L'escarabat i el gat

Un relat de: Mena Guiga
Havia esdevingut hàbit per al gat de carreró de posar-se davant el graó de l'entrada d'una casa de carrer antic d'un poble de la costa. Li costava, de trobar aliment. Feia dies que els de la Protectora...feien vacances? S'havien oblidat de la colònia d'aquella zona?

El gat va decidir anar per les seves, oblidant fer-se càrrec d'una tirallonga de fills que ignorava que eren seus. I allò excusava i perdonava. El gat que no necessitava justificacions (No? I els de la Protectora...per què no els portaven el pinso sec, alguna llauneta, aigua neta i amor?).

L'animal s'estirà tant llarg com era (més del compte, per la magresa) a la vorera, paviment fresc, zona d'ombra. La calor començava a governar, així no s'hi subjugaria.

Un dels habitants de l'immoble respectà el felí en entrar a la llar. Li saltà pel damunt. No el va saludar ni acaronar. No calia esperar res.

El gat quedava prou decoratiu, allà. En aquella hora poc transitada podria estar-se d'aquella manera sense impossibilitar el pas a cap vianant.

La gana evitava que, relaxat, s'adormís lentament. Amb els ulls oblics el va clissar: un escarabat.

La bestiola avançava xino-xano, enfrontant el 'cada dia' curt que tenia per destí. Era d'un color xococata amb llet desnatada i no gaire gran.

Anava perdudíssim per l'asfalt on no trobaria cap hàbitat ni aliment. Ni protecció. Caminava per la ruta de la mort. Les antenes no avisaven, les potetes no es farien enrera.

Assolí una de les potes del gat immers en la mandra. S'hi enfilà.

El gat esbatanà la mirada. Una menja, una joguina? Distracció que li duia esma.
Se l'espolsà amb certa delicadesa i començà a xutar-lo força dolçament, tot i que maldestre. I encuriosit. L'escarabat va pensar que estava fent patinatge sobre gris aspre. Sentia por, neguit, goig? Els moviments continus evitaven aclarir-ho.
Un turista atípic els fotografià en plan reportatge. Després, aquell home ple de rareses evolutives i brillants, trobà pertinent d'adoptar-los. Col·locà l'escarabat en una capseta de mistos. El gat el va fer seguir fins un remolc i un cop va tenir-lo a dins el va atipar amb sardines empordaneses que feien llepar fins i tot bigotis depilats.

L'escarabat l'alliberà en un camp bastant silvestre quan es va haver assegurat que l'espai oferia al coleòpter una veritable segona oportunitat: una nova existència agradable i natural.

Comentaris

  • Em pensava...[Ofensiu]
    Montseblanc | 21-06-2017

    ...que la cosa acabaria malament però, com que qui escriu té el poder de fer i desfer, el relat s'ha acabat d'allò més bé. Gràcies Mena! En dies com avui, quan l'estiu s'escampa i promet, no m'hagués agradat un altre final que no fos aquest.

  • POBLET | 19-06-2017 | Valoració: 10

    d'un color xocolata amb llet desnatada...." Ostres que bo, amiga MENA. M´ha cridat l'atenció el títol del relat i he seguit fins al final. La veritat és que un escarabat i un gat poden donar per molt, si un empra, com has fet tu, els mots adequats i el ritme idoni i la imaginació creativa... Felicitats, amiga.
    Una estiuenca abraçada.
    Aquí a l'altiplà segarrenc tenim uns dies molt calorosos.

    JOSEP MARIA

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

692 Relats

744 Comentaris

213669 Lectures

Valoració de l'autor: 9.58

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.



L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Des del 2012 fins enguany (som el darrer dia de gener del 2016) puc ser una novel·la que qui sap si en una altra existència escriuré, des de la ficció, l'amor, l'humor i una certa exageració. Agraint els personatges que hi han tingut cabuda.
Això depèn de l'energia que em toqui tenir: si és d'aire, costarà més, i si és amb un toc de foc, com ara, igual. La caloreta és per pendre-la al pati com una sargantaneta d'hivern i el vent per envolar el que es vulgui.

Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. L'estimo molt.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com