L'estranger que també volia ser un talp

Un relat de: Boira Bosch
L'estranger que també volia ser un talp



El primer dia em vaig pensar entrar al paradís. El segon dia vaig pensar que no n'hi havia per tant. Al tercer, em vaig aturar de pensar.

Al banc de pedra del Mirador de les tres Magnòlies hi seia l'Anís Frescanit, el vent de mestral descambuixant-li els seus cabells rojos i daurats. Des de l'imponent penya-segat havia estat contemplat el camí fet pel vaixell que, suposadament, portava a l'estranger. Ja deu estar arribant. Oh, quina mandra que em fa! Pel que sabia, aquell home no havia vingut a fer cap estudi, ni a fer turisme, ni res de tot això. Havia vingut per quedar-se a viure com un talpià més. No. No et deixis enganar. Aquí no hi ve ningú només per viure com ho fem nosaltres. No se sabrien conformar. Algun motiu més sempre hi ha.

A part d'ella i del seu equip, poca més gent estava assabentada de l'arribada d'aquell home. Era millor així. Si no, de ben segur que tota una comitiva de talpians ja estaria esperant-lo al port amb canastres plenes de verdura podrida i amb moltes ganes de fer punteria – en el millor dels casos perquè no sempre n'hi havia, de verdura podrida, i s'havia de recórrer a la merda d'animal i a altres tipus de fems encara més desagradables -.

Als talpians no els hi agradaven els estrangers. Als estrangers no els hi agradaven els talpians. Quan alguna d'aquestes dues regles es rompia, apareixien els problemes i l'Anís sempre s'hi veia emmerdada. Perquè la seva feina era mantenir les coses en ordre a l'Illa del Talp. Ordre dins el desordre. I els estrangers que pul·lulaven per Cambuix atrets per la manera de viure dels talpians - o pel que fos, vés a saber - solien portar més desordre que lladres, borratxos i brètols junts.

A ella també li hauria fet gràcia rebre a l'estranger amb un cop de col podrida a la cara. No és que pertanyés a l'ampli grup de talpians que tanta importància pareixien donar-li al color de la pell. De debò: això tant li feia. De fet, ella mateixa tenia sang del nord i, tot i que n'havia passat un fum intentant fer-ho veure als altres, estava convençuda que aquell fet poc tenia a veure amb la seva manera de ser.

El que sí que era un fet demostrable era que els estrangers portaven feina, portaven maldecaps. Venien de països amb valors molt diferents dels de l'Illa del Talp i estaven avesats a veure aquests valors com els únics correctes i vertaders. Amb els talpians, caparruts com mules, era inevitable el conflicte. Per això aquell nouvingut era mereixedor d'un bon cop de col podrida a la cara. Llàstima que li hagués donat paraula a l'Eriçó, el batle de Cambuix, que l'aniria a buscar sense permetre cap tipus de contratemps. Tanmateix, pensant-ho bé, hauria estat estúpid atacar-lo ella sola. Li llençava la col. Ell es feia la cara neta. Llavors què? Llavors el portaria a l'Hotel Pi com si res. Sí, hauria estat una situació bastant estúpida. Una benvinguda ideal a l'Illa del Talp.

El sol, taronja i immens, es capbussava dins del Mar Malvasia quan la talpiana començà a desfer el camí que l'havia portat fins allí. Feina curiosa la que li havia tocat. No se l'havia imaginat així abans de ficar-s'hi de ple. Després de la revolució del Xai Verbenes l'ofici de vigilant era tan i tan important... Sí, sí. És clar. Però d'això en feia un fotimer d'anys! De llavors ençà, tot havia canviat. Ara ni tan sols ningú els anomenava vigilants. Els hi deien les mainaderes, i amb raó. Ella també se sentia així moltes vegades: mainadera dels més bojos i esgarriats habitants de l'Illa del Talp. I darrerament també, pel que semblava, dels estrangers.

