L'escarabat i el gat

Un relat de: Mena Guiga
Havia esdevingut hàbit per al gat de carreró de posar-se davant el graó de l'entrada d'una casa de carrer antic d'un poble de la costa. Li costava, de trobar aliment. Feia dies que els de la Protectora...feien vacances? S'havien oblidat de la colònia d'aquella zona?

El gat va decidir anar per les seves, oblidant fer-se càrrec d'una tirallonga de fills que ignorava que eren seus. I allò excusava i perdonava. El gat que no necessitava justificacions (No? I els de la Protectora...per què no els portaven el pinso sec, alguna llauneta, aigua neta i amor?).

L'animal s'estirà tant llarg com era (més del compte, per la magresa) a la vorera, paviment fresc, zona d'ombra. La calor començava a governar, així no s'hi subjugaria.

Un dels habitants de l'immoble respectà el felí en entrar a la llar. Li saltà pel damunt. No el va saludar ni acaronar. No calia esperar res.

El gat quedava prou decoratiu, allà. En aquella hora poc transitada podria estar-se d'aquella manera sense impossibilitar el pas a cap vianant.

La gana evitava que, relaxat, s'adormís lentament. Amb els ulls oblics el va clissar: un escarabat.

La bestiola avançava xino-xano, enfrontant el 'cada dia' curt que tenia per destí. Era d'un color xococata amb llet desnatada i no gaire gran.

Anava perdudíssim per l'asfalt on no trobaria cap hàbitat ni aliment. Ni protecció. Caminava per la ruta de la mort. Les antenes no avisaven, les potetes no es farien enrera.

Assolí una de les potes del gat immers en la mandra. S'hi enfilà.

El gat esbatanà la mirada. Una menja, una joguina? Distracció que li duia esma.
Se l'espolsà amb certa delicadesa i començà a xutar-lo força dolçament, tot i que maldestre. I encuriosit. L'escarabat va pensar que estava fent patinatge sobre gris aspre. Sentia por, neguit, goig? Els moviments continus evitaven aclarir-ho.
Un turista atípic els fotografià en plan reportatge. Després, aquell home ple de rareses evolutives i brillants, trobà pertinent d'adoptar-los. Col·locà l'escarabat en una capseta de mistos. El gat el va fer seguir fins un remolc i un cop va tenir-lo a dins el va atipar amb sardines empordaneses que feien llepar fins i tot bigotis depilats.

L'escarabat l'alliberà en un camp bastant silvestre quan es va haver assegurat que l'espai oferia al coleòpter una veritable segona oportunitat: una nova existència agradable i natural.

Comentaris

  • Els gats[Ofensiu]
    kefas | 05-07-2017

    mengen escarabats, el meu ho fa encara que no tingui gana.

    Un relat impossible que genera simpaties atípiques com el turista i el protagonista. Que, per cert, delinqueix en deixar abandonada la seva descendència i entretenir-se jugant amb coses de menjar quan sap que els seus fills passen gana.

    En la nostra visió antropomòrfica del món hem de ser coherents amb tots els detalls. I tenir en compte que conservem la vida amb les que robem als altres. Que potser hi ha algú que sigui capaç de demostrar que els enciams no són éssers vius?

    Però veiem tant de mal cor en el món, que ens aboquem a aplaudir amb entusiasme qualsevol indici de bondat. Jo també aplaudeixo.

  • molt bonic[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 28-06-2017 | Valoració: 10

    Es trant tendre, que no sol passar gaire. Jo també ho hauria fet segur....

  • És ...[Ofensiu]
    Bonhomia | 27-06-2017 | Valoració: 10

    ... tant i tant poc freqüent, això que expliques... quina llàstima. Els humans tendim a ser ultra-egoïstes, quan es tracta de la misèria aliena. I és clar, haig d'afegir que també de la pròpia. El relat m'ha donat un somriure. Merci.


    Sergi : )

  • Em pensava...[Ofensiu]
    Montseblanc | 21-06-2017

    ...que la cosa acabaria malament però, com que qui escriu té el poder de fer i desfer, el relat s'ha acabat d'allò més bé. Gràcies Mena! En dies com avui, quan l'estiu s'escampa i promet, no m'hagués agradat un altre final que no fos aquest.

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

433170 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com