L'inspector

Un relat de: Rafael Soteras i Roca

De la manera menys impensada havia aparegut un cadàver amb evidents signes de violència. Si hom volia esbrinar-ne els detalls, s'adonava que fou mort a casa seva i sense que ningú en pogués tenir la més mínima sospita; un silenci sepulcral planava damunt del cas, perquè aquella persona vivia sola i sortia molt poc; només anava al consultori, que no era gaire lluny de casa seva. També de tant en tant el cridaven de l'hospital, que tampoc no el separava una gran distància. De tota manera, la lògica no s'hi podia exercir en cap cas, ja que tothom semblava un gran amic de la persona morta. No se li coneixien enemics declarats, ni que fossin de poca monta o bé fins i tot un pèl innocents.

L'inspector de policia, al seu despatx, s'anava excitant per moments perquè no entenia res.

-Si em poguessin demostrar que ha mort d'una manera natural, em trobaria satisfet; però res no encaixa, i és evident que ha sigut assassinat: tenia un enorme ganivet clavat al cor.

L'inspector, amb les mans al front, seguia rumiant com qui busca petroli i només troba pedres; encara que l'estudi previ semblava demostrar unes expectatives excel·lents i, de cop i volta, només apareixen pedres, simplement pedres i res més.

I així passaven els dies sense tenir cap indici, quan una altra sotragada, fortíssima, va arribar del poble veí. Havia estat assassinat el seu metge, que també era una persona excel·lent. Ningú no podia sospitar res. A casa seva tenia un petit consultori que tot el dia s'omplia de gent, perquè estaven encantats amb aquell metge jove. Només feia un any que hi havia arribat, i s'hi havia instal·lat amb totes les de la llei; sense excepcions acabà arribant al cor de tothom.

Si l'altre metge assassinat no tenia enemics, d'aquest ningú no podia tenir cap ombra de dubte: tota la població en pes era amic d'aquell metge jove, vitalíssim, ja que amb ell s'hi podia comptar sempre, fos el que fos, perquè és evident que tenia un caràcter inexhaurible. Sense dubtar-ne, era com si fos l'altra cara de la moneda si se'l volia comparar amb el metge mort del poble veí: sempre es trobava als llocs més impensables. En el cas de celebrar-se un certamen literari, ell hi era present. Si una gran personalitat, ja fos del món de l'art com de les ciències, se li passava pel cap de visitar el poble, resultava ser un amic d'aquell vitalíssim metge.
L'inspector estava astorat. Volia relacionar una mort amb l'altra i no trobava cap prova certa i categòrica; només s'ensopegava amb teories estranyes i dubtoses.

El metge solitari havia estat assassinat amb un ganivet. Contràriament l'altre metge un tret d'arma de foc fou la causa de la seva mort.

L'inspector, si amb el primer crim estava frenètic amb el segon encara es trobava més malament. Ja no coneixia ni dia ni nit, només tenia un tema que l'obsessionava: aquells dos metges morts.

-No és possible -es deia ell mateix, encara que ningú no l'escoltés ni el volgués escoltar.

A la ciutat també hi havia un altre metge. Aquest era molt tranquil i metòdic. També tenia poc anys i resultava inquiet, sobretot amb el seu tema, ja que cada vegada que una qüestió mèdica el neguitejava, si hi endinsava de tal manera que ja no pensava en un altra cosa, i així s'oblidava dels seus amics, i sobretot de la seva amiga que tenia una paciència inesgotable. Aquest metge de ciutat, tan particular, havia guanyat diversos premis internacionals, i a l'estranger l'assenyalaven com una veritable eminència. Doncs, a aquest metge tan coratjós, algú també li havia tret la vida d'una manera desconsiderada.

Quan se n'assabentà l'inspector, ja no sabé què dir, i un silenci sepulcral li féu marcar una tremenda explosió: com un boig es posà a fer crits sense cap mena d'aturador; havia acabat de perdre el nord i el volia trobar de totes totes...

