La redacció

En Nil fa els deures de català: una redacció de cent paraules. I escriu “Ahir vaig cantar cadires mentre les orenetes fregien patates amb oli d’oliva. L’Aina, la meva germana petita, recitava pomes podrides, perquè de gran vol ser escriptora. Sap llegir molt bé i per això sempre dur llanternes i ferros roents a la butxaca. Mentrestant, la mare, que és molt bonica i du els cabells llargs fins a la claveguera de la cantonada, cuinava amb els llapis de colors nous. Visca! El meu dinar preferit: factures de fuster, botiguer i estudiant amb salsa de pols i fum! Quan va arribar el pare va dir: paraula noranta-tres, paraula noranta-quatre i així fins a cent.

El pare entra a casa, és tard, mai no té temps de fer els deures amb en Nil, però sempre arriba prou aviat per comentar-los i dir-li què ha fet malament.
- Nil! Què has escrit? Aquesta redacció no fa sentit. Què dirà la mestra?
- La mestra? La mestra sempre diu que hem de pensar què volem ser de grans i treballar de valent per aconseguir-ho. I jo vull ser com tu pare!
- I quines bestieses són aquestes! Tu i la mestra! Llunàtics! Passa a dormir. Demà et llevaràs abans i escriurem tots dos la redacció “Un diumenge en família!”.

En Nil creu, sempre fa allò que li diu el pare. L’admira i l’estima, encara que el diumenge en família sigui el text d’allò que mai no han fet. Només vol ser com ell, com el pare: ric, famós, conegut i aturat pel carrer, però per això cal dir bestieses i mentides. I bé, la mare el renya si diu mentides. En Nil voldria que el pare entengués que ell només vol ser el polític de les bestieses.