No es queixava. Bé, sí que es queixava però no es queixava, que no era de bon talpià queixar-se. La feina l'entretenia. Escoltava amb real interès els problemes dels veïns i feia el possible per solucionar-los, apaivagar-los almanco. Sovint, jugava a imaginar-se que es ficava a la seva pell i patia i vivia aquells problemes, tan petits fora com grossos ho eren dintre d'aquelles pells. El joc era més interessant quan l'emissor afectat era ben boig, o ben curt, o ben lleig, o ben esgarrat. Entrava i sortia. Guaitava i pegava una petita ullada al que hi havia dintre d'aquells cossos desventurats. No era bo de fer solucionar problemes quan et converties en el més curt de la ciutat. No era bo de fer ser amable amb els altres quan tothom et mirava com si fossis un monstre fastigós. De bon començament, aquell joc no havia tingut res a veure amb l'altruisme - no era ella cap animeta dolça, amiga dels desemparats – ni amb la seva manera de treballar. Era més aviat una curiositat insana, un voler saber el que de debò no vols saber. Després, s'havia convertit en un vici útil del qual no en veia motiu per prescindir. També, una manera de dir-se a ella mateixa: ei, que no sóc aquí l'única que és diferent perquè, vulguis o no, el convenciment que la sang estrangera que corria per les seves venes no tenia cap efecte ni un en la seva manera de ser necessitava llenya per mantenir-se.

Baixà els cent cinquanta-vuit escalons de pedra que la portarien al port sense mostrar gens de pressa, amb les mans a les butxaques i fumant un cigarret d'herba que l'hi feia gaudir de l'escenari colorit que l'envoltava: els pins verds, la terra roja, les roques escarpades grises, el mar blau, verd, lila i taronja. Després d'haver baixat uns trenta escalons, els colors de la muntanya es difuminaren en els blancs de les cases encalcinades de Cambuix. El mar poques vegades es perdia de vista baixant aquella llarga escalonada.

Abans d'arribar al port, just quan voltava pel Carreró del Peix, es topà amb l'Anfoset Ombresmortes i amb la Copinya Cruis. El seu equip. Quin trio tan estrany formaven. La Copinya Cruis treballava amb ella d'ençà de feia deu anys (Ja deu anys?), quan la mestra d'ofici de l'Anís, la Lluna Pocsol, havia passat a millor vida i li havia deixat a la seva pupil·la una herència de maldecaps. La Copinya era al·lèrgica a la palla, al pol·len i a un fotimer de coses més i per aquest motiu no havien volgut que treballés al camp. Era més viva que la fam, feinera i responsable. Tot d'una encaixà en l'ofici. L'Anfoset Ombresmortes era diferent. Treballava amb elles d'ençà de feia tres anys i era... deixem-ho en què era especial i a qualque banda l'havien d'encolomar.

En veure l'Anís, la Copinya corregué cap a ella i l'agafà del bracet. “Ja l'he vist,” li confessà amb picardia.

“Ja l'has vist? Com és?”

A la Copinya se li escapà un somriure. “És guapo.” L'Anfoset, amagat com sempre rere ella, assentí.

“Cagondell!,” remugà l'Anís. “Un estranger de merda, això és el que és. Ja pot ser guapo! Ja ho pot ser, per la feina que ens portarà.” Els anys d'escola – dies, mesos i anys de suportar les burles dels altres nens per tenir el color de cabells diferent – contribuïren a la brusquedat d'aquelles paraules. No fos cas es pensin ara que, per ser estranger, hagi jo de sentir especial simpatia per ell.

“Ei, que has estat tu qui ho ha demanat!,” es defensà la jove.

Malgrat tot, s'havia de reconèixer que l’estranger que arribà aquell dia de finals d’estiu tenia quelcom no sé, quelcom diferent. Quelcom en el seu somriure càlid el feia diferent dels altres estrangers que havien pul·lulat per Cambuix. Quelcom que feia que fugissin les ganes de jutjar-lo i menysprear-lo. Fins i tot, l'Anís s'hauria atrevit a dir que, si no hagués estat perquè el tipus portava una camiseta groga horrorosa que posava Jo també vull ser un talp, l’home podria haver tingut una bona acollida a l’illa. O tal vegada era com tots els altres, ben igual, però més guapo - tal com bé havia notat la Copinya -, alt, prim i fort, d’ulls clars, barba rossenca i abundant cabell marró arrissat.

