La roca que feia forma de gegant.

Un relat de: Jere Soler G

L'Àfrica surt de l'aigua i examina el roig encès del penya-segat.
-Un barret de pins i la cara ben vermella... -recita.
-Com...? -l'Àlex li parla ajagut a la tovallola.
-Allà -assenyala -. Sembla la cara d'algú que ha begut massa. La meva àvia deia que les roques són gent.
-Gent...?
-Sí; persones convertides en pedra per art d'encantament. -i mentre parla el va esquitxant amb els regalims del cabell xop.
Ell fa un bot i comença a empaitar-la; l'atrapa, cauen tots dos.
El nen se li asseu al damunt.
-T'arrebossaré com a una croqueta...! -i li aboca grapats de sorra sobre la pell. Ella es deixa fer.
-Burro...! Ara m'hauré de tornar a banyar...!
-No haver-me mullat...!
La nena s'atansa a la riba i observa la llengua de l'onada acostant-se-li als peus.

*
*
*
*
La llengua de l'onada mulla la vora del vestit de la Maria Rosa, i fins i tot els camals dels saragüells que li arriben arran de peu.
-Ta mare t'escalfarà -en Llorenç se'n riu .
-Quan torni a casa ja se m'haurà eixugat.
-No ho crec.
-Que sí...!
-Que no...!
Ella l'empenta, ell li llança un grapat de sorra.

-És hora de collir la llenya i tornar al poble... -diu la nena -... o se'ns farà de nit.
I contempla les argelagues batudes pel vent del capvespre.
-Encara és aviat. -en Llorenç s'estira.
-No pas. I a més podem trobar bandolers...
-Ui quina por...! -el nen força una ganyota amb els ulls com plats.
-No fa riure; és perillós. -la veu li sona greu. -. I hem de vigilar amb els pirates, sempre n'hi pot haver.
-Pirates...? Però si fa molt temps que no vénen... potser dos anys.
-Però poden tornar. La mare diu que sempre tornen; que apareixen com més tranquils estem.
-L'última vegada els vàrem vèncer.
-Perquè els soldats del Senyor de Cabrera eren al poble, i ara no hi són...!
-I on són...?
-No ho sé; al Castell de Montsuriu, em sembla. -la nena enfosqueix la mirada -. I a més, encara que els vàgim vèncer, es van endur gent... persones que mai no hem tornat a veure...
-¿Va ser a l'últim atac dels pirates, que va morir el teu pare...?
-No. -respon ella, i empal·lideix.
-Però si em vas dir que l'havien mort els pirates...
-Sí... però va passar fa més temps.
-Quant...?
-Dotze anys; el meu pare no em va arribar a conèixer.
La tristesa se l'enduu pensaments enllà com un falcó que engrapa la seva presa. S'aparta d'en Llorenç, camina per la riba i alça els ulls al cel de l'horabaixa. Ressegueix el vol d'una gavina que s'aguanta estàtica amb l'embat del vent.

*
*
*
*
L'Àfrica contempla una gàvina que s'aguanta estàtica amb l'embat del vent. Després s'ajeu panxa enlaire per aprofitar els últims raigs del dia. El traç continu de la seva pell nua, tan bruna, esdevé el vestit de gala més elegant que mai lluirà. L'Àlex es fixa en l'incipient borrissol púbic i la seva perfecció torbadora, talment com un vellut; en l'Àfrica hi ha vist sempre una nena, i ara hi descobreix una dona.

-Feu l'última remullada, que marxem...! -els adults comencen a recollir, els nens surten disparats cap a l'aigua.
-Ja has fet els deures...? -li demana l'Àlex.
-No m'hi facis pensar...!
-A mi, me'ls han fet fer aquest matí.
-Doncs, a mi, ningú no em diu quan els haig de fer; ma mare em té confiança. -la nena fa una cantarella.
L'Àlex alça les mans d'una revolada i fa un salt per a capbussar-la; ella es defensa fent-li pessigolles.

-Vindreu, demà, a la platja? -li pregunta l'Àfrica.
-No ho crec, la meva mare vol fer neteja.
-I el teu pare...?
-El meu pare, suposo que l'ajudarà... o potser farà de les seves pel taller. -mentre el nen parla se la mira com si se li aguantés alguna idea a la punta dels ulls. -. I vosaltres...? Que hi vindreu...?
-Impossible, la meva mare surt amb el nòvio.
-I tu... amb qui et quedes...?
-Nen...! Que tinc dotze anys...!
-Ah...! I no tens cangur...? -l'Àlex deforma la veu com si parlés amb una criatura petita. Ara és ella qui intenta d'enfonsar-lo.

-Escolta. -fa el nen -. Per què no hi venim tu i jo...?
-Tu i jo...? Sols...? Aquí...?
-És clar...!
-No ens deixaran. -conclou la nena; i no pot amagar-se un somriure de plaer.
-Vinga...! -exclamen els grans fent-los un senyal perquè surtin -. Que ens espera una passejada de tres quarts d'hora...!
Tots plegats enfilen el camí de Cala Estreta a Calella de Palafrugell.

*
*
*
*
El camí que va de Cala Estreta a les barraques de Calella s'endinsa en les ombres d'un bosc atapeït d'alzines sureres i garrofers. De tant en tant, entre les escletxes dels arbres, s'hi beslluma el blau moradenc de la mar del capvespre. Aigües endins apareix, com si bullís, el xarboteig de l'escuma esgarrapada pel vent. A través del sostre dels arbres, s'hi albira un cel que canvia amb suavitat del blanc fluorescent de ponent fins al blau lívid de llevant.
-No vaig tranquil·la, hem recollit massa tard. -diu la Maria Rosa.
-Encara és clar...
-No per gaire estona.
-No siguis fleuma -en Llorenç panteixa aferrant la llenya amb ànsia -. De seguida arribarem...
-En tenim ben bé per mitja hora. Si haguéssim recollit abans ja seríem a casa.

La Maria Rosa és més alta i més forta que ell, i no se sent tan esgotada. A voltes, mentre camina, el vestit se li enganxa amb les bardisses i s'ha d'aturar perquè no se li esquinci; és l'única roba que té. Un cop al mes, ella i la seva mare no poden sortir de casa perquè fan bugada. En Llorenç, llavors, es diverteix picant la seva porta i escoltant els seus "ja t'he dit que encara no puc sortir que el vestit se m'està assecant". El nen i el seu pare, en canvi, acostumen a rentar-se al riu; la majoria de vegades s'hi introdueixen amb roba i tot, d'aquesta manera fan dues feines a l'hora.

