
-Amic Sala. Et necessitem!... I aquesta vegada no ens surtis dient allò de “ja en parlarem”... Tenim el consens de gent influent i molt important. Has de fer una obra pel atri del vestíbul de la Schola Artis. Fa molt de temps que varies associacions, tant culturals com polítiques, unànimement volen que l’obra sigui teva. Per això hem viatjat fins aquí i sense dir-te rés. Sabem que no et trobes gaire bé de salut... Ens vas preocupar molt quant en l’última estada a Nova York, vas patir l’infart... Bé, que en dius?...
-Ja us donaran el permís aquells galifardeus de Governació? L’última exposició que vas preparar-me a Barcelona fa dos anys, amic Aubert, esperant el cony dels permisos, varem tenir la sala tancada més de quinze dies... i no van deixar-la obrir fins que vaig acceptar les condicions d’aquells bandarres de Governació. La van autoritzar a canvi de jo fotés el camp cap a París. Ja no te’n recordes?...
-Sí, tens tota la raó. Però, tu saps també que en el merder dels permisos de Governació, els fils els mou aquell cony de falangista, el Teófilo Hernaez de las Hurdes... No és la primera vegada que ens l’ha fotuda. Es un llimac de la Social i dels equips de censura.
L’estudi es va omplir de fum de tabac, que barrejat amb els efluvis de pintura tendre i els dissolvents, l’aire es feia irrespirable. Van demanar-li de sortir tots a la galeria. Els acompanyà tot remugant, amb un tros de cigar havà entre les dens.
En Joan tot dirigint-se a l’Aubert li digué...
-Però, que cony t’empatolles de la censura... Rés home rés! Aquest torracollons, que fa de crític escrivint les cròniques d’art pels diaris, és un empedreït usuari de bordells... Sempre ens l’ha fotut tant com ha pogut, amb censura o sense. Des del final de la guerra, a l’empara dels poders fàctics, s’ha dedicat com un voltor lleonat, a fer tant de mal com a pogut a molts bons pintors. Ja no heus en recordeu d’en Fornells o d’en Miret?... Es varen suïcidar per culpa d’aquest fatxenda malparit del Imperio!... O d’altres, que els va enfonsar de per vida en la misèria...
Sense esperar cap resposta, els digué de nou...
-D’això, encara volta per Barcelona aquest miserable?
-Si, per desgracia!... Però, ara la situació està canviant. Tant l’oposició, el món universitari, la mateixa gent, tothom es comença a moure. Ara és el moment que, tu i la teva obra, sigueu l’inici d’aquesta desitjada democràcia que tots volem aconseguir. Necessitem crear una il•lusió... Una icona!... Com el missatge del Guernica, que diu tantes coses d’aquell passat de terror i de mort. Sols que, ara ha de ser antagònicament diferent. Ha de ésser una obra de les teves, la que provoqui a tothom a mirar endavant i sense por. Un gran mural, ple de la força dels teus colors vibrants, com els nous temps que s’atansen. Has de fer-ho Sala!... Ets un dels nostres pocs artistes vius, que se’t reconeix per tot el món. Amic Sala, tu pots tancar el parèntesis que un dia va obrir l’obra d’en Picasso... És la teva obligació.
Bé. Potser teniu raó. D’acord. M’hi veig en cor de fer-ho. Però tot el material que necessito per posar-me a treballar, el tinc tot aquí, en aquest estudi. Els aparells, els escalfadors, les tremuges i altres estris, estan en l’altre estudi gran, a la rue Beceler. Ho necessitaré tot...!
Varen planificar el viatge. Redactaren en un extens llistat tot el que en Sala-Guasch necessitaria. Degut a que les dimensions de l’obra, serien presumiblement grans, ja tenien emparaulat amb un bon amic d’ells la possibilitat de disposar d’un gran magatzem desocupat, situat en un polígon industrial, prop de Castelldefels. Persuadit i animat, en Sala, per anar guanyant temps, els donà un plànol desbordant d’instruccions detallades, per poder-hi encabir i habilitar tot aquell complex estol de sistemes mecànics. Sobretot la gran tremuja d’escalfar i moldre, que s’hauria de col•locar embotida gairebé del tot a nivell del terra del paviment. Aquell vespre ho celebraren tots anant a sopar a Le Fouquet.
A finals d’agost d’aquell 1975, passava la frontera de la Jonquera amb un Mercedes, cedit pel director d’un important diari barceloní. Per evitar els periodistes i altres mitjans, va allotjar-se en un discret hotelet de la part alta de Barcelona. Va descansar uns dies, preparant uns esbossos del que seria la seva obra. Mentre, dos grans camions articulats es disposarien per transportar tots els productes i materials, junt amb tota aquella quantitat d’aparells i estris inventats per ell mateix i que sota la seva supervicio, foren construïts a París en el transcurs dels anys.
Quan va entrar en aquella immensa nau, on es muntava el seu estudi, hi ho veié, en quedà més que satisfet, emocionat!... Sobretot per com varen disposar-li tot. La direcció logística d’en Martinell fou d’una efectivitat germànica.
Feia dies que el procés d’aquella gran obra, ja bullia dins del seu cap. Sens dubte era un gran repte, estava il•lusionat. Sols l’hi havia una fosca ombra que el preocupava; eren aquells dolors al pit... L’infart, podria aparèixer en qualsevol moment per estroncar aquell desballestat cor que encara bategava ple de passió creativa. Intentà animar-se pensant que, mai seria tant jove com ara... Tot i els seus setanta-dos anys, no se sentia vell.