Parlava amigablement amb el capità del vaixell, un home tosc de pell colrada pel sol i espessa barba rossa, quan els vigilants arribaren al port. En veure’ls, el capità interrompé la conversa i llençà amb menyspreu el cigarret que estava fumant. “Si t’ho repenses,” li digué a l'estranger, “estaré aquí fins demà al matí. Una nit a l’Illa del Talp pot donar per molt.”

“No m’ho repensaré,” contestà ell amb seguretat. “Parteixi sense mi, capità.”

“No et pensis que et jutjo. Jo visc enmig del mar, cap terra m'estira. Però aquesta m'estira menys que cap. Massa vent. Et fa perdre el cap.” El capità li pegà uns copets amistosos a l'espatlla i partí en direcció cap a la seva nau. Allí, un jove grumet ros i de pell vermellosa observava als tres talpians com si fossin alguna raresa digna d’estudi. “Badoc! Més que badoc! Posa’t a fer feina d’una vegada!,” el renyà el capità. Aixecà també el braç per pegar-li una clotellada que el grumet, àgil com un moix, esquivà.

L’estranger agafà una petita motxilla de pell que tenia en terra, se la penjà a l'espatlla i es dirigí cap als tres talpians. Aixecà una mà a manera de salutació i digué: “Em dic Alexandre Gustau Riera Canal. Sí, ma mare era una persona complicada i d'aquí em ve aquest nom tan llarg. Vosaltres em podeu dir com vulgueu. Si us contés! En aquesta vida m'han dit de tot: Àlex, Alexandre, Gustau, Alexandre Gustau, només Riera, només Canal i En Riera Canal. Bé, al que anàvem: que estic encantat de conèixer-vos.” Ningú li havia demanat i ningú li va contestar tampoc. Així i tot, l'Anís no va percebre l’habitual hostilitat talpiana envers els estrangers en les cares dels seus companys. De fet, l'Anfoset el mirava embadalit i la Copinya havia tret pit, s’havia arromangat dissimuladament el vestit de fil blanc i mostrava les seves cuixes terses i morenes. L'Anís no els hi feia retret. Com no fixar-se amb l’únic home en tota l’Illa del Talp que conservava totes les dents blanques impecables?

Ella, en mirar-lo als ulls, sentí vertigen imaginant-se què hi podia trobar sota aquella pell. Massa coses de les quals ella no en tenia ni idea. Quina por i quina obscuritat. A desgrat, notà que quelcom dintre d'ella l'abandonava i se n'anava volant. Ei, ei, on vas?, torna aquí! Però aquell quelcom no tornava sinó que ja creuava el Mar Malvasia a tota velocitat. I veia dofins i veia altres peixos que no sabia ni com es deien perquè mai apareixien prop de la costa. Passava per altres illes – milers d'illes - de gent estranya, gent més petita, gent de colors. Arribava al Nord i allí hi havia muntanyes gegants, neu blava i blanca, deserts d'arena infinits... “Au, va. Anem,” digué secament. Ja tornarà si vol.

Abandonaren el port pujant els deu escalons allargats del Carreró del Peix. Després, més escalons. Cambuix era un embull d'escalons. Giraren pel Carrer Bous i seguiren per l'Avinguda del Mar, que comunicava el port amb la Plaça Major. L'Avinguda del Mar era el carrer més ample de Cambuix, dels pocs pels quals hi podia passar un carro. Al costat dret hi havia una escala pels vianants a qui se'ls hi feia feixuga la pujada, al costat esquerre mitja dotzena de pins aixecaven l'empedrat amb les seves arrels. Pel camí, l’estranger observava i era observat per talpians que, com moixos curiosos i hostils, s'amagaven rere portes i finestres. “Havia llegit molt sobre l’Illa del Talp,” digué “i he d'admetre que no me la imaginava així... És com una dona molt vella que de jove fou molt guapa.”
L'Anís pensà que aquella era una bona manera per descriure Cambuix. No tota l'Illa del Talp, només Cambuix. Tanmateix no li reconegué. No li venia de gust fer conversa amistosa amb aquell home. El que volia era partir corrent, pujar els cent cinquanta-vuit escalons del Mirador de les Magnòlies i estar-se allí envoltada de vent i de solitud. “M'han dit que no venies a fer turisme,” fou el que li va dir. “De fet, què coi has vingut a fer a l'Illa del Talp? Bé, mira, millor si no ens ho contes ara. Ja ens ho contaràs davant el batle i així no ens haurem de menjar la teva història dues vegades.”