A poc a poc comencen a sentir el galop d'un cavall. En Llorenç empenta la nena cap a la boscúria, però no hi és a temps; apareix, com un fantasma, la figura obscura d'un genet que els escruta.
-On aneu a aquestes hores...?
De seguida el reconeixen, és l'hereu Cabrera, el fill del compte, el guerrer opulent que viu encastellat a la mansió del Puig del Migdia.
-Venim de collir llenya, senyor. -la nena li fa una reverència.
-Tu ets la filla de la peixatera... oi...?
La Maria Rosa fa que sí amb el cap, i enrogeix.
-Sóc amic de la teva mare... de petita va servir el meu pare.
La nena força un somriure.
-Ets una noia molt bonica. -fa el guerrer -. No t'ho han dit mai...? -davant el silenci vergonyós de la Maria Rosa, que no sap on mirar, l'home insisteix. -. Digues...? No t'ho han dit mai que ets un pom de flors...?
Baixa del cavall i li acarona els cabells. La nena tracta d'esquivar-lo amb un gemec.
-Ui...! si és una gateta esquerpa...! No siguis així...! ¿Que no saps que la terra on vius és meva...? Tot el que tu i la teva mare teniu... és meu... fins i tot la roba que portes... -la repassa de dalt a baix amb una llambregada bruta -... potser te la reclamaré...
La nena és a punt del plor. L'hereu Cabrera esclata a riure i es tomba cap en Llorenç que roman mut.
-I aquest qui és...? El teu germà...?
-No senyor; és un veí.
-No el coneixia.
-Fa tres anys que va arribar a Calella.
-Ah... està bé... -mastega l'home, i puja de nou al cavall. -. Escolta'm bé, marreca, ens tornarem a veure; necessito companyia. Visc molt sol al Puig del Migdia... O sigui que ves-te empassant aquest orgull... que d'altra banda no li escau gens a la filla d'un pirata.
El genet gira cua i es perd veloç dins la negror de l'arbreda.
-Per què ha dit això del pirata...? -pregunta en Llorenç.
-No ho sé... -respon ella, i repeteix indefinidament el "no ho sé" fins que les paraules se li converteixen en bram.
A la vora del camí la llum de la lluna il·lumina una roca immensa que fa la forma d'un gegant. La Maria Rosa es mira la figura fantasmagòrica i pensa que li agradaria convertir-se en pedra i fugir del món i de la vida.

*
*
*
*
Es dirigeixen a la cala. L'Àfrica descobreix una roca enorme que fa la forma d'un gegant. Se sorprèn de no haver-la vist mai.
-Tantes vegades com hem passat per aquí i no m'hi havia fixat.
-Tu i les teves pedres... -fa l'Àlex.
-Tu... que no tens sensibilitat...!
-Que no tinc sensibilitat...? Mira...he portat l'MP3.
-Vinga...!
-I no te'l deixaré...!
-No l'hauries d'haver dut; som a la natura.
-Oh... que bonic... -estrafà la veu, fent-li burla.

El sol encara és baix, però s'insinua un dia xafogós.
Els nens se senten lliures, grans.
-Què li has dit a la teva mare? -li demana l'Àlex.
-Que me n'anava a Palafrugell, a casa de la Marta.
-I si se li acut de trucar a la Marta...?
-La meva mare...? No ho farà... està massa penjada del paio aquell...
-El seu nòvio...?
-Sí, nen sí... -assenteix amb resignació -. I tu...? Què els has dit, als teus pares?
-Que me n'anava a casa del meu cosí a passar el dia. Però jo sóc més llest que tu, perquè he trucat al meu cosí, i li he explicat fil per randa tot el que ha de respondre en cas que els meus pares el truquin.
-Mira'l...! I semblava ruc...!
El nen li estira els cabells, ella li venta un clatellot no gaire fort i renega.

Arriben a la platja, són els primers. Vora el rompent, i un metre endins, s'hi estén una catifa fosca d'algues desmanegades. Trien un espai de sorra neta i eixuta, i es despullen. Perceben, ben a l'endins, la sensació salvatge de la llibertat; estan sols, sense els grans, potser per primera vegada a les seves vides. Aquells qui normalment els vigilen respiren tranquils convençuts que els bons jans dels seus fills estan estudiant, i ben segurs, a recer dels perills del món; els nens saben, però, que aquí, on ara són, no tenen horari, ni rellotge, ni el tic tac que angoixa els cors quan el temps es perd en l'avorriment. L'Àfrica i l'Àlex saben que els seus cossos són bells, que ja no són nens petits, i que ara, i avui durant tot el dia, ningú no els podrà dir el que poden o no poden fer.
Cap a les deu comencen a arribar els primers turistes: parelles joves, una família d'estrangers, algun personatge solitari...
A les dotze del migdia l'Àfrica clava la mi
rada al capdamunt del penya-segat.
-Mira...!
-Què...? -l'Alex es tomba cap on ella assenyala. -. Qui és...? Un miron...?
-No, babau...! No saps què és?
-Sembla un paio amb una càmera.
-No. És un d'aquells trastos de topografia que fan servir per mirar les alçades.
-Ah... -fa amb indiferència.
-I saps què vol dir...?
-No...
-Sembles ruc...!
-Què vol dir...? -pregunta el nen una mica avorrit.
-Doncs que estan pensant de construir alguna cosa.
-Aquí...? No ho crec.
-Doncs sí. Al crèdit de síntesi ens van explicar el que passava quan algú es posa a jugar amb un giny com el que estic veient.
La nena s'alça, es posa el mocador com si fos un vestit, i comença a caminar cap al bosc disposada a esbrinar el que calgui.
-On vas...? -crida l'Àlex des de la tovallola.
Però ella ja trepitja el viarany que s'enfila cap a l'arbreda. Per un moment perd de vista l'home i el seu artefacte, i arriba a pensar que ja ha marxat; de sobte, però, li arriba un dring, com el repic d'una campana petita, com aquell so macabre dels leprosos dels temps antics quan anunciaven la seva presència. La campaneta dringa i l'Àfrica, gairebé fent tentines, cerca el seu origen obsessivament, fins que el té ben bé al davant: un grapat de claus que pengen de la cintura del topògraf; al seu cap, una gorra amb l'anagrama d'una immobiliària força coneguda des de Salses fins a Guardamar.

*
*
*
*
I les campanes comencen a repicar. La Maria Rosa i en Llorenç encara no albiren la llum dels fanals de les barraques quan la nit s'omple amb aquell so inexplicable.
El clasc de les ermites i de les esglésies, que només se sent els diumenges o quan en passa alguna de grossa, escampa el seu cant metàl·lic i pertorbador pels boscos de Palafrugell, i s'enganxa amb les campanes dels pobles de terra endins, del nord i del sud: Palamós, Calella, Calonge, Escanyà...
Amb el cor encara desbocat per la topada amb l'hereu Cabrera, la Maria Rosa no se'n sap avenir, li sembla que el món esclata. En Llorenç plora.
-No pot ser...! -xiscla -. A veure si ha arribat la fi del món...!
-Corre...! -exclama la nena sense fer concessions a la basarda -. La fi del món no pot haver arribat, perquè abans han de venir els àngels a buscar els escollits, que m'ho va explicar el mossèn...!
I arriben a Calella. Una bonior s'agombola a la platja: pescadors, pagesos, veïns... Damunt d'una barca, el capellà i el senyor Dalmau disserten visiblement nerviosos; són ells els representants als quals el Compte de Cabrera ha delegat el govern de la comarca.
-Els soldats del Senyor no arribaran a temps, però podem lluitar...! -declama en Dalmau.
-Això, lluitem...! Jo no regalaré tot el que tinc als pirates...! -crida algú d'entre la multitud.
-I què tens...? -li diuen -. Tan ric ets...? Més val que salvis la vida...
-Però si només tenim misèria... Marxem ara mateix o no hi serem a temps...! -exclama un pagès.
-Heu de lluitar... No podeu fugir... Si fugiu no somnieu després que el compte us deixi tornar a viure en aquest poble...! -insisteix en Dalmau.
-I l'hereu...? El del Puig del Mig dia...? Que no té soldats...? -pregunta algú.
-L'hereu...? Si només sap violar donzelles i emborratxar-se amb rom...! -li responen amb sarcasme.
-No perdem el nord...! -en Dalmau no es dóna per vençut -. És possible que no siguin tants com han dit, la gent acostuma a exagerar; el més probable és que només es tracti d'una galera... dues, a tot estirar... I sé del cert que una nau del Rei Felip ronda la costa per a protegir-nos.
-I, en nosaltres, qui hi pensa eh...? -ara és una dóna de les barraques -. A vosaltres us tallaran el coll...! -i assenyala els homes -. A les dones ens faran la clenxa al mig, vulguem o no... i ens deixaran regalets com aquests... -i la dona apunta cap a la Maria Rosa que sent que el món se li enfosqueix i que una calor xafogosa se li enganxa a la pell fins a provocar-li una picor insuportable.
La nena s'allunya de la torba esvalotada i s'acosta a la mar, ressegueix el tremolós camí de guspires que deixa el reflex de la lluna sobre la superfície de l'aigua, i llavors ho veu. Amb la sang glaçada comença a esgaripar i no és capaç d'articular ni un mot. Els seus crits alerten els vilatans, que tomben el cap i també ho veuen: la línia de l'horitzó, il·luminada per l'astre de la nit, i vint-i-dues ombres amb fanalets vermells titil·lants, vint-i-dues morts amb dalla, vint-i-dos dimonis... Kheir Barbarossa amb vint-i-dues galeres de la flota otomana disposat a emportar-s'ho tot, i a cremar tot allò que no es pugui endur.

