L'Alba i l'Illa del Talp (1)

L'ALBA I L'ILLA DEL TALP (1)



He passat la vida en aquesta illa. Tros de terra poc agraït. Ara ho veig, estúpida de mi. Hauria arribat a morir per ella, pels seus camps de blat i de civada, pels garrovers que s'alcen de la seva terra, pels seus pinars i alzinars. Ho dic de debò. Hauria arribat a morir pel Mar Malvasia, sempre tan furiós castigant als penya-segats; per la ciutat de Cambuix, per les seves cases blanques i per cadascun dels seus habitants, inclús pels que ara odio i no em farien moure ni un dit. Ningú hauria de voler morir per un tros de terra. Ni la mort, lletja i ordinària, honra la terra, ni la terra, impassible, se sent honrada per ella.
De jove pensava diferent, és clar. Els joves necessiten donar-li un sentit a la seva existència. I a l'Illa del Talp mai no hem cregut en cap religió, ni en cap tipus de destí, ni amb això de voler destacar per damunt dels altres. Així es complica això de buscar-li sentit a la vida, un sentit prou fort per estirar-te fora del llit cada matí, i perdre la raó passa a ser no només una opció fàcil, si no també una opció considerablement atractiva. Vaja, al manco a l'Illa del Talp, on a sobre el vent – sí, el punyetero punyetero vent – sempre prova de parlar-te, temptar-te i fer-te embogir.
A mi, la primera vegada que el vent em xiuxiuejà secrets a l'orella fou el capvespre després de la meva primera jornada de feina. Tenia només tretze anys i m'havien llogat a la fàbrica de conserves del carrer Manescal. N'han passat d'anys d'ençà d'aquell dia i, així i tot, hi ha detalls que els recordo com si fos ahir. Fins i tot, podria dir sense por d'equivocar-me que bufava el vent de xaloc.
Ma mare m'havia fet vestir amb la camisa de fil blanca i els calçons beix que fins llavors havíem reservat als dies festius. Tot feia olor de nou. També jo feia una olor diferent: em suaven les aixelles i notava l'alè agre i empallegós. La saliva, aferradissa, se’m secava a la vorera dels llavis. Les espardenyes, noves de trinca, eren massa rígides i, tot just davallar la costeruda Avinguda del Mar, ja m'havien encetat els peus.
La fàbrica de conserves del carrer Manescal – el lloc on vaig veure per primer pic com d’avorrit podíem arribar a fer el món – havia estat fundada per Madò Pansa-verda, esposa i mare de pescadors, feia més de cent anys. Com que durant els mesos de primavera hi havia més peix del que ella era capaç de tractar, llogava a les veïnes perquè l'ajudessin. Després, intercanviava les conserves per hortalisses, vegetals o llegums i repartia l'obtingut entre família i veïnes.
Els néts de Madò Pansa-verda contaven que la seva àvia mai pretengué fer diners amb aquell negoci, que si duia aquells trulls era perquè no podia consentir que es tudés ni una unça de peix. Era un negoci senzill, com la gent que allí hi treballava. Fins que arribaren els del Nord i li estriparen l'ànima i li estriparen el sentit de ser. Tan de bo que Madó Pansa-verda no ho arribà a veure. Hauria posat el crit al cel.
Ai, els del Nord! No hi ha qui els entengui. Als talpians l'illa se'ns fa sempre massa gran; quan hem d'anar de Cambuix a algun llogaret de l'altre costat, vinga tu, quina peresa infernal. En canvi, als del Nord, que diuen que allò és més gran que la terra de Mai-Acabar, se'ls fa tot petit. Suposo que és per això que, no havent superat ni la primera fase del procés ferotge i implacable d'industrialització en el que estaven immersos, no s'hi pogueren estar i vingueren a fer el mateix a l'Illa del Talp.
Començaren entaferrant una fàbrica tèxtil a les afores de Cambuix. No passa res, quin mal pot causar?, degué dir algú. Idò els petits tallers de teixidors que ja hi havia a Cambuix hagueren de tancar i els artesans que hi treballaven – sobretot els més vells - foren menyspreats per no saber utilitzar les màquines estranyes que hi havia a la nova fàbrica. Els camps de cultiu es transformaren en camps de pastura perquè la llana havia passat a ser una matèria primera molt més important que no pas el blat que ens omplia les panxes. Els camperols abandonaren els llogarets i vingueren a viure a Cambuix i Cambuix deixà de ser la ciutat tranquil·la que sempre havia estat. Caaa, caaa!, tot seguirà igual, degué dir algú altre. Si aquí mai canvia res. Canvià el paisatge, els aliments, ens canvià el color de la pell, els medicaments, la manera que teníem d'entendre el temps, els contes que contàvem abans d'anar a dormir als marrecs, la roba, les eines, les funcions assignades als nostres animals, l'herba per fumar, la parla, els insults, i els malnoms.