“D'acord, d'acord. No voldria pas avorrir-los.” S'arronsà d'espatlles i pegà una cossa a un petit mac que hi havia en terra. No estigué molt de temps callat. Aviat tornà a obrir la boca. “No m’heu dit el vostre nom. M'agradaria saber-lo. Sou els primers talpians que he conegut.”

La Copinya volgué contestar però l'Anís la interrompé. “Què coi t’importa?”

“Disculpeu. Al meu país es considera de bona educació això de dir-se els noms. No m’imaginava que aquí estigués tan mal vist!”

“No... no està mal vist.” Aquell estrany sentit de l'humor desconcertava i l'emprenyava. No acabava d'entendre si el tal Alexandre Gustau Riera Noséquè se'n fotia d'ells o si només era la seva manera de xerrar. Fos com fos, ella s'anava encenent. “Mira, forasteret de merda,” li digué, “l’únic que necessites saber de nosaltres tres és que som el teu gra en el cul, el teu no viure. Et vigilarem a cada moment i si fas res que es contradigui gens ni mica amb els nostres principis… te n'aniràs de l’Illa més aviat que si portessis un pebre de cirereta ficat dins el forat del cul! M’has entès bé?” Al seu costat la Copinya abaixà la mirada. S'empegueïa dels rampells de la seva companya. L'Anís, en canvi, se'n sentí orgullosa. Li havia quedat prou bé.

“No he vingut a canviar res, senyora. Al contrari,” rondinà. Es ficà les mans a les butxaques i pegà una cossa al mac del camí que l'anava acompanyant costa per amunt. “La meva intenció era canviar-me a mi.”

Acabaren de pujar per l'Avinguda del Mar i entraren a la Plaça Major. Allí l'estranger s'aturà i rebuscà dins la seva motxilla de pell per treure'n un llapis i una petita llibreta vermella. Observà les rajoles de marbre blanc de la plaça, observà el garrover que hi havia enmig, observà l'Avinguda del Mar, amb el mar a baix, i començà a escriure.

“Què fas?,” li preguntà la pèl-roja.

“M'apunto les primeres sensacions, senyora.”

“Teniu molt paper per malgastar al Nord.”

“Al Nord, un paper escrit no és un paper malgastat, senyora.”

L'Anís es passà les mans pels cabells, que portava embullats. El coi de vent sempre li embullava els cabells. “Per què coi em dius senyora?, tinc pinta de ser-ho?,” esclatà.

“No, però com que no em vol dir el seu nom…”

A aquell home li agradava la gresca. Ja en sabia una cosa d'ell. Aixecà un dit i pensà a veure què coi li puc contestar jo ara. Abans, però, un dels avis que seien al pedrís de la plaça la cridà - Roja, roja! Qui és aquest mosso que passeges? - i sabent que en un tres i no res la plaça estaria plena de xafarders es va afanyar a partir d'allí.

Creuaren la plaça i arribaren al seu destí: l’Hotel Pi, l'hotel que mai havia sigut perquè la Revolució del Xai Verbenes arribà just abans de la seva inauguració. Si l'Illa del Talp era una dona vella, l'Hotel Pi era tota una mòmia. La humitat feia estona que s'havia bufat l'emblanquinat de la façana i la majoria de les persianes tenien la fusta podrida. L'únic que conservava en cert bon estat era l'escala de marbre vermell de l'entrada i el seu pertinent arrambador de ferro recargolat. La seva situació i la seva grandària, era dels pocs edificis de Cambuix que comptava amb dos pisos, el feien adient perquè s'hi desenvolupessin la majoria de les tasques administratives de la ciutat i allí era on cada horabaixa s'hi podia trobar al batle Eriçó.