*
*
*
*
-Vint i dos blocs d'apartaments -li explica l'home de les claus -. I allà on no puguem construir hi farem jardins i passeigs marítims... O sigui que l'avorriment se t'ha acabat joveneta...! D'aquí un any, o dos, tindràs discoteques, bars musicals, piscines... i carrers asfaltats que et duran en cotxe ben bé fins a peu de platja; ja n'hi ha prou de fer l'indi per les muntanyes...!
-Però, a mi, m'han dit que fer cases aquí no és legal. -diu la nena.
-Que no és legal...? Però s'hi ha vint-i-quatre mil batlles ficats dins del negoci...! Com vols que no sigui legal...? Tu tranquil·la que la urbanització es farà...

L'Àfrica no sap si aclarir-li que ella no vol que es faci, que se sent morir, que ara ben de gust li agafaria les màquines i les hi llançaria penya-segat avall. La nena pensa en tot aquest paradís que avui flaira a romaní i a farigola; en les obagues sota dels pins, des d'on s'escolta el brum cíclic de la mar i s'hi albira el blau tacat de crespons blancs els dies de vent; en la nuesa que de ben segur li prohibiran quan les primeres bermudes ianquis, llargues fins als genolls, caminin desmenjades per un passeig enrajolat i es mirin amb delir els culs tapats pels biquinis. I la nena no sap on anirà llavors, perquè a tot arreu tota la costa serà igual; serà com és la vida de tants: encimentada, enrajolada, guarnida de façanes artificioses, avorrida, terriblement avorrida...
I la resta del matí se'l passa ensopida, silenciosa; fent esforços per oblidar-se de tot el que el topògraf li ha explicat. Li sembla impossible que un espai com aquell, tan aïllat de la civilització, pugui destruir-se tan sols en un o dos anys. La impotència l'abassega; tant de bo fos més gran, tant de bo sabés escriure bé i poguessin llegir-la als diaris o escoltar-la per televisió. ¿I si prova d'anar a alguna associació ecologista?
Fins i tot l'Àlex deixa de banda la sornegueria que quasi sempre regala a dojo i es capfica davant la barbaritat de perdre la seva terra, davant la possibilitat que aquella joia de verdor es converteixi en un nyap urbanístic com tants n'hi ha al voltant d'aquesta mar tan antiga i estimada.
A les tres de la tarda, l'Àfrica torna a distingir el topògraf i les seves màquines dalt del penya-segat; s'adona que hi ha algú més amb ell. Decidida, sense saber ben bé per què, s'aixeca, es mig vesteix amb el mocador, i comença a caminar cap el bosc.
-Hola...! -fa, intentant de semblar simpàtica.
-Hola noia -respon el topògraf -. Encara sóc aquí...!
-Ja ho veig -i aixeca els ulls envers l'home que acompanya el tècnic. El descobreix entaforat dins d'un tern gris, lluint corbata i sabates, enterc i fred.
-Veus aquest senyor...? Doncs és l'amo de tot... -i en pronunciar la paraula "tot", alça el braç dret i el branda envers el turó com si el beneís -. Ell és el culpable que jo estigui treballant en diumenge.
L'home ben vestit riu i es mira la nena amb inquietud.
-Hi vens molt per aquí? -li pregunta.
-Sí. Des de petita. Sóc de Calella.
-Ah, molt bé...! Doncs estem a punt d'aixecar-vos una meravella de barri...! Estàs contenta?
La nena no diu res. Es mira l'home elegant; l'examina a poc a poc; percep en ell algun element que li és familiar i que no encerta a definir; envermelleix i no sap per què.
-Estàs contenta o no...? -insisteix l'home, estranyat davant l'aparent estat hipnòtic de la nena.
-Sí, molt contenta. -respon l'Àfrica -. Adéu, fins una altra...!
I se'n va a la platja, avergonyida de no haver gosat dir el que pensava.

Amb la llum del crepuscle se'n tornen a Calella. Si no fos per la tristor de la mala notícia, s'extasiarien contemplant la pilota vermella del sol que es mor i la volta ataronjada del cel; i segurament assaboririen la brisa suau de l'hora més tranquil·la, la remor del ball de les branques, el batec de les onades... D'aquí a poc, tot serà diferent; i molt poca gent se'n farà creus.

Són al bosc, a mig camí entre Calella i la platja, quan senten els gemecs.
-Sembla algú que plora. -diu l'Àlex.
-Ve d'aquí.
Amb el cor en un puny, s'endinsen en l'arbreda en direcció als laments. L'Àfrica s'adona massa tard del que realment està succeint, i arriba a veure-ho tot: la seva mare nua, fent l'amor damunt d'una manta.
-Déu meu, Déu meu...! -exclama la dona mig ofegada i amb cara d'espant. -. Però nena... però no... nena... no...! -se sent tan confosa que no li surten les paraules.
I el més corprenedor: al costat de la seva mare, despullat com una cuca, l'home del tern gris... aquell que només fa unes hores li ha preguntat insistentment a l'Àfrica si estava contenta.
La nena s'allunya com una fletxa, l'Àlex la segueix. Un cop al camí l'Àfrica es mira el seu amic i esclata a riure sense poder-se contenir.
-Que fort...! -exclama el nen impressionat.
Ella deixa de riure i roman immòbil, pensarosa...
-En realitat hauria de plorar -fa; però riu altre cop com una lloca. -. La meva mare està com un llum... -afegeix.
-I ara sabrà que no eres amb la Marta. -diu l'Àlex.
La nena fa silenci.
-Quan m'ho retregui li preguntaré que què hi feia amb el paio dels apartaments.
-El paio dels apartaments...?
-Sí, l'home que has vist al bosc no és la seva parella, que jo al nòvio de la meva mare el conec. El tio amb qui estava és l'amo de la urbanització que construiran; avui mateix era a la Cala, i hi he parlat.
-Que fort...!

