Llavis d'aigua

Caminava per la vora de la platja, entre les llàgrimes salades del mar, vestida de blanc, mentre gotes de mar brotaven dels seus ulls. Era de nit. Els vaixells pesquers sortien ara a fer la seva feina.
Cuantes nits passades sense sentir la remor d'aquell mar, sense sentir la seva presència. Perquè ara, ella, pertenyia a un món apart on només hi estaven l'aigua i ell. Ell, el seu amor etern. Ell, aquell amor que va morir ofegat entre els peixos.
Va mirar el cel. No es veia la Lluna ni cap estel; estava tot cobert de núvols negres, i les onades seguien banyant els seus peus. Tot negre, mentre ella caminava i plorava. Tot negre, quan feia un any que l'havia perdut. Era, alló, un missatge? Si no podia veure la seva estrella en la nit en que es complia el primer aniversari, era senyal que s'havia d'acabar tot i deixar que fos tot negre? Seguí caminant…
Les passes la duien a les roques, sota el far. A les roques, on en tantes nits passades s'havien estimat sota la llum de la Lluna. On en tantes nits passades havia observat el record d'un estel. Es va asseure en una pedra plana, de cara a l'horitzó. Els vaixells s'allunyaven lentament per matar aquells animals que, al dia següent estarien d'oferta en un mercat que comercialitzava amb vides i morts.
Les onades repicaven contra les roques que es trobaven sota els seus peus. Era ell que venia a buscar-la. Va girar el cap, mirant al port. Les llums del port i del poble contrastaven amb la foscor del mar i del cel: de la seva ànima partida, absent.
Cada llàgrima era un record que volia oblidar. Cada llàgrima era un moment amb ell. Cada llàgrima una carícia, un petò. La nit en que es van estimar per primera vegada, despullant-se lentament, mentre les mans d'un recorrien el cos de l'altre. Mentre les mans d'ell eriçaven la seva pell, mentre descobrien els plecs de la seva intimitat, i els seus llavis besaven el seu coll i els seus pits. I després el va sentir dins seu, com si fos les onades del mar.
I ara plorava, perquè mai més podria estar al seu costat. I plorava perquè sentia un buit dins del seu cor, que no sabia com omplir.
De sobte, en la foscor de la nit, va sentir el miol d'un gat. Es va girar, i allà estava aquell bell animal blanc amb els ulls com dos petits safirs, blaus i brillants. Ella el va cridar, oferint-li la mà, i el gat es va anar acostant lentament, ensumant en l'aire. Tenia gana; ho veia en els seus ulls. Però ella, que només havia vingut a la platja per recordar i plorar, no tenia menjar per aquell pobre gat. Es va acostar fins a sentar-se al seu costat, i va deixar que ella l'acaronès mentre aquell run-run de satisfacció sortia del seu coll. Ella va somriure sota la màscara de llàgrimes tristes, i mentre tocava el petit cap de l'animal es va adormir, escoltant atentament en somnis les paraules de les onades. Que deien? Seguia dormint amb el gat a la falda; l'escalfor del seu cos la tranquilitzava.
Després d'una falsa eternitat dormint junts, un soroll estrepitós els va despertar. Que era alló? No ho va saber ben bé mai… només va sentir que el gat s'espantava, i que de l'ensurt va clavar-li les ungles a les cuixes abans de sortir corrents, amagant-se entre les roques. I ella volent recuperar el petit animal es va aixecar d'un bot i el va seguir, fins que va topar amb les roques que tocaven l'aigua; una onada va rebotar contra les pedres i les gotes d'aquella sal líquida li van mullar el vestit. I llavors se'n va adonar, va saber que havia de fer: es retrobaria amb ell.
Va mirar a l'horitzó, tot negre. No es distingia el cel del mar. Girant-se a mirar el poble, va pensar que faria una cosa, una última cosa: escriuria els seus noms, el dels dos, a la sorra, vora l'aigua, per a que aquesta se'ls emportés. I així ho va fer; va anar cap a la platja, caminant lentament però amb passes segures, i vora de l'aigua es va agenollar. El vent li duia els cabells castanys a la cara, i mentre, ella escrivia. "Anna i Jaume: per sempre junts. T'estimo". I poc a poc l'aigua va anar borrant les paraules, amb cada onada se les enduia per a ell.
Fet això, ella va tornar cap a les roques del far. Seguia plorant, seguia vessant llàgrimes, amb una mena de barreja d'alegria i tristor. Es va anar despullant lentament, deixant el vestit i demés sobre la roca, al costat de les sabates. Va fer dues passes endavant, sense saber que darrera seu el petit gat s'apropava a la roba, i ensumant-la, s'adormia damunt. Ella, amb un crit ofegat va tirar-se al mar. Es va donar un cop al cap amb una roca que hi havia dins l'aigua; i mentre la sang sortia per aquella ferida oberta va sentir com dos débils "t'estimo" sortien de dos llavis d'aigua, i es barrejaven en les profunditats del mar: eren ell i ella, jurant-se amor etern.

24/05/05