A sota terra

Ahir vaig arribar tard a casa i tard vaig llegir el missatge que esperava que arribés el més tard possible, tot i saber que sempre seria massa aviat per rebre'l.
Era l'amic Ferran que em comunicava que en Joan estava ingressat a l'hospital molt greu.
Aquest matí de dissabte m'he llevat d'hora amb el pla fet: suspendre l'habitual tasca de fer dissabte i creuar les darreres paraules, mirades, complicitats, diferències i emocions amb un amic. Les darreres paraules ...No era un bon pla, però cap ho és si és inevitable.
Avui és un dia plujós i rúfol, així que agafo l'impermeable i surto en direcció a l'hospital.
Per la carretera vella m'amaro d'una tardor que ens negava l'adveniment.
Vaig fent via entre pensaments. D'esma condueixo. Ara distret amb un record de l'amic Joan, Després, amb la cancel•lació del contracte professional que m'augura un hivern llarg i ple d'incerteses i a vegades, concentrant-me en la conducció per la carretera estreta, humida i plena de revolts.
Veig mentre miro, els camps llaurats que resten exposats a l'espera de les primeres gebrades , els arbres desprenent-se del fràgil pes de les fulles, els núvols ingràvids i espessos que s'acoten al terra,. Travesso la tardor camí de l'hospital on finalment arribo.
Allà no hi ha recepció, com si ningú esperés que ningú travessés els passadissos plens de cartells contra les retallades. Tot mostra una decrepitud que atemoreix.
Busco l'habitació i la trobo amb dues senyores aturades entre el passadís i l'habitació, una d’elles em diu que les visites estan restringides, però que agraeixen la meva. L’altre m'informa que en Joan, que ara dorm, està molt malalt. M’ho diu al temps que m’examina, busco al Joan i el trobo darrera la porta entreoberta ajagut al llit, d'esquenes a l'entrada i a mi. Potser descansa o potser només s’espera.
En qualsevol moment ens pot deixar, em diu una de les senyores mentre em miro el Joan que està lluny, molt lluny, al fons de l'habitació, que se'm fa enorme, fonda i freda com un vespre fred.
Me n'entorno travessant el parc que envolta l'hospital i al passar pel costat de la glorieta me n’adono que uns quants indigents l'han fet llar i s'hi estant arraulits entre mantes i cartons. Quiets, descansen o potser esperen, no res poca cosa, potser només a que el matí avanci.
Al terra, veig caigudes i trencades les rajoles que abans adornaven els murs de formigó, ara resten despullats mostrant els pegots de ciment que sostenien l'antic guarniment.

He baixat les escales del pàrquing.