L'amistat que no podia ser

Ho va intentar tot, va travessar mars i muntanyes, va pujar cims, va plorar llacunes, va seguir recorreguts de rius fins el naixement, però no podia ser, aquella amistat no era possible. No podia entrar a la gran cova càlida de l'amor el pas era barrat i res del que havia fet no la preparava per entrar-hi.

Ella sabia molt bé que les seves paraules no podien ser alliberades perquè ressonaven amb eco, un eco enorme per molt petites i tímides que fossin les paraules i qui era dins la cova no les sentia perquè sempre ressonaven.

Ell només les podia sentir si sortia de la cova, recordeu la història d'Ariadna?, s'apropava per escoltar les paraules de viva veu, però ell no volia fer això ni tampoc allò que venia més tard, que era prestar o donar la mà a l'amistat compartint el cabdell que els conduiria de nou a través d'aquell entramat laberíntic, un cabdell, dit sigui de pas que no era seu.

Ella ja havia fet prou i sabia que no podia dir res perquè no era entès, així només li restava fer silenci i pensar com més aviat millor en la inviabilitat d'aquell repte de la cova. Hi havia mil coses més a fer, algunes diuen que fins i tot tres mil.

I també sabia que es podia morir de malsomniar, tota la vida esperant quelcom que com que havien canviat les generacions ja no era possible, el pare havia mort de malsomniar.