La solució

Un relat de: Ullets

Crec que he trobat la solució del enigma que porto plantejant-me desde que tinc vida professional.

La meva primera feina va fer adonar-me de com era d’afortunada de tenir una fantàstica vida d’estudiant. Només tenia 16 anys, recordo que la Ett que em va contractar, em va donar d’alta a la seguretat social... vaig pensar que 1000 pessetes l’hora, per aquell temps, estava prou bé, i que guanyar uns calerons no m’aniria malament.

Vaig arribar a la feina, em van endinsar dins de les coves secretes d’un restaurant de menjar ràpid, on l’única motivació que tenia era fer passar les hores ràpidament, per marxar d’aquell lloc que només feia olor a Ketchup.

Quan vaig plegar, em vaig treure l’uniforme, i em vaig dutxar.

Sense saber per què la meva feina següent, és la que em va conduir fins el punt que sóc ara... un cangur d’una nena de només 3 anys. Ella em va ensenyar més del que mai havia somiat aprendre. Vaig entendre gràcies a ella, com funciona el cap d’un infant, i que de fet, l’únic que necessita per créixer és amor, atenció i parlar molt. A hores d’ara... L’Helena quan em veu, ve corrents, m’abraça i em fa un petó. Abans no ho entenia... però ara he trobat la solució. .

Desde aquí, vaig anar a parar a una escola on em vaig adonar de que realment sentia admiració per els infants. La meva feina em va ensenyar a portar els nens i nenes el meu terreny, i així amb confiança, amor i sobretot respecte, aconseguir els objectius que la coordinadora esperava del grup.

Jo continuava estudiant, encara que no ho sembli... sóc informàtica. Però encara tenia una inquietud dins meu que necessitava explorar del tot. Un esplai.

Un esplai, del que he après tantes coses que no podria acabar mai d’escriure-les. Penso que el fet de que hi hagués una part de nens i nenes d’integració, va fer que el meu cor encara s’obris més del que ja estava obert.

Crec que la cara em canviava cada cop que algú em feia sentir especial allà. Era la primera vegada, que realment personetes, veien dins meu tot allò que els hi podia oferir. Infants que m’ensenyaven constantment, i amb qui compartia ideals de vida...

De vegades la vida et fa que et separis d’allò que t’estimes, i que necessitis veure-la, desde unaltre òptica. I quan tornes, tornes a veure aquells infants amb els que has après tant, i que en veure’t, s’aixequen i venen corrents a fer-te un petó i una abraçada gran, i et pregunten “Com estàs?”.
Abans no ho entenia... però ara he trobat la solució.

Aquest matí he rellegit els meus informes de quan era una nena, de primer, segon, tercer... de primària. En tots aquells informes, que moltes persones havien anat elaborant, hi havia trets en comú.

Els ulls se’m han omplert de llàgrimes, de veure que realment havia aconseguit ser allò que volia a la vida. No sé si sóc bona estudiant, bona professional, bona amiga, bona amant, l’únic que se és que sóc una Bona persona . O almenys la bona persona que jo esperava ser, i que espero que els altres siguin amb el món.

I llavors... atònita, i mig plorant m’he adonat de per què l’Helena m’abraça desprès de que fa 6 anys que li vaig fer de cangur. I m’he adonat de per què a la que pot, el Jordi per telèfon em diu que m’estima molt, i també de que quasi cau de la cadira el Javi en veure’m, li havien posat unaltre nova, una elèctrica que sembla més còmode, i que li dona més independència de la que ell mai havia somiat.

M’he adonat que si per mi aquests infants no són indiferents, resulta que jo per ells tampoc.

I sí... he trobat la solució!!!! En la meva professió no faig res més que ser la bona persona que jo esperava ser, i que espero que els altres siguin amb el món.


Comentaris

  • els infants...[Ofensiu]
    Capdelin | 24-10-2005 | Valoració: 10

    són impressionants, van cap el món escollint i dominant petites parcel·les que després perdran amb la raó quan comencin a pensar.
    Els nens no parteixen de la realitat sinó de la seva condició visionària, ells van quilòmetres endavant nostre.
    De vegades ens miren com dient: "a vosaltres us passa quelcom... un accident en la ment?"
    et felicito per haver trobat la solució, el fer una feina que et remunera i a la vegada... t'omple...
    i sobretot per ser... una bona persona!
    un petó i una abraçada!

  • Petits futurs[Ofensiu]
    kispar fidu | 17-10-2005

    Els infants que pas a pas van avançant dia a dia, descobrint tot el seu voltant i tot el que els rodeja amb gran sorpresa i admiració.
    Admirar-los "és fàcil" ja que desprenen tanta energia que una simple espurna seva pot fer despertar l'interés a qualsevol (... bé, sempre hi ha les excepcions...).
    Però captar tota la seva essència i mirar-se'ls des de la seva alçada és una manera d'entendre'ls i d'acostar-s'hi que no tothom sap fer. Posar-se a la seva pell. Ser capaç de sentir o imaginar-se el què els hi passa pel seu caparró. Un nen té tanta energia i força dins seu que a través dels seus ulls pot expressar-ho tot.
    Es nota que els admires, perquè en tots els teus escrits on parles d'ells se sent una estima especial. Es nota que estan escrits amb un amor diferent, és bonic.

    Jo també ho he fet moltes vegades això de fer un cop d'ull a antics informes... fa ilu, eh! (Diria que és una bona manera de pujar l'autoestima! ... o de posar-se melancòlic! [tot i que no crec que tothom pugui dir el mateix tampoc...]).

    La solució: Una bona persona
    És bó valorar-se a un mateix i descobrir que tots som importants i que som un tresor que val la pena conservar i estimar.
    Penso que és importantíssim creure en un mateix i adonar-se del què val.
    Estimar-se és vital.

    M'ha agradat el relat, desprén molt d'amor.

    Apali! vaig a sopar!!! ;)
    Ciao!

    duf

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Ullets

Ullets

35 Relats

184 Comentaris

55251 Lectures

Valoració de l'autor: 9.53

Biografia:
La millor definició és un llibre de la Susana Pérez Alonso que es titula "Nunca miras mis manos". Crec que la Corina Jacoby s'assembla en moltes coses a mi (no en totes). Si teniu temps i ganes, és un llibre només apte, per somiadors!

Desprès de molt temps, em veig oblidada a afegir llibres que s'assemblen molt el que penso, el que sento i el que sóc...

"Persigue tus sueños!!!!" de Filissiadis, Antoine, quan me'l vaig acabar em vaig adonar de que el que aquell home havia après amb 40 anys, jo ho havia fet només amb 16... Apte per persones amb cor, amb persones que no és queden només amb el que veuen, per persones que viuen la seva vida, fins el final.

Per què la vida... la vida és dels valents!!!!

27/12/2005 "NO TE SALVES"

03/01/2006 No et resignis a ser moderadament feliç. Deixa'm ser el que et falta.

09/01/2006 "The biggest risk in life is not taking one" & "If you don't belive in yourself, who will belive in you?" Em moro de ganes de veure aquesta peli... {The Proof}

08/02/2006 " Pienso en ti mas amenudo de lo que imaginas, pero intento convivir con la idea de que las cosas no cambiaran nunca, por lo que dejo de escuchar tanto a mi corazón. El dice muchas cosas, y habla de verdad. Echa de menos noches contigo, compartir el dia a dia, y tu vida. Pero no es que se haya cansado de luchar, es que ja entendido que las cosas seran asi siempre, y por mucho que sienta, que sueñe y te busque por las noches en mi cama, no te encuentra. "

:) Silvieta