Va sentir la remor d’un vehicle gros... Era un altre gran camió carregat d’un immens bastidor de fusta de roure, folrada amb tela de fibra natural de lli i cotó, teixida i muntada expressament a Terrassa. Les mides eren impressionants, feia 5 per 15 metres, tot d’una peça. Es va optar fer-lo així, tot sencer, per facilitar l’aportació de la complexa pintura escalfada i per la facilitat que tindrien, en el moment de col•locar-lo en l’immensíssim atri de l’Schola Artis. La inauguració era prevista pel dia 5 de desembre. Tenia tres mesos per treballar-hi.
A les tres setmanes ja tenia perfilat en petits traços lineals de carbonet, les referencies estructurals el nou procés pictòric. Ara, el que més l’hi preocupava era el delicat procediment de preparar les ceres, els pigments i les altres diverses matèries. Sobretot la trituració que, mitjançant un seguit de tines primàries mescladores, es derivava tot a la immensa tremuja principal que amb una hèlix en el fons de la seva base, refinaria els elements prèviament amassats i barrejats amb ceres i altres components com resines, grasses i dissolvents, s’obtindria aquella pintura permanentment escalfada, per aplicar-la amb molta cura en el procés creatiu.

Els dies i les setmanes passaven. Va costar-li molt de trobar solucions a molts problemes, ja que aquella tècnica era molt dificultosa de treballar i es va perdre molt de temps. A poc a poc ja va començar a estructurar amb colors de prova, damunt d’aquell gran bastidor entelat. Tenia poc temps per finalitzar l’obra. Aquella tarda va tenir problemes amb la temperatura per estabilitzar la pigmentació d’un color, mentre estava remenant en una tina, va sentir uns forts cops en la immensa porta metàl•lica del magatzem. Tot suat amb el davantal protector va anar a obrir. Era en Teófilo Hernaez de las Hurdes en persona.
-Que tal Sala. Como vamos? Veo que te cojes esto muy en serio... Eh? Veamos, veamos la obra nos vas ha presentar?
A fora un Seat 1500 negre amb xofer, maniobrava per aparcar-lo just al costat de la porta. Mentre l’infaust personatge va entrar com si fos “Pedro por su casa”.
-Bien, bien, Sala. Dime que te traes entre manos eh?
En Salas se’l va mirar de fit a fit amb molèstia gens dissimulada.
-Que vols ara Teólifo? Fins aquí hi tot, m’has de venir a emprenyar... Collons!... No ho veus que tinc molta feina...
-Tranquilo Sala, tranquilo. No ves que mi deber en pro de las Artes es hacerte las sugerencias que vea más oportunas, para asi evitar infantiles interpretaciones. Que és lo que vas ha pintar, Sala? Ja sabes que Gobernación todavia no ha autorizado la inaguracion?
Fora de si mateix, en Sala va optar o be per fotre-li pel cap, el pal que portava per remenar els pigments, o fotre’l fora a cops de peu... No ho va fer, va optar per una altre cosa més efectiva. Va activar l’extractor dels gasos humits del dipòsit de les resines calentes, mentre es posava amb celeritat la careta amb filtre de carbó que portava penjava del coll. En uns segons, els gasos àcids i fètids de les resines feren irrespirable l’interior del local. El Teófilo amb cara de mala llet, va girar-se en rodó per sortir cap a fora. En el llindar de la porta, tapant-se la boca amb un mocador, amb aquell rostre de castellà carpetà, va dir-li amb to amenaçador...
-No tenias que haber vuelto de Paris Sala!... No creo que Gobernación os vaya a conceder el permiso... Nos veremos!...
La porta es va tancar de cop. Quan va pensar que ja havien marxat, va parar l’extractor i mig ofegant-se va sortir precipitat cap al carrer a respirar com un boig... El cor l’hi bategava arítmicament. Estossegant, és va assentar damunt d’uns petits bidons i encengué un tros de cigar havà...
-Serà fill de puta! Cony de feixista!.
Aquell dial 20 de novembre, va morir el Caudillo.