-Com es poden relacionar aquests tres metges -digué de sobte.
-Els tres col·laboraren encara que per poc temps en un hospital.
-Quin?
-L'Hospital de la Pietat.
-On és aquest hospital?
-Al carrer de l'Ecologia.
-És possible...!, hi ha un carrer amb un nom com aquest?
-Sí, no és cap broma.

L'inspector acabà pujant al seu cotxe. Ràpidament travessà les immenses rodalies de la gran ciutat i ben aviat obrí els arxius de l'hospital. Allí confirmà que els tres metges col·laboraren en una operació d'una dona que poc després moriria. Seria el marit l'assassí? Era un terrible dubte, però que podia esdevenir cert del tot.

L'inspector, després de revisar l'arxiu de l'hospital, encara tenia més dubtes. Allí no hi constava cap adreça de la persona morta ni del marit. Potser ja no s'hi podia fer res de res... quan, d'una manera sorprenent en extrem, s'adonà que un quart metge també hi estava relacionat. Però aquest tenia al seu favor que encara vivia, i no gaire lluny de l'hospital.

L'inspector sortí com una exhalació, secundat pel seu ajudant.

-No es pot perdre ni un segon -digué.

agafà el seu cotxe, i en pocs moments es presentà davant d'un casalot situat a la part alta de la ciutat. Era una casa amb una immensa portalada, la qual tenia un aire ja una mica caduc de començaments de segle.

L'inspector pitjà el botó on deia clarament: metge... però no va voler esperar gens ni mica, sinó que parà l'orella. Semblava com si dins del casalot hi ressonessin unes terribles amenaces, tal vegada sense concretar. També de tant en tant sonaven unes riallades veritablement molt exagerades.

L'inspector no s'ho pensà de cap manera: engegà directament dos trets al mig del forat del pany de la porta, que foren seguits de dos espetecs impressionants. La porta semblava que no cediria, però acabà cedint. Darrere aparegué un home pal·lidíssim, encastat a la paret, que només anava mirant a l'esquerre. Allí hi havia un individu alt, de cabells negres, ulls mig tancats, rostre sever, nas d'àguila, i amb un temible revòlver a la mà.

-Tu ja no veuràs la llum del dia -digué l'home de l'arma.

L'inspector no dubtà ni li tremolà la mà: li engegà directament a la cara dos trets. era el marit qua havia volgut venjar la mort de la seva dona. L'enteniment, que l'havia tingut molt despert, se li havia trastocat des de llavors.

Els trets de l'inspector se li clavaren a la cara, i poc a poc el criminal s'anà inclinant fins que caigué a terra mort.


Comentaris

  • FELICITATS![Ofensiu]
    nuriagau | 11-01-2009

    FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
    relataire!!!


    5 aniversari RC



    Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?

    Núria Gausachs i Cucala

  • La setmana de...[Ofensiu]
    Llibre | 11-03-2005

    COMENT

    El primer que et diria és... no l'entenc. Però a continuació de seguida em caldria afegir: però no em facis cas. No estic al cent per cent de la meva animositat.

    Per tant, intentaré explicar què és el que no entenc.

    Com a relat, el que trobo que funciona sense cap problema, és la forma. I em refereixo al llenguatge, al ritme, a les breus entrades de diàleg... O sigui: la part més purament estilística. Però pel que fa al contingut...

    No sé. És com si pretenguessis escriure alguna cosa amb un significat molt concret, i no t'hagués sortit del tot.

    Com a relat policíac o de gènere negre, no té cap ni peus. És la simple narració d'un cas d'assassinats en sèrie que al final és descobert. Però li manquen totes les característiques típiques d'aquest estil literari.