Mentre l'Àfrica puja les escales de casa, intenta de preparar-se mentalment per l'esbronc
; la nena sap que no té excusa i no està disposada a inventar-se res estrany; dirà la veritat. Això sí, tal com ha explicat a l'Àlex, contraatacarà... La seva mare no pot pretendre de donar-li lliçons morals si després s'ho fa al bosc amb algú que no és la seva parella.
Però allò que es troba en entrar a la sala d'estar la desconcerta: la seva mare asseguda al sofà, i al seu costat l'home dels apartaments.
-Filla... escolta...
-Mama... no cal que m'expliquis res... no em vull ficar en la teva vida...
-Cal que m'escoltis...
-Que no, de debò...
-Filla...!
-Que no passa res mama...!
-Filla, és el teu pare...
-Què...?
L'Àfrica gairebé es mareja; a poc a poc comença a reaccionar i va lligant caps: l'estranya sensació d'haver-lo vist abans, les faccions que li sonen, la torbació inconscient...
-Jo no tinc pare. -diu.
-Sí que en tens.
-Tu sempre m'has dit que no existia, que vas decidir tenir-me sense pare, que no sabies ni qui era...
-Ja ho sé... i ho sento; hi ha moltes coses que t'hem d'explicar; potser quan les escoltis ens podràs comprendre, i perdonar.
La nena s'aixeca i se'n va a la seva habitació amb un cop de porta.

*
*
*
*
-Tu sempre m'has dit que al meu pare el van matar els pirates...! -la Maria Rosa s'esgargamella mentre el clasc de les campanes continua escampant-se pel poble i per les rodalies.
-Filla... -la dona tremola.
-Qui és el meu pare...? És un pirata...? Explica'm què va passar...!
-Filla és molt dolorós... no ho vulguis saber...
-Necessito saber-ho, mare...
La dona trontolla, s'asseu damunt d'una caixa de peix.
-No puc, filla meva -murmura respirant amb dificultat -, no tinc forces per explicar-t'ho...!
-Mare, si no m'ho dius em tornaré boja. La gent sempre m'ha mirat malament, i deu ser per això. Avui m'ho han dit dues vegades, m'han dit dues vegades que sóc la filla d'un pirata.
-Tu no tens la culpa de res, nena; Nostre Senyor no t'ho retraurà pas...
-Però jo vull que m'ho diguis tu...
-Filla... fa més de dotze anys, va haver-hi un atac... i...
-I què...?
-Quan els pirates van arribar al poble, van entrar a les cases; jo era molt jove...
-I...?
-Filla... jo...
-Val... ja ho entenc... -la nena engega un bram -. Només volia sentir-ho de la teva veu.
-Jo t'estimo molt, filla. Tu ets una santa, tu en no tens cap culpa...
-Ja ho sé, mare, ja ho sé...

I està dient el "ja ho sé mare ja ho sé" quan comencen a arribar esgarips de totes bandes. Un estrèpit esfereidor esclata tan a prop que les parets de la barraca tremolen, després un tro, i un altre, i un altre... Del mar plouen boles d'acer fumejants que destrueixen les cases i embogeixen la gent. Molts fugen corrents, d'altres a galop, se senten trets, tot és fosc. Transcorren minuts que semblen hores, les dues dones no gosen sortir de casa pels espetecs dels canons i dels arcabussos. En un moment donat algú colpeja la porta; elles xisclen.
-Sóc jo...! -crida en Llorenç. -. Obriu-me si us plau...!
-Criatura, passa...! ¿Per què no has fugit, tu que vius al capdamunt del poble?
-El meu pare és mort...! -exclama el nen, i comença a plorar amb amargor. - Una bala de canó l'ha desfet...! -i vinga a plorar.
Decideixen de sortir de la barraca.
-Si no sortim ens mataran igual... -diu la mare.
El carrer és negre. A la badia, ben bé davant de la platja, s'hi alcen les esgarrifoses formes de les galeres tenyides de claror blanca. Sobtadament es troben envoltats per una mena de diables que estrafan rialles macabres i que xerren en llengües que els resulten incomprensibles. Surten de tots els racons, i en van arribant més des de la línia de la riba. Estossinen la mare que no té temps ni de dir ai, cau estesa a terra. S'enduen la Maria Rosa i en Llorenç, que xisclen esparverats; els arrosseguen per les orelles mentre els seus peus van deixant, sobre la sorra freda, una marca que es va estenent fins a la galera. Tot passa molt de pressa, massa de pressa; perceben la fredor de l'aigua xopant la feixuga densitat de la seva roba, se senten alçats com banderes per damunt d'una fusta humida; els arriba una pudor agre de suor de dies, de fems, de sang, de pólvora; els costa respirar, perden la consciència.
Quan la Maria Rosa es desperta ja és de dia i es descobreix lligada a un masteler. Ben a prop d'ella hi veu un home del poble, més enllà en Llorenç i una peixatera que coneix la seva mare. Els ulls dels presoners es creuen, i comencen a plorar impulsivament fins a estossegar de feredat. Un dels mariners s'adona que la nena s'ha despertat i li etziba un cop tan fort a la cara que gairebé la torna a estabornir. El vaixell s'alça i s'ensorra, onades amunt i onades avall; el mestral udola. Al davant se'ls alça el murallam del Cap de Sant Sebastià, a l'esquerra les Illes Formigues, per totes bandes les galeres pirates otomanes que no es decideixen a abandonar la costa de Palafrugell. Els mariners, malgirbats, se'ls acosten de tant en tant i els parlen com fent-los burla, pronunciant mots indesxifrables. De vegades acaricien els cabells de la Maria Rosa, la grapegen, li pessiguen el cul... A mig dia se n'acosta un que sembla que mani, deslliga en Llorenç i el colpeja amb ràbia. Comença a arrencar-li la roba; el nen fa per defensar-se, però el pirata el torna a pegar, aquest cop amb el mànec d'una espasa; la sang comença a brollar-li de la cella. El nen, plorós, es deixa fer, i sent el so dels estrips de la seva roba, i s'adona que queda nu de pèl a pèl. I es troba a terra, agenollat damunt la coberta amb la faç sobre la fusta, i sent la punxada al seu darrera, la verga que li entra ben endins i li esquinça les entranyes i la dignitat, mentre la Maria Rosa i els altres presoners esgaripen fins a perdre la veu. Després el nen ja no sent res mes, perquè el pirata penja el seu cap, separat del tronc i lligat pels cabells, a la punta més alta del pal major. I la galera segueix dansant amunt i avall, i el mestral encara udola, i el temps sembla que s'ha aturat en un infern gèlid i brúfol que no s'acaba, si més no això li sembla a la Maria Rosa que no entén per què Nostre Senyor permet que li passi tot això.