Uns nous aires frescos es respiraven... L’obra evolucionava tal com ell volia, tot i que s’allargava més del que tenia previst. El motiu era la dificultat, en el procés per estabilitzar la cera i uns pigments molt concrets, vitals per donar les transparències especials i poder representar aquelles figuracions tant genuïnes, d’estil abstracte-degradat de la seva pintura. Per si no n’hi havia prou, aquella tècnica de l’encàustica tenia una seriosa dificultat, era pesat i lent d’executar i el seu cor, entremig d’aquelles ardències i vapors, és revelava fent palpitacions amenaçadores. A raó d’això i proposat pel seus amics, va acceptar que dos joves estudiants de Belles Arts, coŀlaboressin en les tasques més pesades. Ara començava el moment més crític. El dies passaven de pressa i l’obra s’endarreria.


Era el dia 28 de novembre. Aquells últims dies, per guanyar temps, no anava a dormir a l’Hotel. Va demanar que l’hi muntessin un llit plegable en un petit despatx, situat al fons de l’immens magatzem. Sovint hi reposava, o segons com l’hi agafava, a plena nit, s’aixecava, es posava la granota i ha pintar s’ha dit. Els àpats els feia en un petit baret situat molt a prop, dins del mateix polígon industrial. Bar que de nit, és transformava amb un cau de senyoretes. Aquell dia pel mati, els seus amics L’Aubert i el Martinell es van presentar al magatzem amb un taxi. Tenien una reunió d’urgència al Govern Civil. Durant el trajecte tot i el fred que feia l’Aubert, nerviós i histèric, suant copiosament, digué:
-Des de que s’ha mort en Franco estan com gossos rabiosos... Ens la fotran! Aquest bandarres ens la tornaran a fotre. Escoltem, segur que des de aquell dia que volies ofegar-lo, el Teofilo no ha tornat més a fer-te’n cap de visita?
-No. Hi perquè cony tenia que tornar a visitar-me?
-Es que fa pocs dies, en l’article setmanal de critica d’art que escriu a la Solidaridad Española, com és habitual en ell, va passar per la pedra a més d’un pintor. Sols se’n va salvar aquell ... com es diu...? Ah! si, aquell de Talavera de la Reina... Jose Luis Manrriquez de las Arras Pumpido, si home, aquell pintor-falangista que quan exposa també va amb l’uniforme, com el torracollons del Teófilo. Qui els va parir!... Bé doncs, a tu et deixa ben repassat Sala. En l’escrit, diu que la teva obra, calmosament sospesada, observada i valorada, provocava el dolorós desencís d’una una pintura molt forçada, d’un neo-realisme infantil, decadent i incomprensible.
En Sala com si no l’hi diguessin rés, va fer una rialleta de conill. És mirà a l’Aubert hi l’hi digué...
-Sembla mentida que sigueu tant rucs! No puc entendre que l’hi tingueu tant cony de pànic d’aquest desgraciat. Que no ho veieu que, tots son una colla de fantasmes, uns titelles d’un regim que cada dia que passa s’està esmicolant més i més... Com cony pot criticar una pintura que encara no estava ni començada... collons!... Sols hi havia pintat unes mostres de color!
Van entrar a l’edifici del Gobierno Civil. Després d’esperar una llarga estona en unes butaques llardoses, van ser cridats.
El governador els va rebre molt secament. Els permisos ja estaven firmats. Però, els va posar una condició. Abans, calia fer-l’hi una última avaluació a l’obra, per procedir a la seva definitiva instal•lació.
-En los próximos días vendra nuestro assesor oficial de Arte i Cultura. El mismo, previa valoración y evaluación, si procede, les hara entrega de la autorización. Buenos dïas señores.
Retornant de nou amb el taxi cap a Castelldefels, tots estaven moixos i callats. Aquesta vegada va ser en Martinell qui va parlar...
-Per dir-nos només això en ha fet venir... -digué en Martinell- Son una colla de feixistes desgraciats! Que no ho saben que el Franco ja s’ha mort... Encara ens ho fotran a rodar tot. I si parléssim amb el president de la Diputació? O, si cal... podríem anar a Madrid a veure si ens pot rebre el ministre de Educació o potser...
-Calleu! No s’ha de anar a parlar amb ningú. Collons...! El que heu de fer es deixar-me tranquil per poder acabar l’obra, i que vingui qui vulgui a fer la “evaluación”.
Van ser dies intensos, i que amb la ajuda d’aquells estudiants l’obra anava agafant forma; en uns dies estaria finalitzada. Ara necessitaria estar tot sol, per procedir en aquells últims passos delicats que, farien sorgir aquell realisme efervescent, que sols ell n’era sabedor... Per això havia experimentat tans i tants anys amb les possibilitats d’aquella tècnica ancestral de l’encàustica. Va dirigir-se a aquells joves agraint-li’ls la seva desinteressada col•laboració durant tots aquells dies. Els va dir que d’ara endavant ja ho aniria terminant tot sol.
