Laura o l’home que mai no somreia

Un relat de: rautortor
Era xuclat de galtes, macilent i alt com un sant Pau. Sempre vestia texans Levi’s i duia un aspecte descuidat o, si més no, ho semblava; com si el seu temps s’hagués aturat als anys seixanta. No li venia de grat la festa ni la broma, ni sortir amb els amics a ballar o a rondar-la. Quan anava al cafè o quan coincidia amb els companys de carretera, es comportava com un home de poques paraules. Contestava si li preguntaven, amb amabilitat i sense excessos. Somreia poc, però no deixava de fer-ho quan l’ocasió així ho requeria. Se sentia satisfet amb la feina de camioner perquè suposava moltes hores d’estar sol. Per poc que pogués no s’aturava mai davant el dit de cap autoestopista i evitava els copilots amb qualsevol excusa.
Sa mare li solia dir, nen, o canvies de manera de ser o no et casarem. Ell, se la mirava sense dir res i li tornava una mena de ganyota entre sorneguera i displicent que sa mare preferia interpretar com un somriure. Quan la gent li preguntava pel fill i pel seu posat tan antipàtic, la dona solia contestar que no s’assemblava a ningú de casa seva ni de la família del seu home, tots tan oberts i sociables. I afegia que ell, de petit, no era així de desatent i aspre, sinó que se n’havia tornat a l’edat del canvi. Si, fins i tot, tenia una novieta..., comentava cavil·losa.
Amb tot, li agradava conservar dues manies difícils de comprendre a primera vista. Cada mes d’abril marcava una osca en un bastó de freixe que duia a la cabina del seu tràiler. Qui més qui menys, –malpensats com som– interpretava l’acció com un senyal per deixar constància d’unes hipotètiques aventures amoroses. L’altra dèria consistia a exigir que les jaquetes que portava tinguessin, com a mínim, una butxaca interior amb cremallera. Si no, se l’hi feia cosir.

Ella era el que en diríem una xicota bufona. Cabells abundants, rossos i arrissats, que feien joc amb unes petites pigues rosades que esquitxaven la seva cara rodona i fresca. Riallera i jovial, de conversa fàcil i espontània, loquaç en excés, bocamolla, fet i fet. I xafardera. En realitat, aquests darreres qualitats li venien de família. La seva mare, que se solia pintar i maquillar ultra mesura, fregant gairebé la línia grotesca del ridícul, acostumava a estar posada en la majoria de les murmuracions del poble. Quan no la relacionaven amb el metge ho feien amb el capellà o sinó, amb algun foraster dels que feien cap a la festa major i la treien a ballar. Però, a l’hora de la veritat, mai no se li havia pogut demostrar cap de les acusacions. És el preu que han de pagar les persones –i si són dones, més– massa presumides i vanitoses.
La noia, com sa mare, gaudia d’un cos pletòric i ben proporcionat, braços carnosos, pitrera exuberant. Passejaven pel carrer conscients de llur notorietat que accentuaven encara més amb vestits curts i cenyits i escots generosos. La xicota, ja de molt joveneta, s’havia convertit en l’objecte de desig de molts festejadors. Per gràcia de la seva anatomia era la candidata perfecta a ocupar, a les sessions vespertines de cinema, les darreres files del galliner.
Però, val a dir que, a la primeria, tots aquests retrets de bledania i frivolitat, eren fruit només de l’aparença. Des de molt joveneta, havia sortit amb un company d'escola, de família humil. Un xicot amable, simpàtic i atent, profundament enamorat, en definitiva.
El festeig havia durant ben bé quatre o cinc anys, tot i l’oposició de la mare de la jove adolescent. Fins que, un bon dia, sense venir a tomb, ella va trencar la relació. El noi mai no va superar l’afront. Tot el dia se’l veia amb els ulls trists i plorosos, contemplant, absort i absent, un petit mocador brodat que estrenyia fortament entre les mans.
A partir d’aquí, ella es convertí en una dona fàcil, que comptava els pretendents per mesos i trimestres. Es casà dues o tres vegades –ningú del poble no ho sabia del cert perquè se n’havia anat a viure a ciutat. Després, tan bon punt va morir la mare vídua, li van perdre el rastre.

[Passaren els anys...]

