L'ocasió especial

Un relat de: Karkinyoli
Sempre he estat l’estrella de totes les cases on he viscut: admirada pels sincers i humils, ignorada pels satisfets i convençuts, i envejada pels hipòcrites i envejosos. Sóc madura, el temps ha treballat amb fermesa i delicadesa el meu cos i, per això, sempre resulto interessant, profunda, plena i excitant, capaç d’embolcallar de frescor i calor a la vegada tots aquells que decideixen passar una estona amb mi. Malgrat els anys, però, guardo el secret de l’eterna joventut dins meu. Sóc bonica, elegant, elaboradament espontània, atractiva i vestida amb materials immillorables.

Sóc el centre d’atenció de totes les ocasions especials, gràcies a mi, les persones saben què vol dir celebrar. Sóc la responsable de llicenciatures impossibles, de defenses de tesi exitoses, d’ ascensos laborals, de la tornada de familiars, de declaracions d’amor, de nits de sexe imparable, de la seducció i la tendresa, de les rialles i els somriures còmplices. Em penso que sóc la deessa de la seducció.

Aquella vegada, però, vaig anar a parar a la casa més estranya que havia vist mai. Neta i endreçada sí, però amb pocs veïns i tots a anys llum de la meva categoria. La meva arribada no els va causar cap meva d’impressió. Vivien envoltats d’un silenci etern, només trencat pel zuuummmm, zuuuuum, que feia la casa – molt vella- sens dubte.

Al meu costat jeia una ampolla d’aigua que deuria haver estat reomplerta centenars de vegades. Del que deuria haver estat el seu vestit, només en quedaven algunes restes descolorides, estripades, aferrades al seu cos boterut i castigat pel temps. El barret que duia no era el seu i, tot i que era de la seva mida, causava un efecte encara més grotesc. La seva presència atrotinada havia anat més enllà de la llàstima, a mi em feia angúnia, deslluïa el meu nom francès, m’esforçava per fugir del seu tacte llefiscós i suat. Ella era qui més sortia de casa, dia rere dia marxava però sempre tornava a jeure al mateix lloc, sense pronunciar cap paraula.

Les cebes del calaix de sota tot ho empudegaven, n’hi havia desenes i vivien amuntegades les unes amb les altres. Els seus cossos, lletjos de naixement es fregaven de manera que perdien trossos d’aquell vestit marró que ofenia els meus ulls i em feria la mirada. El resultat era un magma de pudor i roba bruta que no et deixava veure on començava una veïna i acabava una altra. Malgrat la incomoditat en què vivien, tampoc no xerraven, només se sentia algun mormol molt de tant en tant i jo ho agraïa, temia l’alè d’aquelles desgraciades.

La llet era una caixa grisa, sense nom, sense identitat, òrfena, vestida amb un parrac que assenyalava el seu origen humil. Havia nascut en aquell món on els productes no tenim nom i només servim per engreixar la natalitat de qui ens reclama. Era la llet més simple amb qui mai havia conviscut i, estranyament, no sortia cada dia de casa.

Davant d’aquest panorama sentia una barreja de por, incomoditat i curiositat: qui serien els meus acompanyants quan em decidís a fer feliç l’amo o la mestressa de la casa? Les cebes pudents? L’aigua vella? La llet grisa? No, de cap de les maneres... Potser els meus acompanyants serien portats expressament per a l’ocasió.

El primer cop que vaig veure la mestressa em vaig esfereir, el pànic em va abraçar i em va estrènyer tan fort que quasi perdo el meu primer barret, de suro immillorable. Unes manetes, massa blanques, de dits llargs i ossuts, amb les ungles rossegades van apoderar-se de l’aigua amb força, amb tanta força que el cos de la meva veïna es va deformar, més del que ja ho estava, i adoptava una forma tan desagradable que mai no l’hauria poguda imaginar. Aquelles mans havien de ser aspres per força, maldestres i grolleres, incapaces de sostenir una joieta com jo. Malgrat l’ensurt, l’aigua va tornar a casa, les mans van deixar-la al mateix lloc de sempre, d’un cop sec. Va fer tentines i un d’aquells parracs llardosos se’m va enganxar al vestit, prop de les lletres daurades que informen del meu nom. Aquella nit, vaig tenir malsons.