Van ser dies intensos. Com aquells de la seva joventut en que tot el que mirava l’excitava, les formes, els colors, les figures, la llum del cel de ponent o de llevant, tot, tot era interpretable, tot era vital, tot estava disposat per poder-se realitzar i pintar amb aquell diàleg permanent, que fa que sorgeixin els volums i les formes... I ara, sabent que el seu cor aviat deixaria de bategar, l’impulsaven multitud de raons per entendre que era el moment, per primera vegada en molts d’anys, de subliminar una obra que seria l’essència pura del manifest creatiu: la matèria. Ara amb aquelles últimes sessions, pendents de la tècnica encàustica, podria magnificar potser, la que seria la seva ultima gran obra.... Obra, que en aquells dies encara difícils, faria estimular les noves generacions plenes d’il•lusió, albiressin un nou futur de llibertats. Va recordar aquelles paraules del seu amic l’Aubert, a Paris... Tant de bo pogués aconseguir tancar el parèntesis que va obrir el seu estimat amic Picasso.
***
Eren prop de tres quarts de dotze de la nit. Van trucar violentament la porta metàl•lica. En Sala, amb una pala estava fent una barreja de guix pigmentat i pols de marbre, damunt d’una lona. Ho deixà tot per anar a obrir.
Era en Teófilo que, embarbollat intentava dir-li al xofer que comences a passar cap el bar, que ell ja hi aniria tot caminant.
-Buenas noches amigo Sala! Perdona que me presente en estas horas intespestivas. Todavia estas trabajando en la gran obra?...
-Reconys! No pots deixar-ho per demà el mati?
-Venga Sala! No ves que te visito oficialmente con los permisos... Pero Sala, coño? Que no estuviste con el governador Civil?
Per uns moments observant-lo de dalt a baix, en Sala va notar-se com el cor no l’hi bategava bé. Va venir-li com un basqueig momentani, al veure-l amb aquell uniforme de falangista espectral, amb aquella camisa blava que tenia bordades tres calaveres i alguna medalla penjolant ridículament. Tot ell, era d’un anacronisme patètic. L’alè l’hi delatava que anava begut.
-Sabes que te digo? Pues que esta pintura me parece que no la vais a colgar. Ay!.. Sala, Sala... Ven, sentémonos aqui a fumar unos cigarrillos. Tienes algo para beber... No? Bueno, pues despues iremos de putas aqui, al lado... Hay unas tias que no veas!... Venga coño, no seas un catalán rojo i separatista... Trae algo para beber!
En Sala l’hi bullia la sang, no podia suportar aquella presencia. Se’l mirà a desgrat, mentre el Teófilo intentava seure’s damunt del brocal de la tremuja, amb el cigarret penjant-li dels llavis... Va veure que es treia uns papers de la butxaca per mirar-se’ls. Va pensar que aquesta gent com mes beguts van, més tous es tornen. Va anar a l’improvisat dormitori, on hi tenia una caixa de botelles d’exceŀlent whisky de malta, ...pel cor.
Quan va tornar amb una ampolla per encetar, ja no el va veure. Va mirar tot el gran magatzem i res. Va sortir al carrer a fer una ullada, i no hi havia ningú, ni cap cotxe, rés. Sols hi havia moviment en el bar d’alterne, sentin-s’hi somorta la música de la Dolores Vargas, la terremoto...
-Cony, aquesta si que és bona. Ha fotut el camp!...
Dirigint-se de nou per acabar la barreja per triturar-la l’endemà al mati, al passar pel costat del receptacle de la tremuja, va veure un paper al terra. Era el permís de Gobernación, autoritzant l’obra; va quedar-se perplex. Potser si que aquell desgraciat d’en Teófilo, no era tant malparit com és pensaven...
-Ara mort el Franco, no ho deuen veure-ho massa clar tot això -pensà-.
Tot satisfet va tancar la porta. Decidí deixar la feina que feia per continuar-la l’endemà de bon mati. Es dutxaria i aniria a dormir. Satisfet va notar que el cor començava a bategar-li més pausadament. Però, quan ja era davant de porta d’aquell minúscul despatx, quelcom va cridar-li l’atenció, era com una fressa... Va retrocedir cap el centre de la nau. A mesura que s’hi atansava aquells sorolls es definien com uns gemecs ofegats... Sortien de l’interior de la tremuja!... Va atansar-s’hi per mirar, hi va veure el Teófilo, que desesperat lluitava inútilment per sortir d’aquell embut gegant, totalment empastifat de cera resinosa calenta tintada de blau, mentre l’apuntava amb un pistolot negre...
-Cabrón!... Hijo puta... sácame de aqui immediatamente! O te voy a matar! Sácame de aqui, rápido... Voy, voy a joderos a todos. El permiso!... Donde está el permiso!... Solo con romperlo quedará sin efecto, tal como me ordenó el Governador... Sala, cabrón!... Catalanista! Separatista! Te matare!...
El cort se l’hi va esverar amb dolorosos i amargants avisos. Durant uns moments, fent cas omís dels crits d’aquell desgraciat, pensà llargament amb immutable serenitat... Llegí calmosament pel damunt aquell permís de Gobernación. La inauguració era autoritzada i firmada pel mateix Gobernador Civil. Pensà en moltes coses...
Un tret sorollós, va fer-lo sortir bruscament dels seus entortolligats pensaments. Retornat a la realitat per aquella detonació que ressonà en tota aquella immensa nau... va escoltar de nou les amenaces d’aquell fatxenda disfressat de Millán-Astray... Va dirigir-se pausadament a l’indret on hi havia l’improvisat quadre dels comandaments elèctrics, i posà en marxa l’hèlix de la tremuja. Se sentiren uns cops secs, uns trets i uns crits esfereïdors...


