ALLÒ NOSTRE VA SER UN IDIL·LI

Tots deien que comencéssim a menjar, que, si no, l’ànec amb peres es refredaria i aleshores, el menjar fred, no valia res. Cada nou plat que arribava a taula era seguit per mil ulls. Feien salivar, aquells plats. L’àpat, el celebràvem en un castell de pedres fredes. El dia era ennuvolat i jo m’estava congelant, perquè el vestit blanc que m’havien fet no tenia mànigues. Em quedava bé, el vestit. Al meu recent marit, no el coneixia de res. Però quan me’l van presentar, em va semblar guapo i amb això ja en vaig tenir prou. Vam quedar un parell de vegades, per anar al cine, res de l’altre món. Em va agafar de la mà. I allò va ser tot el nostre idil·li. Al moment de dir que sí, que ho prometia, a un dels convidats li va sonar el mòbil a la butxaca. Tots es van girar. I es va fer un escàndol. A mi, no em va fer res. A què venia fer un escàndol per tapar un altre escàndol? El meu marit em va posar l’anell i em va somriure, això era el que comptava. Sortint, em va caure el ram de flors a l’escala ―ja no va caldre que el llancés, doncs― i la meva mare em va ajudar amb la cua del vestit, que era llarga, que tenia incrustacions d’or. Imitació d’or.
La mare procurava sempre per a tota la família. Havia treballat durant tota la seva vida per mantenir-nos ben alimentades, ben vestides, ben escalfades a l’hivern. A les meves tres germanes i a mi. Ara, que ja estava jubilada, s’entretenia a fer combinatòries. La Montse es casaria amb el Pinxo; la Gemma, amb el Josep; la Mat, amb el Salvans, i jo, amb aquest, amb el que ara és el meu marit. I així, passava el dia, teixint matrimonis de la mateixa manera que teixia jerseis. Tenia bon ull, la mare. Per als matrimonis i per als jerseis. Potser algú es pensarà que no tinc personalitat, jo. Que això de deixar-se portar pel que diu un altre en qüestions amoroses no s’hauria de permetre. Ho sento. Em sap greu dir-vos que avui dia és un ordinador el que fa les parelles i jo prefereixo que sigui la meva mare. Ja m’està bé fer de jersei.