*
*
*
*
La nena no se sent capaç de comprendre tot el que li està succeint.
Silenciosa, com rumiant la manera més encertada de començar a interrogar-lo, xarrupa a poc a poc el refresc de taronja, asseguda al balcó de l'hotel on s'allotja el seu pare.
-Per què vas marxar? -la veu de l'Àfrica sona feble, com tement la resposta.
-Jo no volia fills, i la teva mare ho sabia. Ho va saber des del principi, i tot i així es va quedar embarassada.
-Però no m'estàs responent. Un cop va quedar en estat, per què no li vas fer costat?
-T'ho estic dient: em vaig sentir enganyat, jo no volia una família...
-I vas passar de mi.
-Nena... la teva mare no estava obligada a tenir-te... ella ho va triar així...
-Desitjaves que jo no nasqués...? Li vas dir que avortés...? Que em matés?
-Au va...! No em siguis moralista...! Tu eres un embrió... No eres la preciositat que ara ets...
-A mi no em diguis preciositat, no t'ho permeto.
-D'acord, perdona...
-No volies que jo nasqués...
-No volia tenir fills.
-No volies que nasqués.
-D'acord, si t'ho mires d'aquesta manera és així: no volia que nasquessis... però no eres tu...
-Ah no? I doncs qui era...? un gripau...? una granota...?
-M'entens perfectament, no siguis dramàtica.
-I quan vas saber que havia nascut... que finalment ella m'havia parit... vas continuar passant de mi?
-He trucat moltes vegades a la teva mare, sempre m'he assegurat que estava bé, i...
-I que jo estava bé, també...?
-Sí, i que tu estaves bé...
-Doncs jo no estava bé.
Ell fa silenci i la mira amb gravetat. La nena agafa embranzida i continua.
-No estava gens bé, perquè totes les meves amigues tenien pare, i jo no en tenia; perquè elles podien asseure's els diumenges a taula, a dinar amb el seu pare i la seva mare, i jo no ho podia fer. No n'he tingut mai de pare; ni viu, ni mort... Sempre he estat la filla d'una mare sola, independent i lliberal... Totes les explicacions que ella m'ha donat sobre el meu origen han estat un misteri.
-Això no és problema meu; en tot cas li has de retreure a la teva mare que no t'hagi aclarit les coses...
-Com pots...? -la nena es desespera -. Que no és problema teu...? Si estic aquí és per culpa teva... tu hi vas tenir alguna cosa a veure...!
-I què...?
-Com que i què...?
-Mira, Àfrica, en aquesta vida el que compte és el present, no podem canviar el passat. Mira endavant... i no et capfiquis...
-Això és el que tu vas fer... no et vas capficar gens per mi...
-Aprèn a trepitjar abans no et trepitgin, i deixa d'autocompadir-te...
-Però que hi té a veure ara, això, amb el que estem parlant...?
-T'estic demanant que aprenguis a fer el que jo vaig fer quan la teva mare es va quedar embarassada... Viu la teva vida i no permetis que les circumstàncies t'arrosseguin. Sigues eficaç, en aquesta món tot el que no és útil és una merda...
-Tan eficaç com la teva fastigosa urbanització que destruirà els records més bells de la meva infantesa...
-M'hauria agradat que ens féssim amics, per això he acceptat de parlar amb tu... però ja veig que no pot ser...
-Doncs no, no pot ser...
La nena se'l mira i li resulta patètic; contemplar-lo, li mata l'ànima. Li dóna la sensació que té al davant el monstre que li ha negat allò més tendre de la seva existència; i que, ara, a més, pretén destruir la seva cala i el seu bosc amb l'odi silenciós de la indiferència; emparat en la mateixa llei de l'eficàcia amb què fa dotze anys la va ignorar a ella.
L'Àfrica se'n va, no pot suportar més la seva proximitat.
Pansida, s'asseu al mur que limita amb la platja d'en Calau. Intenta de no pensar en res, de buidar la ment, es concentra en els sons i en les imatges.
-Òstia... jo no sé com poden... -un parell de turistes es miren de cua d'ull la indumentària fosca de dues dones musulmanes. -. És que ni a l'estiu no es destapen el cap... no sé com no agafen el xarampió...! Si és que no s'integren
... i llavors diuen que som racistes...!
La nena escolta... descansa la mirada sobre el blau de la mar del migdia... i es pregunta per què nassos no pot ser tot, per tothom, una mica més senzill.

*
*
*
*

La Maria Rosa, lligada al masteler, plora aterrida amb el cor desbocat. De cop i volta reconeix el rostre d'un dels mariners: en Hassan, el morisc, el convers, aquell que no fa gaire van deixar quedar a Calella perquè va dir que s'havia convertit al cristianisme.
-Hassan...! -xiscla la nena. L'home la coneix molt bé i se l'aprecia, la seva mare li ha venut peix, segur que l'ajudarà. -Hassan...!
El mariner la mira i se li acosta.
-Me'n vaig a la meva terra. -li diu. -. Són la meva gent.
-Digues que em dexin anar...! Digues que no em facin mal...! Tu ets bo, Hassan...
-No puc decidir res, m'han estès la mà i l'he acceptada.
-Ajuda'm.
-Ho sento. El meu patir ja s'ha acabat; el del teu poble tot just comença. Em van forçar a abandonar a Alà, però ara ja el torno a tenir amb mi.
-Digues que em deixin anar...!
L'home ajup el cap i s'allunya.
Passa mitja hora llarga i es torna a acostar a la nena.
-He pregat, i crec que t'haig d'ajudar.
-Nostre Senyor et beneeixi...!
El musulmà s'atansa al qui sembla el capità dels pirates, i gesticula, insisteix, suplica, gemega... Finalment assenyala la Maria Rosa amb veu humil... El capità pirata desenfunda l'espasa, i, amb un sol moviment de braç, li sega el coll a en Hassan; el seu cap rodola per coberta com una pilota. Després se'n va cap a la nena, amb una riallada buida, i li arrenca la roba. La Maria Rosa tracta de defensar-se, però no hi ha res a fer. Del cor li surt un no, un no per favor no, un no això no, un no si us plau no; i, a l'últim, un si us plau... si us plau... que se li repeteix mil vegades entre llàgrimes d'horror mentre percep el penis erecte del pirata al més íntim d'ella mateixa, el penis del pirata que fa pudor de boc, que riu amb els ulls sortints i vermellosos, i que li fa mal, molt de mal...
I espera la mort i no li arriba.
Després la lliguen nua al masteler i es desmaia.

La desperten els retrunys dels canons i els espetecs dels arcabussos. Davant seu, un pirata introdueix per la boca d'un canó un tac amb una esponja humida, després hi afegeix la pólvora i ho premsa tot; a l'últim hi encabeix la gran bala d'acer. Amb agilitat agafa una metxa encesa, acarona la màquina amb la guspira, i la bala surt volant com una fura contra el casc d'un vaixell castellà que se'ls acosta. El canó, amb el retrocés, salta enrere ben bé uns tres metres i es queda a molt pocs centímetres del cos despullat de la nena. Els mariners del vaixell castellà s'agiten, es convulsen, alguns salten al mar, el vaixell se'ls torça.
La Maria Rosa alça la vista i s'adona que són davant de Cala Estreta. El capità pirata se li acosta, la deslliga i l'arrossega cap a l'interior de la nau, ella no s'atreveix a gemegar. La condueix fins a una mena d'estança força luxosa, que contrasta amb l'austeritat de la resta de la galera. L'home gruny, crida, pronuncia un reguitzell de paraules misterioses que la nena, pel to, dedueix que són amenaces. La tanca amb clau.
Ella es tomba cap a tots els racons de l'habitació. Descobreix un llençol que sembla de cotó, l'esquinça fins que aconsegueix de donar-li la forma d'un rectangle. El forada i se'l passa pel cap com un ponxo. Després s'adona que a la part superior d'una de les parets hi ha una finestra d'alabastre. Hi acosta una taula, hi col·loca al seu damunt un tamboret i s'hi enfila. Obre la finestra i una ventada amb gust de salabror li fa voleiar els cabells. Allà fora, la mar, l'escuma, el vaixell castellà que s'enfonsa; i per a ella tal vegada una mort alliberadora; no sap nedar. Es tomba, dubte, prega, plora... Baixa de la tarima que acaba de construir-se i s'asseu al llit; amb el peu nu hi descobreix, al dessota, un cofre petit. L'obre; al seu endins, una bossa trenada amb fils d'or, curulla de diamants, monedes, anells, penjolls, i una diversitat indescriptible de joies bigarrades. Pensa en la seva mare, tal vegada hagi sobreviscut. Es lliga la bossa al ponxo. Es torna a enfilar al tamboret. Aconsegueix de treure el cap per la finestra; i darrere el cap li passen els muscles; i darrere els muscles, el cos sencer. Cau a l'aigua, i la seva fredor li sembla menys terrible que una vida d'esclava a l'Alger. S'aferra a una fusta del vaixell castellà que s'enfonsa, comença a moure els peus, s'allunya de la galera i li sembla que finalment Nostre Senyor li ha fet una mica de cas.

