La vaca i el tren

Enamorada està la vaca del paisatge que els seus dos ulls albiren des del turó on plàcidament pastura. Amb el cap dret rosega el farratge mentre guaita els cingles, les comes, els prats i les riberes. Després l'acota per fer una mossada d'herba fresca a l'atzar. Rumia pensadament.
El xiulet del tren li fa girar per un instant l'embanyada testa , veu les vies per on els vagons s'allunyen cap al fons de la vall. Amb un gest de "semenfotisme" parpelleja damunt ses inexpressives nines, mentre amb un posat còmic remena lànguidament la llarga cua.
Això del tren no va amb ella, remuga, i amb lent moviment de desdeny majestàtic, aixeca el cap vers el cel i crida de nou ses filles amb un so fosc i llarg, com sortint d'una cova: muuuu, fa, muuuuu, hi torna i l'eco l'escampa entre els arbres, per les comes, als prats i les riberes. Els rierols agombolen el bramul amb una remor clara. El silenci escolta el brunzir de les mosques que incansables l'assetgen. La vaca atura el rosec i ni la cua belluga. Quieta, quasi immòbil s'està. Rumia, això sí, no ho poc evitar. On seran les vedelles ? Es pregunta. Ningú contesta les seves crides i el neguit més fosc se li instal·la als fons del quart estómac.
Al lluny ara, el tren és només un puntet negre que res te a veure amb ella i les seves filles, remuga de nou. Però la pobra vaca no sap que aquesta matinada les han carregades en un vagó i les porten per camins de ferro cap un destí fatal, tràgic. Les mataran i els seus cossos esbudellats penjaran d’un ganxo d’acer en alguna cambra frigorífica duran alguns dies i després repartiran trossos dels seus cadàvers que seran devorats pels homes.