Fou en aquests temps canviants quan un tipus del Nord comprà la fàbrica de conserves del Carrer Manescal. De màquines estranyes no en pogué dur cap ni una perquè llavors els del Nord encara no s'havien empescat res per millorar el procés tradicional de conservació de l'anxova. El que sí que va introduir foren més treballadors i molt, molt més peix per salar. S'acabà de sobte això de repartir els guanys entre veïns o d'intercanviar la conserva per un grapat de verdures. Només diners i tots per l'amo. Aquesta era la llei. I clar, com que ningú del Nord – amb raó o sense, aquest no és un tema per ara discutir - es fiava ni un pèl dels talpians, a la fàbrica del Carrer Manescal també hi foteren un capatàs del Nord, un fill de puta horrorós, amb males puces i poc sentit comú.
Un toc de sirena trencà la tranquil·litat del matí. Les gavines, alterades, partiren cap a indrets més tranquils, sortades elles de poder partir volant. Mentrestant, homes i dones amb cara de son i de poques ganes sortien de tots els caus de Cambuix per anar a treballar. Em sentia ridícula, fora de lloc, caminant per l'embolic d'escales i carrerons que és Cambuix, intentant esquivar a la gent no fos cas m'embrutessin la meva roba tan neta i nova. Vaig voler tornar enrere, amagar-me davall el llit i no tornar a sortir mai més d'allí. Per què encara li faig cas a la mare? Bleda, bleda. És la darrera vegada que em diu el que m'he de posar.
“Passa, marreca!,” em digué un home quan vaig arribar a la porta principal de la fàbrica del carrer Manescal. Tenia la pell tan blanquinosa que per força havia de ser el tipus del Nord, el famós capatàs. Portava la camisa groguenca només fermada per un únic botó i la panxa li guaitava per dalt i per baix de la camisa, rodona com un meló. Palplantat al davant de la porta, pareixia que m'estava esperant. A mi em féu un no sé què passar pel seu costat. Ell era molt gros i jo aquell dia em sentia molt i molt menuda. A sobre, quan vaig creuar la porta em posà una mà gegant sobre l'espatlla que gairebé m'aixafà. “Ei, gallines velles! No veieu què ja ha arribat la nova?,” grunyí dirigint-se a les dones que hi havia dintre de la sala. “Mireu-la bé que va tota polida! Q'es pensava ta mare, q'açò era com anar a costura?,” digué per després esclatar a riure. Parlava amb les dents estretes, com si tingués por que li sortissin de la boca paraules que no volia dir.
Hi havia sis dones treballant a la fàbrica, totes lletges i rabassudes, totes assegudes al voltant d'un taulell de fusta i rodejades de bótes, barrils i caixons replets de peix. Les sis em miraren encuriosides. “Hola!, sóc l'Alba. Començaré avui...” vaig començar a dir però les gallines velles tot d'una m'interromperen. “Ja ho sabem! Ja ho sabem! L'Alba de cals Frescanit.” Parlaven totes a l'hora. Impossible entendre el que deien i no acabar marejada. “Vius a tal. Ta mare anava a qual... les solls que hi ha al darrere... ben escarransida... així mateix, és garrida... Oi què sí?”
“Vinga, passa maca,” em digué la més vella i esportellada de les sis, que em degué veure més blanca que el serradís. Els nirvis, la calor i la pudor de peix no eren cosa fàcil d'aguantar. “Asseu-te ací al meu costat, jo t'ensenyaré el que has de fer.” M'hi vaig acostar aviat, contenta de poder desempallegar-me de la mà gegant del capatàs. Quan em tingué al costat m'agarrà del braç amb aquella força amb la que sempre agarren del braç totes les jaies. “Ja veus: a nosaltres ens ha tocat la part avorrida. Re de màquines ni re de renous. El seitó s'esganya com ja s'esganyava fa cent anys. D'açò els del Nord no en saben més que nosaltres.” Per dir aquesta darrera frase em va estirar del braç fins que aconseguí situar la seva cara al nivell de la meva.
“Menys xerrameca, gallines!,” bramà el capatàs. “Li ensenyes el que ha de fer i res més. Després a callar, què ja et conec, cotorra bruta!” La vella el mirà amb cara de perdona-vides però no li va contestar. Abaixà el cap i es limità a explicar-me en veu baixa com funcionava el món de l'anxova.
Fou el dia més llarg de la meva vida. Vaja, no. Fou el primer dia més llarg de la meva vida. Hores i hores en silenci, envoltada d'aquella gent rara, amb una plorera rabiosa que de tant retenir-la em feia mal la gola i l'estomac. “Ho has fet bé, marreca,” em digué el capatàs en acabar. “Ara que... tampoc és que faci falta ser cap centella per fer aquesta feina,” afegí, i va riure com el porc merdós que era.