*
*
*
*
L'Àfrica abandona les oficines del Diari Independent amb les mans buides, tal i com li han advertit els ecologistes de "Salvem l'Empordà". A la redacció li han explicat que ja estan al corrent del problema de la urbanització de Cala Estreta, i que si fins ara no han publicat res referent al tema ha estat a causa de l'escadussera protesta social. Amb bones paraules li han vingut a dir que el problema ecològic que la nena els planteja, és una qüestió per la qual tan sols es preocupen quatre eixelebrats. L'han animada a escriure algun article d'opinió, i no li han sabut aclarir la raó per la qual, fins ara, han rebutjat tots els escrits de protesta que els ecologistes han adreçat al noticiari per a ser publicats.
La nena, decebuda, es dirigeix a l'estació d'autobusos de Girona, i s'ha de posar a córrer perquè una pluja torrencial comença a amartellar la ciutat. I segueix plovent quan l'autobús la condueix a Calella, i plou encara quan arriba a casa, i plou l'endemà, i al dia següent. Pel televisor no deixen d'aparèixer imatges de ciutats inundades, de rius que es desborden, d'espadats que llisquen i transformen el rostre del paisatge. Se succeeixen els debats sobre el canvi climàtic, es parla de fenòmens que rebenten les estadístiques dels últims milers d'anys, hi ha qui parla de l'efecte hivernacle produït per la industrialització, d'altres ho atribueixen tot als cicles naturals.
El fet és que, a causa de la pluja, l'Àfrica passa una setmana gairebé enclaustrada a casa. Al setè dia, com a la Bíblia, les aigües descansen i un sol esclatant encén els colors del mar i de la terra. L'Àfrica ho aprofita per a sortir a comprar; passeja pel poble i xerra una estona amb els amics.
Al vespre, quan arriba a casa, hi troba el seu pare.
-Hola Àfrica. -fa l'home.
-Què hi fas aquí? -li pregunta, la nena, amb sequedat.
-He vingut a veure la teva mare.
-I on és ella?
-A la cuina.
En aquestes entra la seva mare.
-Hola filla, volíem parlar amb tu...
-No hem parlat prou... ja?
-Fes el favor...! -exclama la mare -. Vull que sàpigues que el teu pare, ara per ara, es queda a viure a casa.
-Ah... -fa la nena amb expressió d'indiferència -. És bo saber-ho.
-Fet i fet, és el teu pare...
-Mira mama...més val que deixem el tema...
El silenci talla l'ambient.
-No vull que hi hagi problemes... -li diu la mare amb veu de súplica.
-Per mi no n'hi haurà cap, de problema, mama...
-Per la meva part tampoc -afegeix el seu pare.
-Doncs tots contents, no...? -la veu de la nena expressa sarcasme.
Es torna a fer el silenci.
-Aquesta nit surto. -els diu l'Àfrica.
-Com que surts...? -la seva mare s'irrita -. Nena... que tens dotze anys...!
-Ai mama...! Només fins a les deu...!
I l'Àfrica se'n va de casa sense esperar resposta. No arriba a sentir el "Àfrica vine aquí" de la seva mare, perquè l'ascensor ja l'està baixant al portal.

Per quina raó de vegades és tan fosca la nit? ¿Per què apareix el mal com una punxa indigna que es creu amb el dret de posseir les nostres vides? ¿On és l'amor, quan l'amor no hi és...? Tot això, i més, li volta pel cap a la nena, que sent com el seu present s'esfondra. Li agradaria de poder abraçar el seu pare i oblidar el dolor de la seva mancança, la incomprensió de tants anys; però el seu pare no és qui ella vol. Li agradaria construir-lo al seu gust, fer-lo sensible, apassionat, utòpic... Desitjaria que plorés, que es penedís d'haver-se perdut el millor temps de la seva filla, que també hauria estat el seu millor temps. No obstant això, l'Àfrica, en el fons, sap que fabricar les persones a la carta no seria res més que una forma cruel d'intolerància; i que si aquesta fantasia pogués portar-se a terme... llavors, les persones, no serien els éssers que són, seríem nosaltres mateixos, i estaríem sols.
Mentre va pensant, enfila el camí de Cala Estreta, sempre li ha agradat de caminar pel bosc quan és de nit. Respira fons i alena la fragància dels arbres, l'olor de les herbes humides de tants dies de pluja, el tacte de la terra sota dels peus, les pedres, els bassals, els suaus pendents que enmig de la foscor sorprenen, ara amunt, ara avall; a l'últim, la sorra de la platja...
I el mar és brau, i les onades esclaten amb ràbia, i l'escuma s'il·lumina amb reflexos de llum blanca, i la superfície ondulant de les aigües puja i baixa emmirallant l'univers.
L'Àfrica se sent a casa.

