El perquè de l'enrenou de les rates

Ell era un pare maltractador. Sí, li pegava, i en ocasions als seus fills també. Tot sovint arribava borratxo a casa i des del llit el sentien obrir la porta mentre contenien la respiració atemorits i es volien invisibles. A més a més malbaratava els diners en multitud de jocs estúpids. Gairebé tot el que calia per sobreviure ho pagava ella amb el que guanyava amb mil feines, a més de totes les domèstiques que s'exigia per procurar que el lloc on vivien semblés una llar i no un centre d'internament on es practicaven tortures.
Ella repartia amor i aconsellava resignació. Ell repartia hòsties i exigia obediència.
I així durant molt de temps, fins que arribaren temps encara més difícils, cada dia costava més trobar feina i ell va deixar de donar els bitllets (pocs) que de tant en tant ajudaven la mare a cobrir els forats que mai aconseguia tapar del tot. Les feines eren poques, cada vegada més poques i cada vegada més mal pagades. Va començar a visitar Càrites i altres centres d'ajuda al barri mateix i a fora, va suprimir els berenars de la canalla, reduir esmorzars i fer sopars cada vegada més escasos i monòtons. Els maltractes a casa continuaven si fa no fa com sempre d'ençà els primers mesos de matrimoni.
Un dia mentre plorava discretament apartada en un racó, una companya se li acostà per demanar-li què l' amoïnava. Per una vegada se sentí alleugerida i acompanyada. No estaria sola.
Però no fou fins molt més tard, una nit d'una lluna tan plena i enrogida que semblava el sol, que va decidir que començaria una vida nova. Més por no podia passar, més necessitats ...difícil, es digué.
Aquella nit va sentir la fressa de les rates sota els seus peus quan va llançar l'anell al forat de la claveguera i és que ho féu amb tanta força i encert que en deixà bornia una i totes corrien i xisclaven.