Paràbola

Temps ha, quan encara les granotes tenien dents... ( i és cert, els ancestres de les granotes REALMENT tenien dents...), un diminut veler s'esforçava entremig de les ones per sobreposar-se a la tempesta. De sobte, i solament per uns instants, es trobà enmig de la calma de l'ull de l'huracà. Un dels mariners, jove i inexpert, aixecant-se de la coberta, tant malmesa per la maltempsada, s'adonà horroritzat que la nau havia perdut capità i timoner al mateix temps, arrossegats per la violència de la mar embravida. Observà l'horitzó i s'esgarrifà de que la nau, sense direcció ni control, s'encaminava inevitablement cap a unes roques on segur que s'encallaria i acabaria escullant-se i sucumbint finalment, tot arrossegant-lo a l'abisme. Observà la coberta. No hi havia ningú més. Ningú el podia ajudar. Estava sol.

Aferrant-se com pogué a les despulles de coberta de l'antany veloç veler es dirigí al timó, encara que era sols un grumet i no havia rebut instrucció al respecte. Estava aterrit, però, tot i així, el prené fermament amb ambdues mans i intentà que la nau virés. La tempesta que havia batut la coberta també devia haver malmenat la direcció, perquè el timó es mantingué immòbil; per molt que el jove i inexpert mariner s'escarressés, per molt que maleís a tots els déus pel malfat al que l'havien menat, el timó no cedia, i les roques es trobaven cada vegada més pròximes... però era la seva vida, i el seu futur, el que s'estava jugant en la maniobra, o sigui que no defallí ni un instant. Finalment, primer amb certa reticència, i després d'un esforç sobrehumà, la nau mica en mica anà variant el rumb, tot allunyant-se de l'estoló que l'amenaçava. La tempesta seguia rugint al seu voltant, però, amb aquell nou vigor i sense deixar sa voluntat a tòrcer, el jove mariner s'imposà a la fúria dels elements. Quan arribà a port, amb la nau desballestada i amb l'ànim a punt de defallir, sabé que ho havia aconseguit. No només havia sobreviscut, sinó que n'havia tret una lliçó.

En els anys que seguiren anà envellint, i, al final, quan, ja retirat, s'asseia a seu preciat seient de la taberna de sempre, tot fumant tranquil·lament d'aquella pipa que tant temps l'havia acompanyat, explicava a tot home que volgués escoltar-lo la seva història, la història d'un home que, sol, sense l'ajuda de ningú més, s'havia enfrontat a la tempesta.