La Taverna de l'Estatut

Hi ha a qui encara li agrada afirmar que els alemanys són molt cap-quadrats o que el poble italià és bàsicament artístic i pacífic. Les apreciacions sobre el caràcter general dels habitants d'un país poden resultar un plat innocent i entretingut per satisfer el desig d'una conversa volgudament intranscendent. Per molt que un se senti cridat a entendre el món que l'envolta amb el màxim rigor que la seva intel·ligència li permeti, les tertúlies al voltant d'un cafè o regades per un bon vi són plenes de moments de baixa intensitat en què és més important adornar una solemne bajanada amb estil i gràcia que gratar-se la barbeta per extreure'n una lucidesa greu i no sol·licitada.

Quan la conversa del bar s'esgota i un es proposa de llegir els articles de fons dels diaris del nostre país, tindrà el consol de descobrir que aquests tòpics hi tenen un reflex sofisticat, però essencialment idèntic. Podem trobar un reconegut sociòleg espanyol que s'explica tota la polèmica a l'entorn de l'Estatut a partir de la ineluctable tendència dels espanyols a viure contra la realitat, tendència magistralment exemplificada en els grans mites nacionals:

"O bien se falsifica la realidad para sustituirla por un utópico ideal imaginario, como hace el protagonista del Quijote, o bien se reniega de ella para destruirla con egocéntrica agresividad, como hacen Don Juan y los demás héroes nihilistas del fatalismo trágico de la España negra." (Enrique Gil Calvo, El País, 23/08/05).

Tampoc és difícil trobar apreciacions d'un estil semblant en l'altre bàndol, per bé que òbviament menys carregades, ja que si el catalanisme gosés servir-se de mites nacionals més enllà del senyor Esteve, seria brutalment crucificat com a filofeixista. La popular cosmovisió futbolística esdevé un bon succedani per engaltar-nos el tòpic del masoquisme català. Els catalans han d'aprendre a celebrar la victòria de l'Estatut, encara que els costi per la seva manera de ser:

"Em demano si un dels obstacles que no ens permeten tenir victòries és, precisament, que no ens les sabem permetre. És allò de la moral esportiva del soci del Barça, que fins i tot quan just acaba de guanyar una Lliga, ja fa cara de preocupació per les dificultats de guanyar-ne una altra." (Salvador Cardús, Avui, 04/11/05).

Sembla que el multiculturalisme, molt operatiu malgrat que gairebé ningú el defensi obertament, podria explicar aquestes sorprenents afirmacions. Del determinisme racista d'ahir al determinisme culturalista d'avui. Tot plegat provoca una terrible confusió sobre el sentit de reformar l'Estatut. Fora del món dels columnistes, el que es fa sentir és l'escridassada de tot el PP i part del PSOE acusant els polítics catalans de ser uns insolidaris, cosa que encaixa fantàsticament en l'imaginari dels tòpics: els catalans (no ho poden evitar) són uns garrepes. Si no és així, com és possible, clamen els demagogs, que les esquerres catalanes es preocupin de tenir més recursos per als catalans i s'oblidin dels seus germans ibèrics? És que els importa més Somàlia que Extremadura?

Quan el centre del debat està contaminat per idees tan seductores com indemostrables, el que realment importa perd rellevància. El pensament crític deixa pas a la teologia. Tant és que el desinterès dels governs pujolistes en els serveis socials sigui responsable del penós estat de la sanitat i l'educació públiques a Catalunya. O que l'equivalència entre centralisme i solidaritat sigui un mite:

"un Estat pot estar molt centralitzat -com durant la dictadura franquista-, i ser a la vegada molt poc solidari, mentre que un Estat pot estar molt descentralitzat i ser molt solidari, com Suècia, que és el país que té menys desigualtats regionals i socials a tot Europa." (Vicenç Navarro, El Periódico, 6/09/05).

El que és necessàriament conflictiu del nou Estatut és que, a més de ser una proposta per reconèixer la plurinacionalitat d'Espanya i per ampliar els drets socials, intenta establir unes garanties materials per a aquests drets: un nou finançament que resolgui l'absurditat de tenir la gestió dels serveis públics sense poder definir els impostos per sostenir-los. Els perjudicats per la nova proposta del finançament s'han aferrat a la idea que tot canvi en el sistema vigent és una covarda concessió de privilegis a una colla de fenicis. I molts opinadors, en comptes d'elevar honestament el debat amb aportacions clarificadores, s'han animat a participar en un festival de prejudicis culturalistes.

En el debat actual, l'apropament entre intel·lectuals reconeguts i intel·lectuals de barra de bar és enorme. No es pot dir que hi hagi gaire diferència entre afirmar que els francesos són uns pretenciosos i que als espanyols no els agrada la realitat. El món de l'opinó publicada es troba dividit, amb honroses excepcions, entre la caverna i la taverna. Tot i així, totes dues s'han engrescat (amb violència descontrolada, l'una; amb tronat idealisme romàntic, l'altra) en la producció d'un estèril soroll que desmotiva gairebé tothom, fins i tot a aquells acostumats a devorar diaris. No cal dubtar que l'aprovació exitosa del nou Estatut obriria les portes per solucionar la qüestió nacional i centrar-nos en el conflicte social. L'autèntic misteri és imaginar de què parlarien molts columnistes d'aquí i d'allà si això passés. Comencen les apostes.