En sortir d'allí no me'n vaig anar a casa. No podia tornar a tancar-me entre quatre parets. Sense pensar el que estava fent, vaig començar a caminar sense rumb fins que, en algun moment, el meu peu descalç – feia estona que portava les espardenyes amb la mà – trepitjà el primer escaló dels cents cinquanta-vuit que em portarien al Mirador de les Tres Magnòlies. Un. Una darrera mirada al Port, que deixo rere meu. Dos. Avui ha estat un dia per oblidar. Tres. Per què punyetes es necessiten tantes anxoves? Nou i deu. Per què? Per què? Per què? Cinquanta-set, cinquanta-vuit, cinquanta-nou. I això que últimament són tan cares que pocs talpians se les poden permetre. Seixanta-dos, seixanta-tres i alerta que al seixanta-quatre hi ha un sot. Totes les anxoves cap al Nord. Setanta-un, setanta-dos. Quina calor que fot! Cent dos, cent tres. Si almenys el capatàs ens deixés parlar... quan ell se'n va a pixar les dones aprofiten per fer petar la xerrada i, què vols que et digui, és molt més entretingut. Aquell home ens tracta com a esclaves. Els del Nord es pensen que som estúpids. Cent cinquanta-set. Ja us hi trobareu! Cent cinquanta-vuit. Quin vent que hi fot aquí!
El Mirador de les Tres Magnòlies era una esplanada rodona des d'on es podia contemplar, per una banda, Cambuix – des d'allí, un embut de cases blanques que s'estenia davall dels seus peus fins arribar al mar – i, per l'altra, el Mar Malvasia. Un arrambador de ferro rovellat separava el mirador de l'empinat penya-segat. Al costat de l'escalonada, un pi feia una ombra exageradament llarga sobre un banc de pedra sense respatller. Em vaig recolzar a l'arrambador, l'aspre rovell saltant del ferro als meus dits, i vaig deixar que el vent calent de xaloc, que allí dalt sempre hi bufa més fort que a cap altre lloc, m'eixugués la suor. A aquella hora les aigües del Malvasia eren de color carabassa, senyal que l'endemà no amainaria el vent perquè a l'Illa del Talp el punyeter vent mai amaina l'endemà.
Fou llavors quan em parlà. Juro que el vaig sentir amb tota claredat. “Vola, vola.” Era el vent. El vent que em volia fer volar. “Vola, vola, vola, vola, vola!,” repetí una, mil vegades. Però jo tenia por a volar i el que vaig fer va ser posar-me a cridar. I vaig cridar tan fort que els meus crits degueren arribar als dos continents i a les mil i una illes que hi ha entremig.
No sé quan temps vaig estar allí dalt, cridant embogida, intentant fer callar al vent. Quan em vaig sentir desfogada, alguna cosa em feu retirar la vista del mar. Em vaig girar. Uoi! Rere meu hi havia un jove que m'observava. Estava assegut sobre el banc de pedra amb els colzes recolzats sobre els genolls. Què hi fas aquí?, li vaig demanar, tota trasbalsada. I tu? Això i un somriure burleta foren la seva resposta. Jo... jo cridava. Per què cridaves?, em demanà ell. És que... no sé, m'he passat el dia traient caps i butzes al peix i, ja veus, quan he sortit tenia unes ganes boges de cridar.
Estava empegueïda i emprenyada. Aquell noi m'havia estat espiant durant el meu moment de baixesa i ara, a sobre, se'n fotia de mi. Vaig voler anar-me'n i deixar aquell carallot plantat allí dalt però em picava massa la curiositat, així que vaig insistir: “Què hi feies aquí? Digues-m'ho! M'estaves espiant?”
“No. Jo també estava cridant,” em respongué.
“No t'he sentit cridar.”
“Cridava en silenci. No tothom necessita fer l'escàndol que feies tu.” Anys després pensaria que aquella frase definia a la perfecció el que seria la nostra relació.
“D’acord...” vaig acceptar. “I per què cridaves tu?”
“Per què m'he passat el dia traginant seitons del moll al magatzem de la fàbrica de conserves perquè tu els poguessis esganyar.”
Tots dos esclatarem a riure. No és que fes gaire gràcia el que havia dit però riure era inclús millor que cridar. “Tu ets el Roc, veritat? El Roc de cals Seguí?”
“Aquest mateix. I tu ets l'Alba. L'Alba de cals Frescanit.” Tots els joves ens coneixíem, almenys de vista.
Passàrem una bona estona parlant. Jo li vaig contar coses de la mare, de les velles de la fàbrica que només parlaven quan el capatàs era a l'excusat, i no sé quines mil històries més. Ell em parlà de la gent que treballava al port, de la mirada perduda dels pescadors, de quan li havia sortit el primer call a les mans, de son germà i del seu ca, un bitxo petit que havia deixat prenyades a totes les cusses del veïnat.
Obscuria quan baixàrem del Mirador de les tres Magnòlies. Vist en perspectiva, aquell no havia estat tan mal dia.