Pèl de cotorra

Feia només tres mesos que festejava amb l'Adam quan em va proposar passar el Dia de Reis amb ell i la seva família. Només feia tres mesos que sortíem. I la seva família vivia a Capdepera (el cul del món, almanco si, com jo, vius al Raiguer). Com punyetes em vaig deixar convèncer?, em preguntava ja arribant a Capdepera. Ja ho diuen: “Estira més un pèl de cotorra que una cadena de barco”. Però clar, jo sóc dona i l'Adam és home. No hi ha pèl de cotorra que m'estiri!
Hauria de ser jo qui l'estirés a ell a fer coses, no?

No recordava la darrera vegada que havia estat a Capdepera. Una hora de cotxe per arribar-hi tira enrere a qualsevol mallorquí! Tampoc recordava si la darrera vegada que hi havia estat m'havia agradat aquell poble. Aquell dia, Dia de Reis, no m'agradà. Els carrers estrets no deixaven entrar els rajos de sol i la humitat feia botar la pintura de les façanes. L'asfalt, ple de bonys i irregularitats, estava banyat, tot i que feia dies que no plovia. Era un poble vell, ben igual que la família de l'Adam.

Dinarem a casa dels avis de l'Adam. L'Adam és de les poques persones que conec que encara conserva els dos avis paterns. Tenien tots dos noranta anys i no eren els més vells de la taula. La més vella era la tieta Crescència, tota una jaia de rondalla, collons quina vella tan estereotipada! Vestia de negre, encorbada a més no poder, gaiato i cabells blancs. Seien la tieta Crescència i els avis de l'Adam a un cantó de la taula, immòbils, i eren com les cases de Capdepera, que només de mirar-les pots sentir la humitat als ossos.

El dinar el vaig trobar avorrit. L'Adam diu que no ho va ser, que era jo que ja hi anava predisposada. Potser sí. Però, què voleu? A part de l'Adam i jo i de dos marrecs de tretze i quinze anys, tots els altres tenien cinquanta anys o més.
Menjant magnòlies farcides, porcella i torró, els cinquantins parlaven així com parlen tots els cinquantins: segurs de tot el que diuen perquè han assolit la saviesa necessària i la vellesa encara no els hi ha robat gens d'enginy. Els norantins no parlaven. Menjaven i bevien xampany com si l'endemà hagués de començar la tercera guerra mundial i haguessin de tornar a emprar les cartilles de racionament.

Sortiren a taula temes polítics, principalment. Primer es criticà el batle del poble (segons deien, tot i ser dels nacionalistes, robava com si fos del PP). Després es passà a temes de caràcter més nacional. La independència de Catalunya i tal i qual. Pensava jo: i què coi us importa la independència de Catalunya si viviu al cul del món?

En acabar-se el torró, els tres norantins es retiraren de taula i se n'anaren a becar i a rotejar a la sala d'estar. Aquí la cosa canvià. El pare de l'Adam aixecà la copa i desitjà un feliç 2016, al que l'oncle li va contestar:

“Nos podría traer un buen regalo, este 2016.” No sé per què parlava castellà, l'oncle de l'Adam. Excepte jo, tothom amollà una rialleta punyetera davant els comentaris de l'oncle. Jo aviat vaig deduir que parlaven de la tieta i de dues idees principals. Primer: la tieta Crescència tenia una fortuna. Segon: no hi havia manera que la tieta Crescència es morís. “Yo la semana pasada, que estuve resfriado, me acerqué varias veces a su casa, para ver si se le pegaba, pero nada. ¡Nada!” deia l'oncle. “Potser li hauríem de posar una mica de grassa als escalons” s'atreví a dir la mare de l'Adam. Tots feren rialletes complices i pegaren glopets al xampany. “Eh. No es coña” digué l'oncle. “Con noventa y pico de años, ¿quién se daría cuenta?” De sobte, les rialletes complices es transformaren en un silenci tens. Les mirades recorrien les cares, buscant reaccions. “Le ponemos un cojín encima mientras duerme y...” continuava l'oncle foraster. “Podríamos hacerlo por sorteo...”

Quan la cosa es posà morbosament preocupant (per fi jo m'ho començava a passar bé) l'Adam va intervenir: “Va, va, que esteu deixant a sa meva al·lota amb els pèls de punta. Ja l'havia advertida que éreu raros però, joder, vos esteu passant...” I, tot d'una, la mare de l'Adam: “No ho veus que només fem broma? Ai, si no riem un poc...”

Poc després partírem de Capdepera. De la tieta Crescència no se'n tornà a xerrar pus i jo no hi vaig tornar a pensar fins que, sis mesos exactes més tard, l'Adam em comunicà la seva mort. “Oh. I com ha mort?” li vaig demanar. “No t'ho vaig contar que havia agafat la legionel·la?” em demanà. “Idò... pareixia que ja estava curada (mira que amb quasi cent anys sobreviure a una legionel·la!) però unes hores abans que li donessin l'alta li pegà una aturada cardiorespiratòria i morí.”
Li hauria pogut preguntar a l'Adam si, en el moment de la mort de la tieta Crescència, el seu oncle (el que parlava castellà) era amb ella. No li vaig demanar. No li he demanat mai encara. Si em digués que no, me'n portaria una decepció.