L'home normal

Era home normal, completament i absoluta normal; no d'aquelles persones que, considerant-se especials, duen una existència tant normal com la resta, no. Ningú podria blasmar-lo mai, sense caure en la calúmnia, de ni tant sols arribar-se a plantejar seriosament la seva normalitat.
Imagineu si era normal que, en aixecar-se cada matí i retirar, puntual com sempre, la persiana a les sis quaranta-cinc, havia pres l'insà costum de no saludar al dia, sinó solament a un altre dia.
Amb el nombre de passes òptimes, mesurades segons les estipulacions del seu dietista sobre què és i què no és un saludable exercici físic en base a les calories adequades per a la ingesta diària, recorria el seu habitual recorregut matutí i diligentment, després d'haver-se pres un cafè descafeïnat amb sacarina, pujava al seu respectable cotxe d'últim model que l'havia de conduir a la petita oficina de sempre.
Morigerat amb el menjar i reservat en l'amor, la seva plàcida existència transcorria, com aquell qui no vol la cosa, com amb el pas ominós d'un riu d'aigües somes per la plana, seguint indolent el seu curs que acaba, invariablement, a l'ample mar sense deixar a l'aigua la més mínima possibilitat de tornar enrera; talment com el riu, a base de doctors, cirurgians, futuròlegs, entrenadors personals i dietistes, ell intentava perllongar, a base de petits meandres que aturessin les ja de per sí parsimonioses aigües, el curs de la seva vida per retardar l'inevitable retrobament final amb l'oceà.
No és que l'ineludible trobada amb el mar, tot i que no li acabava de resultar tant abellidora com determinats personatges li volien presentar, l'atemorís en gran mesura: prou se n'havia encarregat de reservar, amb els seus successius serveis a les sirenes i manatís terrestres, una parcel·la desitjable i acollidora prop d'allà on Neptú a voltes recolzava el trident; no. Però s'agradava considerant-se com una peça fonamental d'aquell microcosmos que s'havia anat teixint amb fils de monotonia i que, sense ell, pensava, a voltes, deixaria de tenir sentit.

Però el temps, impertinent, no s'atura per molt que hom ho intenti, i allò que era al seu dia negre i exuberant es tornà gris i escadusser, i allò que era llis s'anà arrugant, i fins allò que tants esforços havia fet per mantenir pla s'anà contornant. Com he dit, per molts dics o meandres que el riu trobi, aquest sempre acaba arribant al mar.
Quan un dia, assegut en la seva confortable butaca, negre i vellutada, tot mirant amb manifesta indiferència la televisió de pantalla plana més nova del mercat, se li acudí mirar altra vegada per la finestra de la seva immensa i respectable, però buida, casa (feia temps que havia deixat de saludar ni tant sols el següent dia), s'adonà que la primavera rugia defora amb tota la seva silenciosa remor, que de dessota la teulada se sentia la febril piuladissa d'una niada de pollets nats no devia fer ni dues nits, que el sol s'ajaçava majestuós darrera els cims nevats de les muntanyes i que una agradable escalforeta tardana li acariciava la cara amb dits càlids, delerosos i amatents.
I sentí quelcom desconegut dins el seu vell i endormiscat cor, i volgué alçar-se, i saltar, i córrer, volgué descarregar sobre el món sentiment elèctric que ara, després de tant de temps, l'assaltava en una descàrrega sobtada d'energia i potencial, cridar que ell formava part d'aquell món i que estava viu, i que res ni ningú no podria aturar la seva riuada abassegadora. Però se li havia fet tard, i el més trist és que ell ho sabia.