*
*
*
*
Si aquesta nit hi hagués hagut algú contemplant la mar des de Cala Estreta, hauria pogut veure la silueta fosca de la Maria Rosa agafada amb ànsia a una fusta salvadora; la veuria, de ben segur, com una ombra enmig d'un mirall lluminós que puja i baixa reflectint la lluna. També percebria els retrunys dels canons, els trets de les armes de foc, els crits del moribunds, les flames dels vaixells derrotats, la sang dels morts; però quan la Maria Rosa trepitja la sorra de Cala Estreta, no hi troba a ningú.
Hi arriba amb el cos ferit i l'ànima trencada, gairebé nua, amb un ponxo estripat i una bossa de joies lligada a la tela.
Esgotada, enfila el camí de Calella. Al primer revolt s'endinsa en el bosc, s'ajeu damunt d'un tou d'herba, i dorm profundament. Es desperta amb la claror de l'albada; s'alça decidida, freturosa d'arribar al poble.
Calella és una desferra d'habitatges cremats i cadàvers. Ara i adés, gemecs i plors; la nena es desespera. S'atansa a la seva barraca i només hi troba fustes ennegrides pel foc i munts de
cendra.
-I la meva mare...? -pregunta a una veïna.
-Filla... la teva mare és morta.
La nena cau de genolls i el cor se li ofega.
Una dona, que la Maria Rosa no coneix de res, comença a mirar-se-la amb els ulls afuats; se li acosta, l'apunta amb el dit i crida:
-Mireu...! És la filla del pirata, la mala pècora que ens ha portat la desgràcia al poble...! I ha vingut mig nua...! Torna-te'n amb ells, assassina...! Que m'heu matat els fills...!
-Sí, és la nena del pirata Barbarossa...! Si fins i tot s'hi assembla...! -exclama un home.
-Què dieu...? Que han tornat els pirates...? Una pirata...? És una pirata...? -les preguntes feridores sogeixen d'enmig de la massa.
-Sí. Els pirates s'hi han deixat la filla; li farem pagar tots els nostres morts...!
Ben aviat, una torba de vilatans comencen a apedregar la Maria Rosa, que fuig esparverada. La persegueixen, enfollits, amb el desig instintiu d'esclafar tot allò que els soni a pirates. La nena corre esfereïda cap al camí de Cala estreta. Arriba fins aquella roca que té la forma d'un gegant i cau rendida als seus peus. No sap si els seus perseguidors encara l'encalcen, però ja no pot més. S'oculta darrere la pedra immensa i hi roman immòbil fins que està segura que ja ningú no l'estalona.
Palpa la bossa de les joies i pensa que de cap manera no ha de caure en mans d'aquells salvatges, cal amagar-la. Comença a cavar, ben bé a peu de roca; primer amb les mans, després amb l'ajut d'una pedra. Introdueix la bossa dins del forat, la tapa amb un grapat de còdols, a sobre hi aboca terra. Descansa.
Decideix que quan tot hagi passat, quan els pirates ja no hi siguin, quan els vilatans deixin d'odiar-la, quan ella pugui tornar a aixecar les runes de la seva casa i enterrar la seva mare en un lloc sant... llavors, recuperarà les joies i se li obriran les portes d'una nova vida.
Mentre reflexiona li arriba el renill d'un cavall. S'espanta i no té temps de reaccionar. L'hereu Cabrera se li planta al davant visiblement sorprès de trobar-la d'aquella manera.
-Mira...! La filla del pirata...! M'han dit que aquests dies heu tingut visita...!
La nena tremola.
-Però com vas vestida, criatura...! O millor dit: no vestida... -i engega una rialla -. Em sembla que tal com et veig... no pots fer-te l'estreta... oi?
I l'hereu, sense ni tan sols baixar del cavall, l'agafa per la cintura i se l'enduu al galop. La nena esgaripa, el genet cavalca en direcció a la sorra de la cala. Abans d'arribar-hi, la Maria Rosa el mossega i aconsegueix de deslliurar-se del seu braç; cau del cavall i es torça un peu. Malgrat el dolor, s'arrossega mirant d'allunyar-se del monstre que l'assetja. L'hereu Cabrera baixa del cavall i se li acosta a poc a poc, assaborint amb sadisme la visió de la nena gairebé reptant.
-No tens res a fer. Sigues bona minyona i et convertiré en princesa.
La Maria Rosa s'acosta al penya-segat. A una banda hi té un espadat de quinze metres d'alçada; a l'altra, l'hereu Cabrera amb un somriure d'orella a orella. Tanca els ulls, demana perdó a Nostre Senyor, i s'impulsa cap el buit. L'hereu xiscla de ràbia mentre contempla, frustrat, el cos de la nena damunt de les roques.
La Maria Rosa ha preferit la mort a l'esclavatge.

*
*
*
*

L'Àfrica se'n va de la platja a poc a poc, s'hi està tan bé de nit...! I ben aviat ja no serà el mateix, quan la celístia i el cant dels grills deixin lloc als neons i al terrabastall de les discoteques.
Se sent millor que fa una estona, la nit li ha refrescat l'esperit. S'atura davant la roca que fa la forma d'un gegant; se sorprèn encara de no haver-hi parat atenció fins aquest estiu. Observa els desperfectes que les pluges torrencials de l'última setmana han causat damunt del sòl del camí. La roca es troba enmig d'una mena de torrent, d'aquells que gairebé sempre són secs. La nena descobreix que bona part de la terra que hi havia dessota la gran pedra ha estat arrossegada per l'aigua.
De sobte clissa una cuca de llum; fa per agafar-la, sempre li han agradat. Quan posa la mà damunt de la claror de l'insecte, s'adona que no és una cuca de llum; pel tacte li sembla una mena de tela metàl·lica. Els reflexos de la lluna li atorguen una certa fluorescència. L'Àfrica estira de la tela i arrossega la bossa que la Maria Rosa va enterrar quatre-cents setanta anys enrere. La belluga i percep un so metàl·lic, com una dringadissa. L'obre i se li gela la sang.
L'endemà rumia molt i molt, i a l'últim pren una decisió fonamental.

*
*
*
*
Ja fa un mes que l'Àfrica va trobar el botí de Barbarossa. Ara és a casa, prenent-se una tassa de xocolata calenta i llegint el diari. Justament avui parlen d'ella:

"Una nena de Calella descobreix el botí del pirata Barbarossa en una zona boscosa propera a Calella de Palafrugell. El botí està format per joies de valor incalculable, tant des del punt de vista econòmic com històric. La troballa confirma la teoria que afirma que els turons que s'alcen entre Calella i Palamós varen servir d'amagatall als pirates medievals. Els experts asseguren que el més probable és que al mateix indret s'hi amaguin més tresors. El descobriment ha fet girar els ulls de la comunitat internacional envers aquest racó de Costa Brava. Aquest esdeveniment ha estat aprofitat per les associacions ecologistes, les quals han reivindicat el dret a la preservació de la natura verge, fortament amenaçada en l'actualitat pel projecte d'una nova urbanització de legalitat dubtosa. Diverses autoritats de la Unió Europea han enunciat que faran tot el possible per tal que els boscos de Calella arribin a ser protegits de manera oficial. De moment el projecte urbanístic s'ha paralitzat. Igualment s'ha obert una investigació pel fet que aquests paratges, malgrat haver estat inclosos en el seu dia dins de la zona PEIN, hagin rebut els permisos urbanístics necessaris per a la construcció."

La nena aixeca la vista del diari i es troba el seu pare amb una maleta.
-On vas...? -li pregunta.
-I m'ho preguntes tu...? -l'home se la mira amb menyspreu.
-Pare... -fa la nena.
-Ara em dius pare...?
-No marxis... -l'Àfrica parla amb dolçor.
-La urbanització se n'ha anat a la merda; jo ja no hi tinc res a fer, aquí...
-M'agradaria que et quedessis.
-Potser un altre dia -fa ell -. Tinc feina en un altre lloc i no sóc home d'amors per correspondència...!
Tanca la porta i desapareix sense dir adéu.

*
*
*
*

L'Àfrica i l'Àlex són a l'aigua, despullats; el sol fa de pintor amb els colors de les roques, els caps dels arbres dansen amb el botorn de finals d'agost, la cala és plena de gom a gom, les persones es mouen amunt i avall amb els cossos nus i bruns, els infants juguen...
La nena mira al capdamunt del penya-segat i hi descobreix la figura d'una noia jove, si fa no fa d'uns dotze anys, que porta un vestit llarg fins els peus i que li fa adéu amb la mà...
-Àlex, mira...!
-Què...?
-Allà dalt... -i l'Àfrica li assenyala l'espadat, però la noia del vestit ja no hi és.
-Tu i les teves pedres...! -fa el nen.


























Comentaris

  • Comentari taller d'escriptura, Ronda 4 (grup 1)[Ofensiu]
    Gorwilya | 27-05-2007

    Amb una mica de retard, però aquí tens el meu comentari. Ho he intentat fer tant bé com he pogut. Així que aquí tens el meu comentari d'aquesta ronda:

    * Estructura:
    De l'estructura o forma

    El "com" el canviaria per un "quan":
    -"Però poden tornar. La mare diu que sempre tornen; que apareixen com més tranquils estem." --> "-Però poden tornar. La mare diu que sempre tornen; que apareixen quan més tranquils estem."

    El "quan" de temporalitat no porta "t" final:
    "Quant...?" --> "Quan...?"

    La preposició "de" la trauria, em sona estrany:
    "Ara és ella qui intenta d'enfonsar-lo." --> "Ara és ella qui intenta enfonsar-lo."