“Què m’he d’allotjar aquí?,” preguntà l'estranger, observant amb ulls com taronges la façana de dalt a baix.

“Sí,” li respongué la Copinya. “Seràs el primer hoste en cinc anys.”
I l'Anís tot d'una hi afegí: “Si no t'agrada, te'n pots tornar a casa. Segur que el barquer encara t’espera al port.”

“És perfecte,” assegurà ell.

“Au, som-hi doncs!” Però abans d’entrar a l’Hotel Pi l'Anís s'aturà i contemplà el cel. Ja no es veia el sol, només alguns núvols ataronjats que delataven el seu amagatall. Taronja, rosa, lila, cel i verd. De sobte, entrar a l'obscur i humit Hotel Pi li féu una mandra espantosa. Podent gaudir d'aquells darrers instants de color i de bellesa, ficar-se sota sostre era una gran estupidesa. No tenia sentit. “Ja me n'assabentaré demà, tanmateix aquests estrangers sempre són una decepció. Com aquell tocat del bolet que vingué a estudiar no sé quin tipus de llangardaix que no tenien pel Nord,” es digué a ella mateixa, sabent que, en el fons, tot eren excuses per allunyar-se d'aquell estranger de barba rossa que la feia estar massa a la defensiva. “Copinya, Anfoset,” digué, “Ocupeu-vos-en vosaltres de la reunió amb l'Eriçó.” Els hi féu un gest planyívol que l'Anfoset respongué arronsant-se d'espatlles i la Copinya arrufant el nas.

“L'Eriçó és l’alcalde? M'havien dit que es deia Julià,” preguntà l’estranger, enfilat ja al tercer escaló de l'entrada de l'Hotel Pi. Tenia raó. L'alcalde es deia Julià. Havia nascut un o dos anys abans de la revolució i per això li haurien posat aquell nom tan del Nord. Després de la revolució no s'hi haurien atrevit.

Fou l'Anfoset qui, obrint la boca per primer cop d'ençà que havien recollit a aquell nouvingut, li contestà. “Ningú es diu Julià a l'Illa del Talp.”
L'estranger aixecà les celles en sentir a aquell talpià tímid, de cos escarransit i cara d'ovelleta empardalada. “Mira, ja he après alguna cosa.”

“Apunta-t'ho a la llibreta,” se'n burlà l'Anís mentre s'acomiadava d'ells fent un gest amb la mà.

“Suposo que ja ens veurem, senyora. O almanco, em veurà vostè a mi, si m’ha de tenir tan vigilat,” se'n burlà ara l'estranger.

Ella féu un somriure cansat. “Fes-me'n un resum: per què coi has vingut a l’Illa del Talp?”

“Perquè n’estava fart, senyora.”

A l'Anís li paregué una bona resposta però no li va dir. No estava preparada per jugar a segons quins jocs amb ell.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Boira Bosch

Boira Bosch

15 Relats

14 Comentaris

13150 Lectures

Valoració de l'autor: 8.75

Biografia:
Vaig néixer a Mallorca, a un poble avorrit enfora de la platja i de la ciutat. Sóc la segona de tres germanes, el que de fet també em sembla bastant avorrit. Treballo com a comptable a una empresa (no fa falta us digui com d'avorrit això també és, no?)
Per tot això.... ESCRIC.

A part dels relats publicats a aquesta web, he publicat fa poc la meva primera novel·la (L'ILLA DEL TALP). Us deixo el link per si us pogués interessar.

http://www.amazon.es/LILLA-TALP-Catalan-Boira-Bosch-ebook/dp/B019QW6D1C/ref=sr_1_1?ie=UTF8&qid=1452198457&sr=8-1&keywords=l%27illa+del+talp

Us en podria fer una sinopsi però per no avorrir-vos simplement us diré que: m'ho he passat de puta mare escrivint-la!