    No sé. La veritat és que quan m'apropava al final creia que acabaries en una mena d'acudit. Sí, home! Tipus: l'inspector aconsegueix entrar, el quart metge està pàl·lid mirant cap a la seva esquerra, allà està l'assassí, l'inspector no dubta, apunta, dispara, però al mateix moment en què l'inspector dirigeix el seu tret cap a la cara de l'assassí, aquest mata el quart metge, que cau a terra. I... l'inspector es queda sense saber si l'assassí és el marit d'aquella dona perquè amb el tret a la cara aquesta li ha quedat desfigurada i és irreconeixible (i no duu documentació i totes aquestes coses).

    No sé, repeteixo, trobo que no acaba de funcionar. Però, per descomptat, és una opinió subjectiva d'una de les teves moltes lectores (i lectors). Per tant, una de tantes!

    Salut!

    LLIBRE

  • Company...[Ofensiu]
    rnbonet | 09-03-2005

    ...relataire... Ho sent, però aquesta narració no m'ha agradat. L'he trobada pobra en argument, excessiva en repeticions, una mica infantil...
    Però ja saps que hi ha opinions per a tots els gustos...
    Trobe més centrat al Rafael Soteras dels assajos -o articles periodístics, tant s'hi fa!-

l´Autor

Foto de perfil de Rafael Soteras i Roca

Rafael Soteras i Roca

84 Relats

146 Comentaris

104635 Lectures

Valoració de l'autor: 8.68

Biografia:
ANTICURRÍCULUM

Crec que jo també diria el mateix que Enric Casasses: escric perquè no sé qui sóc. Fa uns quants anys tenia el convenciment de ser un corrector tipogràfic, ara és possible que tot plegat ho acabaria negant. En canvi no puc dir res: potser seré escriptor?, o més aviat poeta?... tal vegada és possible que no resulti ni una cosa ni l'altra, tant se val...

Bé puc afirmar que fa una colla d'anys, concretament el 24 de juny de 1974, vaig guanyar el Premi d'Honor concedit pel Casal Parroquial de Moià amb el poema Al món. També l'any següent, 1975, vaig obtenir el V Premi Bernat Artola (poesia) amb un text titulat Un nen -Castelló de la Plana.

Després d'aquests dos fets prou allunyats en el temps, jo considero que l'única cosa que he fet és navegar perquè dubto molt, i encara continuo dubtant, però molt menys. La diferència té un nom: Adriana Ferran. Amb ella i el seu Al embrujo de Cal·líope considero que he guanyat molt, no en el sentit propi de premi ni diners sinó ben bé una altra cosa. M'ha donat seguretat, que és allò que veritablement importa.

Després de tot això ja puc dir que amb Poesia Viva vaig sortir per primera vegada de Barcelona i així vaig poder llegir un poema meu, El Puigmal, a l'Espluga Calba (30 d'abril del 2000), cosa que em va produir una profunda il·lusió; de pas hauria de dir que també participo en l'esmentat grup poètic, encara que molt menys del que jo voldria

Així mateix puntualitzo que diverses vegades he participat en la trobada de poesia catalana a Puigcerdà.

D'altra banda tinc el gust de dir que encara que no he publicat cap llibre sí que puc afirmar que han sortit poemes meus a la revista de la UEC (febrer de 1986 i febrer de 1987) i també a Vèrtex (març-abril 1977); tot plegat entronca amb un dels meus temes preferits com és la muntanya; un altre seria la música.

Catalunya Cultura em va seleccionar un poema dedicat a Terenci Moix i també he participat en unes lectures poètiques de la Casa Ellizalde amb el lllibre corresponent. Formo part del Col·lectiu d'Artistes de Sants...

Vull acabar dient que ja porto quatre anys com a coordinador de mes dels Cafès dels Dissabtes del Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona. Precisament aquesta propera temporada s'obrirà a la narrativa perquè ja no serà exclusivament de poesia sinó literatura catalana...

Darrerament he fet dues lectures emblemàtiques: Miquel Martí i Pol amb Joana Gay a Aula Oberta de Sants i Manuel Machado al Vapor Vell dins d'una sessió dedicada als germans Machado.

el meu correu és: rafael123456@orangecorreo.es