La racionalitat d'una pastera

Quan es parla dels fenòmens que motiven la immigració, generalment es tendeix a esborrar la capacitat de raonament d'aquell que emigra. Se'l comprèn o se'l disculpa, però no es pren seriosament la dimensió política del seu acte. L'explicació més comunament acceptada és que la immigració es deu a "(...) las enormes desigualdades y el acceso de los medios de comunicación a las mismas" (Joaquín Estefanía, El País, 21/05/06). Hi ha qui afina més i apunta un matís força necessari: "Los que emigran no son los que se mueren de hambre, sino los que se mueren de desesperanza" (Soledad Gallego Díaz, El País, 19/05/06).

A banda de la influència de la televisió, també s'acostuma a donar molta importància a diferents tipus d'engany. Els immigrants són víctimes de l'engany de les màfies o de les seves pròpies fantasies respecte al nivell de vida europeu. Per tal de frenar l'arribada de nous immigrants és necessari "ilustrar a sus habitantes [d'Àfrica] sobre peligros y miserias ocultos tras la llamada de la prosperidad europea" ("Imprevisión africana", El País, 22/05/06).

Parlar d'enganys és la millor manera d'esquivar el que té d'inquietant la lliure determinació de l'immigrant. Arriscar la vida per venir a Espanya és un acte que ens qüestiona massa coses. És per això que es descriu l'immigrant com un ésser vulnerable i immadur, incapaç de raonar per ell mateix. Imaginar l'immigrant com un ésser irracional és més còmode que tractar-lo com un igual amb qui es pot discutir. A més, robar-li la paraula també ens ajuda a no escoltar el que acostumem a passar per alt, com ara un molt raonable sentiment de greuge històric: "Sentimos que los que viven a este otro lado un día exprimieron a nuestro país y luego nos abandonan a nuestra suerte" ("Nos pagan nuestro trabajo con un cayuco", El País, 21/05/06).

Per calmar remordiments en aquesta tragèdia tan propera, no s'hi val a pensar que els qui arrisquen la seva vida per viure entre nosaltres són víctimes de perverses màfies o d'un fals horitzó d'expectatives. Són les nostres víctimes. Són víctimes, entre altres fenòmens, de la nostra política d'immigració. El tancament de fronteres els impossibilita qualsevol altra manera de comprovar si les seves il·lusions es corresponen o no amb la realitat. Malauradament, el racisme no s'acaba quan es vulnera, amb conseqüències dramàtiques, el dret a la lliure circulació. El súmmum de la crueltat racista, el menyspreu definitiu cap a la seva dignitat, arriba quan se'ls nega l'autonomia racional amb què decideixen pujar a un cayuco.