Immigració a la carta

Les últimes arribades de cayucos a les costes de Canàries han provocat un cert pànic en les esferes governamentals. El delegat del Govern a les Illes Canàries, José Segura, ha reconegut que aquestes arribades són "impossibles de controlar", tant per part d'Espanya com del conjunt de la Unió Europea. Tot i així, el Govern ha impulsat una sèrie d'iniciatives amb esperit dissuasori. Es tracta d'externalitzar el control de moviments i les peticions d'asil a altres països. També s'ha decidit militaritzar la frontera, encara que el combat contra la immigració il·legal no és una funció que les Forces Armades tinguin assignada en la recent Llei de Defensa Nacional. Segons SOS Racisme, les mesures del Govern només serviran per augmentar el nombre de morts i violacions dels drets humans cap a milers de persones que ja tenen una clara voluntat d'emigrar.

Una d'aquestes iniciatives és una carta del president Zapatero adreçada als presidents de Senegal, Malí i Guinea-Bissau. En aquesta carta, Zapatero demana col·laboració als seus homòlegs, alhora que celebra la política d'immigració del Govern espanyol. Espanya, afirma Zapatero, ha realitzat un "esforç sense precedents" per acollir i integrar els subsaharians. Aquests països han de correspondre aquest esforç amb controls de fronteres i convenis de repatriació. El Govern espanyol no es considera responsable del drama dels cayucos. La culpa la tenen els altres: governs impresentables i màfies astutes. La realitat, però, ens embruta més del que ens plauria. És que potser els immigrants subsaharians reben un tracte preferent al Regne d'Espanya, fruit d'un "esforç sense precedents"? En certa mesura, sí. Malauradament, podem afirmar que els subsaharians pateixen una discriminació preferent.

Els immigrants subsaharians que arriben a Espanya són els que més s'han jugat la vida durant el trajecte. Encara que aquests països són destinacions cada cop més visitades pels europeus, ja siguin voluntaris d'ONG o turistes sexuals, a ells els és pràcticament impossible aconseguir una simple visa de turista per visitar qualsevol país occidental. Només poden venir clandestinament. Per tal d'evitar la tan temuda invasió d'homes de pell fosca, se'ls aplica una selecció darwiniana que recorda als antics viatges d'esclaus d'Àfrica a Amèrica. Es calcula que només entre els mesos de novembre i desembre de 2005 van morir entre 1.200 i 1.700 immigrants en les aigües de l'Atlàntic mentre intentaven arribar a les Canàries. Aquestes xifres no inclouen els qui van morir en el fallit intent de creuar a peu una part del desert del Sàhara.

Un cop trepitgen terra espanyola, comença un camí ple de dificultats. El racisme social i institucional els donen la benvinguda, mentre els principis del dret internacional i la fraternitat humana s'esfumen irremeiablement. El més comú és que als immigrants subsaharians se'ls deixi estar en el país amb una ordre d'expulsió d'impossible aplicació. Això provoca que als immigrants subsaharians els resulti molt difícil regularitzar la seva situació. Han de passar per un llarg període d'incertesa legal, vulnerables a les formes més salvatges d'explotació. Si pretenen adquirir la nacionalitat espanyola a partir de la "naturalització", generalment se'ls exigeix que acreditin deu anys de residència legal i ininterrompuda, a diferència d'altres immigrants a qui se'ls en demana dos (ciutadans de països llatinoamericans, Portugal, Andorra, Filipines, Guinea Equatorial o sefardites). La política d'immigració no només crea ciutadans de primera i de segona, sinó que fragmenta el col·lectiu immigrant en diferents graus de discriminació. Els ciutadans de Senegal, Mali i Guinea Bissau, entre d'altres, es troben en l'escalafó més baix de la nostra democràcia atenenca. Quan ja s'han instal·lat entre nosaltres, no es dediquen a feines "que ja no volen els autòctons". A cap feina no li correspon intrínsicament un sou baix. El que fan aquests treballadors immigrants, forçats per una situació irregular, és acceptar sous de misèria en condicions deplorables. Gràcies a ells, han florit miracles econòmics de ressonàncies tan sinistres com El Éjido.

També es pot parlar d'un tracte preferencial cap als immigrants subsaharians per la sobredimensió mediàtica de què han estat objecte. L'entrada clandestina per la frontera sud és un fet molt minoritari. La majoria d'immigrants irregulars vénen amb avió com a turistes i romanen il·legalment un cop ha finalitzat el seu permís de residència. Tot i que els immigrants subsaharians a penes sumen el 5% del total d'immigrants a Espanya, les espectaculars imatges de cayucos i pasteres han acaparat multitud de portades i noticiaris. Lluny de provocar una reacció humanitària immediata i un seriós debat sobre la immigració a llarg termini, aquestes imatges han servit per justificar polítiques de tancament de fronteres, compres de radars i alçament de murs.

I és justament la política de tancament de fronteres la que provoca l'aparició dels cayucos i les màfies. Les màfies dedicades al transport il·legal de persones són una conseqüència i no una causa del problema de la immigració. Amb quin cinisme es permet José Luis Rodriguez Zapatero penjar-se medalles pel nostre tracte cap als subsaharians? És cert que el procés extraordinari de regularització és un pas endavant. Però amb això no n'hi ha prou. La mateixa necessitat d'obrir processos extraordinaris de regularització palesa la ineficiència de la llei. Fins que aquest govern no derogui la Llei d'Estrangeria pactada amb el Partit Popular, el nostre sistema polític està amenaçat per un sistema de ciutadania dual que qüestiona els seus principis democràtics. A què espera el govern? Milers de morts no és suficient? I desenes de milers? És una qüestió de xifres? Quin és el significat real del tan trompetejat talante? Perpetrar les injustícies de sempre amb somriures d'orella a orella?