Després de força dies, aquelles manotes van tornar a obrir la porta de casa però, abans de poder sentir por, vaig veure, enlluernada i meravellada, com s’havien transformat. Aquella blancor fantasmal ara denotava elegància, els dits llargs i prims eren ara un símbol de seducció i puresa, i les ungles, pintades de vermell, em deixaven entreveure la seguretat i sentir l’olor de perfum de la mestressa. Aquell dia em van acariciar, suaus i fermes, em van fer estremir de plaer i emoció, vaig creure que per fi tornaria a l’ambient d’on mai no hauria d’haver sortit, però, per no sortir, aquella nit no vaig ni sortir de casa.
I així els dies es van anar succeint. Les manotes ossudes i desunglades engrapaven, sovint, l’aigua boteruda, de tant en tant, la llet grisa i, esporàdicament, les cebes pudents. Les mans de dona m’acariciaven, sovint el nom, de tant en tant, el coll i, esporàdicament, el barret; però mai no em treia de casa.

Va arribar, però, el dia que, la carícia es va enfortir, la tebior d’aquells dits llargs es convertir en l’escalfor d’una mà decidida. La mestressa va agafar-me pel coll i em va deixar sortir de casa. Gràcies a mi, aquella dona amb, aquella nit, mans de vellut, viuria una ocasió especial. El roig, més roig i profund que mai, em feia sospitar que esperava el seu nou enamorat o potser el seu amant. Se’m girava feina i una nit on, la meva profunda maduresa, ajudaria els humans a viure hores de plena joventut.

Em feia anar amunt i avall per un passadís llarg i amb massa llum, els seus passos nerviosos em sacsejaven, les bombolles s’acostaven incòmodament al meu vestit i les ungles, esmolades, esquinçaven el vel del meu barret. Volia queixar-me, com s’atrevia a tractar-me d’aquella manera? Enfadada, indignada i quasi humiliada vaig decidir fer sortir el suro de mi i deixar-la sense ocasió especial però no vaig tenir temps. Un moviment ràpid i rabiós, premeditat sense ser conscient d’allò que es pensa, va enviar-me contra un terra fred i vell. Vaig xisclar tan fort com vaig poder però ningú no ho va sentir, els plors de la mestressa van ofegar el meu crit.

Comentaris

  • Sensacions[Ofensiu]

    Els amors i els desamors des de l'òptica d'una ampolla de xampany francés. Un relat, original, ben escrit i ple de detalls sensorials. Fantàstic!

  • Molt original[Ofensiu]
    brins | 13-11-2011 | Valoració: 10

    M'ha alegrat molt tornar a tenir notícies teves, Karkinyoli, espero que a partir d'ara ens tornem a trobar sovint dins d'aquest món virtual; m'agraden molt aquests contes que tu anomenes "atrotinats"i que a mi em semblen encantadors.

    Aquest, per exemple, "L'ocasió especial" fa palés el teu enginy i la teva destresa a l'hora de redactar. M'ha encantat! Des del començament ja s'intueix que ens presentes una personificació, però com més llegeixes més interès tens a saber qui és exactament el protagonista que ens parla. Molt ben ideat.

    Una abraçada,

    Pilar

  • Molt bé![Ofensiu]
    balada | 27-10-2011 | Valoració: 10

    M'ha agradat molt el text.

  • Impressionat[Ofensiu]
    Bonhomia | 25-10-2011 | Valoració: 10

    Encara que el final sobta potser massa de pressa ( és una simple opinió ), el relat és molt original i emocionant, a més enganxa. M'ha impressionat el teu talent.

  • Em va agradar molt...[Ofensiu]
    Bonhomia | 25-10-2011 | Valoració: 10

    ... que el meu relat et servís per a passar un diumenge. Ja se sap, a vegades hi ha dies insípids i no sabem veure les coses senzilles que ens poden fer disfrutar fàcilment. A veure, ara et comento el relat.

Valoració mitja: 10

l´Autor

Karkinyoli

33 Relats

52 Comentaris

29429 Lectures

Valoració de l'autor: 9.87

Biografia:
Ara ja us puc dir que vaig néixer el 10 d'abril d'un any que acaba en 4. Sempre he estat àries, i fa uns anys, vaig esbrinar que el meu ascendent també és àries. Des d'aleshores, que m'he permès ser un pèl més nerviosa per no haver de contradir els astres.
Vaig estudiar filologia i treballo a aquell lloc que tothom critica. Sempre he estat a Sants on m'agradaria poder-hi tornar sempre .Espero que gaudiu de mi amb les meves paraules i us oblideu dels fruits secs que porto a dins.