    L' "es" no porta accent:
    "-És clar...!" --> "-Es clar...!"

    Dona no porta accent:
    "-I, en nosaltres, qui hi pensa eh...? -ara és una dóna de les barraques -." --> "-I, en nosaltres, qui hi pensa eh...? -ara és una dona de les barraques -."

    El "per què" separat és d'interrogació o pregunta:
    "Decidida, sense saber ben bé per què" --> "Decidida, sense saber ben bé perquè"

    La preposició "de" la trauria, em sona estrany:
    "-Hola...! -fa, intentant de semblar simpàtica." --> "-Hola...! -fa, intentant semblar simpàtica."


    * Contingut:
    Hi ha dues històries que estan narrades paral·lelament, però que entre elles hi ha una distància de centenars d'anys. En les dues hi apareixen un noi i una noia. La noia és la protagonista i en els dos casos té 12 anys.
    Les dues històries passen en el mateix lloc i tenen un toc de tristesa.

    En una hi apareix la Maria Rosa i en Llorenç. Aquesta és la que acaba pitjor, la protagonista es mata, perquè és la única sortida que té per fugir de l'esclavatge. No obstant, aquest fet tindrà repercussions en el present de l'Àfrica.
    A l'altra hi apareix l'Àfrica i l'Àlex, que estan a punt de veure com el seu paratge natural es converteix en urbanització. Per sort això no passa, ja que el descobriment del tresor que va enterrar al Maria Rosa fa que es paralitzi el futur projecte.


    * Opinió personal:
    Personalment m'ha agradat molt i no se m'ha fet gens llarg. Tot i que el tros dels pirates, sobretot quan maten en Llorenç l'he trobat molt cruel, per no parlar de quan la Maria Rosa es llença. Aquesta història impacta moltíssim. El contrari de la de lÀfrica.
    Al principi he pres una mica de mal, perquè no entenia el canvi de personatges, però a mesura d'anar llegint ho he anat entenent, i ho he trobat molt encertat que ho hagis narrat d'aquesta manera. M'ha encantat el resultat!


    Espero que et serveixi d'alguna cosa!

    Petons i una abraçada!!

    Gorwilya

    P.D. Veig que hem tornat a coincidir en grup del taller.

  • Petit/gran relat[Ofensiu]
    angie | 28-06-2006

    Ja et vaig dir que el dia que anava a llegir-lo (en veure que havies guanyat el concurs) vaig haver de deixar-ho per un altre moment...
    Després amb els dies i concretament el dia de la revetlla me'n vaig enrecordar de tu (per allò que vas dir-me del poema de Sant Joan) i en arribar a casa el vaig llistar i me'l vaig llegir.
    No puc dir-te més del que t'han dit... Dues històries que convergeixen, que ens ensenyen, que ens pinten de verd aquesta vida que és protagonista principal del relat. Un bon treball de personatges.
    Per l'esforç i el significat es mereix tenir comentaris més ortodoxes, però el meu surt ja saps d'on.
    Felicitats!

    angie

    PS : Normalment llegeixo entre hores, és a dir, mentre treballo, faig petites pauses i aquest relat és massa llarg per encabir-lo en un kit-kat. Serveixi això de disculpa...

  • Felicitats![Ofensiu]
    qwark | 18-05-2006

    Per haver guanyat el concurs, però sobretot per haver sabut escriure una història (o dues) que, només per l'extensió, ja requereix una gran inversió de temps i talent.

    M'ha agradat especialment el paral·lelisme entre les dues històries, que d'alguna manera fa entendre que han canviat les formes, però els humans som iguals. Continua havent-hi pirates i idealistes. Es veu també un cert debat en la mateixa història. La Maria Rosa "no entén per què Nostre Senyor permet que li passi tot això". I l'Àfrica reflexiona (potser un pèl massa jove per la maduresa que demostra?) "llavors, les persones, no serien els éssers que són, seríem nosaltres mateixos, i estaríem sols".

    Com a defectes, a part dels errors ortogràfics que tampoc són gaires (compte amb el comte), no he trobat res destacable. Potser, pel que és la web, és un text massa llarg. La majoria de lectors ens espantem quan veiem que el rellotge marca més de vint minuts.

    En definitiva, un bon treball en el que sembla que hi hagi molt del seu autor.

  • l'acabo de llegir, [Ofensiu]
    Yáiza | 11-05-2006

    i per tant ja saps que seré subjectiva.

    Les dues històries, precioses. La manera d'enllaçar-les, subtil, natural. La de la Maria Rosa més dura i cruel, com correspon a l'època. La de l'Àfrica és més suau però no per això deixa de sobtar. I s'hi veu el teu traç, deixes anar el que creus en cada relat que escrius. Llegint-te, et conec millor.

    Com sempre que et llegeixo, aquella sensació de no poder deixar el relat fins al final. Les teves paraules m'absorveixen i m'oblido del que m'envolta. I després el record dolç, i sentir que és una història que no oblidaré, que tornaré a llegir, i que cada cop m'agradarà més.

    Amb tot, com que hem de ser crítics, cal dir que hi he trobat quatre faltes d'ortografia... :P
    "Després el nen ja no sent res mes", l'accent del més.
    "ara és una dóna de les barraques" , dona sense accent.
    "en aquesta vida el que compte és el present", compta amb a (diria).
    "Diverses autoritats de la Unió Europea han enunciat", anunciat, amb a, d'anunci.

    Oi que sóc perapunyetes...? Tot just criticant quatre paraules d'un text que jo mai hagués pogut escriure. Quan faig això em sento ruca.

    Per cert, no he llegit els altres comentaris, tot pot ser que em repeteixi en alguna cosa....

    I ja per acabar: felicitats, de debò. I gràcies per haver-lo acabat d'escriure tot i les circumstàncies.

    Una abraçada,

    Yáiza

  • enhorabona![Ofensiu]
    Àfrika Winslet | 10-05-2006 | Valoració: 10

    Quaranta-cinc minuts m'has tingut enganxada al teu relat sense desviar la mirada del meu monitor... felicitats!! El relat m'ha agradat molt i m'ha fet somriure algun cop amb l'Àfrica, tan nena i tan dona, tan tendra i tan llesta... La història de la Maria Rosa és molt crua però totalment creïble. M'havia agradat molt la idea del principi en que lligues una història i una altra amb una mateixa frase, com a final d'una i començament de l'altra. Després ho has perdut i ho he trobat a faltar, hagués estat una manera molt bona de anar lligant les dues històries, una bona idea. Tot i que l'has situat en una altra cala, no he deixat de pensar i tenir en ment la imatge de la Cala Boadella... fins i tot en la trama "urbanística" jeje!

    Un petó ben fort!!!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Jere Soler G

Jere Soler G

177 Relats

782 Comentaris

231391 Lectures

Valoració de l'autor: 9.76

Biografia:
Aquests últims anys m'he allunyat una mica d'aquest web en el qual he passat moments fascinants. Potser sigui el moment de tornar-m'hi a acostar, tot i que ara no escric tant; i estic una mica més diversificat.

Tinc un canal de YouTube de cançons:

... CANÇONS

I un altre de curts:

... CURTS

També tinc un blog que està a punt de fer deu anys:

...:-))) : NUESA LITERÀRIA


I pel que fa als relats escrits per aquí, et puc recomanar:

... : Conte vienès

... : Mort del Sol

... : Ben endins de tots dos

... : La noia de la residència de les muntanyes