Aquella nit va treballar intensament, acompanyat del whisky de malta. Va triturar, mixturar, mesclar, remenar i escalfar els colors, les ceres, els pigments, les grasses d’origen mineral amb d’altres de vegetals i animals. Els cromatismes que aconseguia eren d’una vivesa impactant. Va coŀlocar l’immens bastidor en posició horitzontal, mitjançant uns ternals penjats del sostre, i es posà a pintar frenèticament. Aquella matinada, després de deixar la seva ultima gran obra acabada... el seu cor va deixar de bategar per sempre més.
***

La inauguració fou un esdeveniment sense precedents. Els mitjans de comunicació tant nacionals com internacionals, la premsa, la radio i la televisió encara en blanc i negre, en feren gran ressò. L’endemà a les portades dels diaris es veia la imponent obra d’en Sala-Guasch, envoltada d’autoritats civils i militars... Sobresortint, al costat del ministre Fraga Iribarne, amb un somriure mal dissimulat, el Gobernador Civil. A fora, mentrestant, uns carrers més amunt, els grisos dissolien a cops de porra i més d’un tret, una manifestació d’estudiants universitaris cridaven “Llibertat, amnistia, estatut d’autonomia”...

*********

Jefatura de Policia. Via Laietana. 5 de desembre de 1975. Migdia.

-Julian, han llegado yá?
-Si, estan en su despacho, inspector.
-Buenos dias señores. Que sabemos... Está identificado?
-Si. Las declaraciones de los señores Martinell y Aubert, confirman que el cadaver es del pintor Sala-Guasch.
-En que circunstancias lo escontraron, señor Juez?
-Decúbito supino. Habia ingerido gran cantidad de alcohol. Junto al cadaver habian botellas vacias de whisky.
- Esos artistas catalanes... Exiliados i alcoholicos. Bien, bien, pueden proceder.
Un cop varen sortir del despatx, l’inspector Becerras es dirigí al seu company Mendez, tot dient-li...
-Se sabe algo de Teófilo Hernaez?
-Nada inspector.
-Ese capullo es un aprovechao y un putero falangista. Vete a saber por donde coño andará el gilipollas...