L'AVIA REMEI

Reposa sola asseguda al seu balancí, ran la finestra del quarto de reixa. Al seu costat una tauleta llueix uns faldons que en el seu temps van ser vànova d’un llit que te molt per callar .Damunt la taula ,un cabdell de llana fosca i una mostra de mitja acabada de començar esperen el seu torn al costat d’unes ulleres atrotinades. La Remei respira profundament . El seu nas eixut llueix el solc deixat per aquelles lents que fa tants anys que l’acompanyen.
Si un no la coneix, diria que és una apassionada de la lectura. De fa un temps ençà ja no surt gaire al carrer. Les veïnes parlen amb ella arrambades al reixat de la finestra . Ella s’asseu al balancí, amb les agulles de fer mitja als dits, i mentre escolta el xerroteig de la veïna, ella segueix aquell ritme metàl•lic que marca el moviment dels seus dits. Atura la música cançonera de les agulles per demanar a la xerraire del carrer si disposa de lectura que no pensi rellegir. L’atabaladora del carrer, assenteix , tot dient-li que te intenció de fer neteja i que te uns llibres del seu marit al cel sia, que li fan més nosa que servei. I d’una revolada aquell calaix de xafarderia, gira cua cap a casa seva , a cercar aquells llibres, que no ha obert mai, i que ara te la gran oportunitat de treure-se’ls del damunt . Agafa el carretó d’anar a plaça i s’acosta a les prestatgeries on arreplega una trentena de publicacions esgrogueïdes que va encabint en el fons del cabàs. Satisfeta per l’espai alliberat, surt al replà i truca a ca la Remei per fer-li lliurament del llegat. Sent l’arrossegar dels peus de la Remei que s’acosten a la porta . La veïna crida amb força, “Remei, que soc jo!. Et porto els llibres del Nando al cel sia! “. I se sent soroll de forrellats i una porta que s’obre lentament , acompanyada per una mà tant eixuta com aquell nas.
La veïna avança pel passadís fins el quarto de reixa i li posa damunt la taula la tant desitjada lectura. Gira cua, tot mirant la Remei i li diu : “ No cal que m’acompanyis ,ja tanco jo la porta del cancell. Un altre dia que tingui més temps vindré a fer-la petar “
La Remei,en sentir el cop de porta, somriu satisfeta. Ja te els llibres que tant necessitava. S’acosta a la cuina, ajudant-se amb parets i cadires per avançar i agafa el carretó d’anar a plaça que fa tant de temps que no li serveix perquè se sent insegura. S’acosta a la taula de faldons i lentament va endreçant tot el llegat de la veïna dins el carretó. Quan hi ha endreçat tots els llibres , agafa el llistin de telèfons i el de les pàgines grogues i els posa al damunt. Tanca la tapa del carretó, el suspesa i fa una volta arrossegant-lo pel menjador. El carret davant, i ella agafada a la nansa al darrera. Satisfeta , agafa una rebequeta, pren el carretó , obre la porta del cancell i surt al carrer amb una lluïssor d’ulls que fa temps no tenia. Necessitava aquells llibres, per distreure’s , però no per llegir-los , si no per l’estabilitat que li donava al seu carret per anar a caminar.
Es que l’avia Remei encara guarda un punt de coqueteria i no vol portar bastó.