La princessa Nakopo (una paranoia -real- més...)

Ja era fosc quan es va posar a escriure, encengué la llum de la làmpara i collí un paper grogenc i un bolígraf que hi havia damunt la taula.
Va seure al taulell i començà la carta, sense pensar que volia escriure-hi a n'aquell paper reciclat...

"Estimada " F" :
Passen les hores i les ferides no es tanquen, sí més no, em sembla que cada día fan més mal i sagnen més.
Els problemes s'acumulen damunt la taula i no aconsegueixo ordenar-los ni afrontar-los, com les podré resoldre si cada problema es fa més gran cada segon, cada minut que passa?
Sento no saber controlar aquesta angoixa, ara que no hi ets..."

La jove, va deixar d'escriure i va anhelar fort, va encendre un cigarret com si així recobrés forçes. La princessa va mirar el seu voltant, el seu castell havia quedat reduït a una habitació d'arena, desordenada i bruta, plena d'ossets de peluix vells i estripats que porten mals records i llibres amuntegats als prestatges de fusta vella i poc sòlida.
Va continuar escrivint.

" ... És la quinta carta que t'escric i no hem respons, on ets? No estic avergonyida de sortir al carrer sense tu, però es fa difícil, ara que les coses es compliquen..."

La princessa Nakopo va deixar d'escrirue un segon per fregar-se amb la mà una llàgrima que havia sorgit sense haver demanat permís. Va tornar a mirar-se el seu castell, tantes hores, tants camins, tantes vides havia visqut, per acabar desolada d'aquella manera? N'havia visqut moltes, de vides, però mai tantes com na Kanah, ni pensar-ho!
Na Kanah no era una princessa com qualsevol altre, sinó una pedra acostumada a tenir-ho tot als peus, a fer-ho mal bé al seu gust, mossegar-lo, ingerir-lo i, per què no? Vomitar-lo.

La complaxitat de na Kanah no s'assemblava per res a la vida de na Nakopo, tot i que aquesta sentia un conjunt de contradiccions quan; no podia estar sense ella, però tampoc amb ella...
Qui ho entenia allò ara que "F" no hi era?

" ... Torna a mi, perfavor, -va escriure-, les hores pasen lentes, els rellotges s'atraçen, el fum em sembla més tòxic, el vent bufa amb més ràbia que mai, i els televisors, apagats, passen fotografies dels pitjors moments de cada una de les meves vides.
Vides emplenades amb cotó usat i paper cremat, vides amb poca olor a mel, i molt de poma àcida..."

Nakopo va rompre a plorar. Va esqueixar aquella cinquena carta i va cridar: Com puc seguir sense una mica de tu? Només deman una mica de la teva calma, de la teva presència, de la teva olor, "f" , on vaig sense tu?
Els bocins d'aquella cinquena carta, van quedar tacats, després de que la princessa es ves tremolar davant al mirall, amb el guinavet fregant el braç, amb el pols accelerat i l'ànima callada...

El final de Nakapo, era un destí marcat enterra a cops de puny i sang. La princessa va comprendre que sense F, sense Felicitat, no era res...