Aquell dia va arribar gent nova a la residència. Tres dones forasteres. Una d’elles –que es va inscriure amb el nom de Laura– encara feia goig de veure. Les dues restants, però, estaven més a prop de l’altre món que d’aquest. Els estralls de l’edat no solen respectar la cara dels ancians. La Laura, en canvi, no representava l’edat que devia tenir. Cara rodona, cabells en abundància, blancs i arrissats, braços carnosos... Tot just va entrar al menjador, gairebé tots els padrins mascles –i alguna que altra iaia, tot s’ha de dir– la repassaren de dalt a baix, murmurejant qui sap lo. Certament, cridava l’atenció enmig d’una concurrència tan decrèpita. Així i tot, duia a la cara un rictus de tristesa que agrisava una mica la puixança corporal de la seva anatomia.
Es va asseure en una cadira solitària i estratègica a fi i efecte de familiaritzar-se amb el nou ambient on havia fet cap. Els seus quatre fills –haguts en dos dels seus matrimonis– havien decidit d’ingressar-la a una residència, atesa, segons ells, la seva manca i disponibilitat de temps –i de ganes, probablement.
De cop sobte, en una de les butaques que hi havia davant del televisor va descobrir un rostre que li resultà familiar. Cara eixuta, cabells llargs i pentinats enrere, seriós i absent, malgrat el volum exagerat de la retransmissió esportiva. De primer moment, no va saber ni intuir el perquè del salt que li havia fet el cor en descobrir aquell company de residència.
Era el mes d’abril i, a mig matí, abellia de sortir a passejar pel jardí o asseure’s una estoneta al sol vacil·lant de primavera. Allà, al fons del pati, assegut en un dels bancs, va afigurar aquell personatge enigmàtic que, el vespre passat, l’havia desconcertat. S’hi atansà discretament. Es va acomodar a la seva vora sense dir paraula. Ell ni tan sols es va girar, mentre comptava les cinquanta-set osques tallades a mà en un bastó ressec de freixe. La seva mirada adusta semblava, tanmateix, perduda en un racó llunyà i difús d’una memòria malmesa per la malaltia.
Sense saber ben bé el motiu, ella es deixà portar per un rampell d’eufòria, desconeguda però familiar. Llavors, en silenci, li agafà la mà, que es va estremir de manera gairebé imperceptible. Ell es va girar impertorbable i seré, sense mostrar cap mena d’entusiasme. La va mirar a la cara, fixament, amb uns ulls penetrants i perplexos alhora, inquiridors. Lentament i sense dir res, va retornar al clos dels seus pensaments.
Ella, aleshores, s’aixecà lleument i, atansant els seus llavis molsuts al rostre de l’ancià, tímidament i torbada, el besà a la galta. Ell respongué al gest amb un rictus peculiar que hom podria confondre amb un rude intent de somriure o de plor. En aquell moment, va agafar la jaqueta que havia deixat ben plegada damunt del banc, va obrir amb prou feines la cremallera d’una de les butxaques interiors i li va oferir el mocador que guardava plegat a dins.
Ella el va reconèixer a l’instant. Era un mocador blanc, brodat amb un fistó rosa i unes lletres de cal·ligrafia ampul·losa que dibuixaven un sol nom: Laura.

Comentaris

  • Gràcies![Ofensiu]
    E. VILADOMS | 21-03-2019

    Doncs sí, Raul, m'ha agradat llegir aquesta història.
    Maleïda vellesa del cervell que ens segresta els records i ens impedeix fer-ne de nous. Però hi són i, d'una manera o d'una altra, es manifesten.

  • En volem més.[Ofensiu]
    Carles Ferran | 16-11-2012

    És bo que de tant en tant facis cas als que et demanem més relats en prosa, que ens lliures amb tanta usura. Un llenguatge tan ric i precís com el des teus poemes, tan curós i treballat, i que -a més de la vàlua literària de l’escrit- ens descobreix frases i girs inusuals que rescaten i enriqueixen el nostre vocabulari (murmurejant qui sap lo, de cop sobte, va afigurar...).
    Ens has d’obsequiar amb més històries.

  • Una història tenyida[Ofensiu]
    allan lee | 16-11-2012

    de tristesa, unes vides que es troben i es retroben en la humilitat del final. Potser, i possiblement sigui una història viscuda, real, per a moltes persones, amb variants personals. El què fa diferent aquesta vivència és la manera de contar-la: la diferència està en l'emissor. En com sap dibuixar la mida d'aquesta melangia i solitud valent-se d'imatges molt potents. Estimat Raül, la teva prosa té una gran elegància. És un plaer llegir, sigui prosa sigui poema, els teus escrits. Una abraçada,

    a

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

rautortor

141 Relats

477 Comentaris

79828 Lectures

Valoració de l'autor: 9.89

Biografia:
Raül Torrent i Torrent (Menàrguens, 1945)

A més d’un sentimental impenitent, em considero un lletraferit sense remei. La docència, la història i l’arquitectura són la meva dèria i conformen bona part de les meves metes; la poesia, en canvi, és la companya de viatge, complaent i seductora, que tothora m’ajuda a descobrir qui sóc.