LLAVIS DE GLAÇ

Ni que avui sigui diumenge, m’he alçat, si fa no fa com cada dia, a dos quarts de vuit. No havent d’anar a treballar i no tenint cap activitat prevista potser és massa d’hora, però un cop despert, no hi estic bé al llit. Prefereixo posar la ràdio o la tele i informar-me de les notícies mentre faig el cafè i em preparo l’esmorzar. Feia poc que m’havia llevat quan ha sonat el timbre. Qui serà l’mpertinent que truca a aquestes hores? He mirat per l’espiell i he vist que era la veïna de replà, la que em te fascinat. Què deu voler aquesta, ara? Alguna cosa urgent, sens dubte. No he pensat que encara anava en pijama, despentinat, sense afaitar i sense haver passat per sota l’aigua, però malgrat no estar presentable, m’he decidit a obrir. —Bon dia! Ella, amb un somriure indefinible, que era una barreja de picardia i timidesa, m’ha contestat... —Bon dia!... No t’he despertat pas, oi? He notat un deix d’ironia. —No, no. Encara que per la meva aparença no ho sembli, ja fa estona que volto. I, doncs, que passa? —No tindràs pas un parell d’ous? Se m’ha escapat un somriure sorneguer. —Si que en tinc, és clar. Ella ha copsat perfectament el sentit maliciós del meu somriure.. —És que volia fer una truita per esmorzar i m’he adonat que no me’n quedava cap.

El batí que portava li quedava bé, però no servia de res. Aquell teixit tan fi no la devia abrigar gaire i la seva velada transparència no tapava res del que duia a sota. En veure-ho, m’ha vingut el rampell d’aprofitar l’avinentesa per dir-li el que feia temps que tenia ganes de dir-li...—Puc besar-te els llavis? Amb uns ulls desorbitats m’ha mirat sorpresa, no m’ha dit res, però el gest d’encongiment d’espatlla, jo l’he interpretat com una resignada acceptació i no pas com una negativa. S’ha deixat fer però, això si, sense posar-hi res de la seva part. No he percebut cap mena de sensació, només l’absència d’un desitjat escalf. —Noia, sembla que hagi besat uns llavis de glaç... No ho podríem millorar, això? Amb la cara ruborosa, un posat neguitós i amb un cert embarbussament, m’ha respòs... —Em sembla que serà millor que me’n vagi. Ha obert la porta, decidida a sortir. —Escolta’m!.. I els ous? —Deixa-ho córrer, em faré un pa amb tomàquet i pernil... Però, de totes maneres, gràcies... Penso que la meva veïna, la dels llavis de glaç, d’ara en endavant, s’ho mirarà més bé a l’hora de fer la llista de la compra... O, potser, no. Vés a saber...