El crim del poni

Jo tenia un poni. I era feliç mentre tenia el poni. Després, tot va canviar. Però mentre el tenia, no pensava en res mes que en el poni. Em llevava i poni-poni-poni. Els matins, els passava pentinant el poni. Al migdia, li donava de menjar, al poni. I menjava molt. Després, a la tarda, més poni-poni-poni. Sortíem a passejar pel bosc. O bé fèiem una volta pel poble. Fins que es feia l’hora de sopar. Evidentment, a mi em deien el noi del poni. No es podia esperar més originalitat. Però és que tenien raó, els del poble. Jo vivia amb el poni i per al poni-poni-poni. I sempre em veien amb el poni. És igual que anés a l’escola, que anés a comprar a la pastisseria o que anés a la botiga de queviures. M’agradava molt tenir poni, era encantador, perquè... què pot fer, d’horrible, un poni? Ell, que tenia uns ulls ametllats tan tendres...
Quan el veien passar, alguns dels veïns se’n reien perquè deien que el poni era baixet. Que el poni era rabassut. Que el poni corria fent saltirons de conill. I es pensaven que al poni, això, no li afectava. Es pensaven que el poni era insensible. Es pensaven que a un poni se li podia dir qualsevol cosa. Però no és així, en absolut. Jo li feia petons, al poni, perquè era la cosa més bonica que havia vist mai. I quan li deien tot allò, em girava i poni-poni-poni. Però un dia, me’n vaig cansar. Perquè eren molt pesats, aquella gentussa, amb el poni. No el deixaven tranquil. I jo notava que el poni estava cada vegada més trist. Potser deprimit i tot. Ell, que era tan poni-poni-poni i tan amorós. No podia ser que allò li estigués passant al meu poni. Cada vegada em bullia més la sang. «Per què li dius això, al meu poni?», em vaig atrevir a dir. I quan es va girar, li vaig tòrcer el coll, al desgraciat aquell, no al poni. A la policia, els vaig dir que jo només passava per allí amb el meu poni. Una meravella de poni. I penso que el vertader crim és que tots no haguem tingut un poni a la nostra vida. Perquè poni-poni-poni.