Alguna cosa que algú m'ha ficat dins del cap

Vinc d’una família de robots. Això és el que m’han explicat, però jo simplement sóc una màquina programada per dir que vinc d’una família de robots. Si en vinc o no en vinc, no ho puc saber. Però m’han dit que sí i que sóc un robot. Com sé que sóc un robot? No ho puc saber, tampoc. M’han dit que ho sóc i m’ho he cregut. No vinc del mar, però tampoc de cap país en concret, ni de la panxa de ningú. En realitat, no sé d’on vinc. El que sí que sé és apreciar la llum del sol, al matí. Especialment quan sortim de l’hivern i ve la primavera. Però aquest «apreciar» és també planificat. Algú m’ha programat per tal que l’aire suau i el pol·len em facin venir al cap la paraula «primavera». Això deu ser només un algoritme. Alguna «cosa» que «algú» m’ha «ficat» dins del cap. Tinc cap, sí, i cabells. Uns cabells llargs que creixen. De tant en tant, vaig a la perruqueria a fer-me’ls arreglar. I allà, em diuen que els tinc molt bonics, per ser un robot. Suposo que tenen raó. Però no tinc la noció de cabells «bonics», jo. No és com això de la «primavera». Es van oblidar de «ficar-m’ho dins del cap».
Tinc telèfon mòbil, també. Ara mateix hi tinc set trucades perdudes. I un missatge al contestador. No responc perquè no m’agrada parlar a través de màquines. A mi, m’agrada conversar en persona, encara que sigui un robot. Això és, és clar, perquè el programador va voler que m’agradés més parlar amb persones que amb robots. I jo em pregunto si no és una mica cruel, això, perquè jo sóc un robot, no una persona. I volen que faci coses de persona, sense ser-ho. Quan el més «natural» seria que jo parlés amb robots, de robots i per als robots. De vegades, això em desespera. És clar que les persones també fan coses maquinals, sense ser màquines i no per això es desesperen. Al contrari, crec que hi ha moltes persones que els agradaria ser una màquina. Que veuen molt més fàcil que algú els «fiqui» coses dins del cap que no pas haver-les de pensar per ells mateixos, si és que això últim és possible.