L'amic

...
─No em diguis que sóc inoportú ─em salta amablement.
─Ves, que vols que et digui? ─li contesto─. Estic fent un munt de coses i les hauria d'acabar.
─No em diràs que ets imprescindible, oi?
─Escolta, avui fa un bon dia. Podem passejar. Potser tu no te n'adones de l'aire fresc tallat pels rajos del sol que escalfen i revifen.
─Bé..., és cert que la meva feina no em permet... però, no em distreguis. Hem de fer el camí establert.
─Sí, és clar. Mira la meva veïna, aquella que tots els dies em demana que li vagi a buscar el pa, quants anys em porta? Deu? I no es dedica a res.
─No és el cas. Tu ho saps. Mira, t'acompanyo fins l'estació.
─Molt considerat. No sé quin tema de conversació haig de tenir amb tu. Fixa't en aquells infants que estan jugant al parc. Sembla ahir, el seu món és un joc, i aquella parella amanyagant-se en aquell banc? Tota una il·lusió.
─Continua, hi tens dret.
─Sí, però em portes a l'estació.
─No! Tan sols t'hi acompanyo. Ja hi vas de totes maneres. Saps?, et deixo. De vegades un creu ser necessari...
─Em vols ajudar realment? Puc agafar el tren més tard.
─Més tard? Això és parlar de temps. Concepte que no entenc. Au, arriba-hi solet.
El meu amic em deixa. Exactament, desapareix. Els núvols passen afanyant-se, on van? Quin destí tenen? És el vent que els duu. Però, i quan el vent s'atura?... Plou o es desfan. Ho saben ells això que la seva corredissa s'acaba, potser, de cop?
Segueixo el camí en l'instant que veig passar la meva ex. En aquest moment no em faig el distret. Li somric. Ella em mira estranyada. Ha de ser la reacció al meu semblant. Vol iniciar un somriure, però no pot. L'entenc, massa mals records. Accelera el pas i s'esmuny entremig la gentada que omple el passeig on arribo. Sembla que el bon temps ha abocat el poble al carrer per gaudir d'un dia esplèndid. Sí, hi veig gent coneguda, ens saludem. Els clàxons d'un automòbil em fan girar el cap. La meva filla amb el seu company i llur fill aixequen el braç. Jo també. El nét em mira preocupat i sento que crida:
─Avi!, avi! No te'n vagis. Vull que em tornis a explicar el conte de l'Arcadiet Sideral ─el cotxe no s'atura i d'altres ocupen el seu lloc a la calçada.
No tinc pressa. Quina? Però arribo a l'estació. Des de fora, veig que a l'andana hi ha gent que s'espera, no gaire. Sorpresa!, a l'entrada m'espera ella. L'abraço. Ha estat la meva amiga, el meu consol, el meu amor. El seu somriure el sento a la meva orella que, amb un singlot, es transforma en un plor.
El tren, el tren està arribant. Sento la frenada, el xiulet. L'aturada. El braços de la dona em deixen. El meu amic està allà. Ha arribat. No ens diem res. Em dóna un cop a l'esquena i amb la mirada li agreixo el seu suport. No conec els que pugen, però tots tenen la mateixa expressió: front sense arrugues i ulls vius plens d'eternitat.