La pell de serp

Un relat de: Sínia
Quan la princesa dels guants negres va néixer, no duia guants. Cosa difícil d’imaginar tenint en compte que, de molt menuda, sempre havia vestit guants ja fos una o altra la seva vestimenta. Eren uns guants que s’enfilaven pels braços, ben sovint fins depassar els colzes. Pensareu que com a princesa que era, li era pertinent d’abillar-se amb vellutats vestits llargs complementats amb guants a conjunt, però la cosa anava més enllà. Ja podia portar vestits llargs, curts, pantalons texans, equipada per fer escalada, amb uniforme d'oficial de marina o amb pijama… els guants no hi faltaven mai, eren ben bé una segona pell.

Els primers li van venir de molt petitona en un hivern especialment fred. Per Nadal el seu papa, el rei, li va regalar uns llargs guants de llana a ratlles grogues i negres que li arribaven ben bé fins les aixelles. S’hi va afeccionar de tal manera que, ja fes fred o calor, no se’ls treia mai. Tota la família reial la recorda -algunes fotografies en donen testimoni- aquell estiu que per anar a la platja li van comprar una calceta de ratlles grogues i negres perquè fes conjunt amb els guants de llana amb els que s’hi banyava i se li omplien de sorra, i a l’hora d’anar a dormir se n’hi anava estant encara humits... A la mare, la reina, li feia una mica d’angúnia aquesta obsessió pels guants. Però s’hi va haver d’abellir perquè ni per la força li podia treure. Aquest fet va donar molta confiança a la princeseta dels guants ratllats i li va reforçar encara més, amb quatre anyets que tenia, el seu capteniment indòmit. Sempre més va creure que la força del seu caràcter rebel li venia del fet de portar guants.

Amb el temps l'amistançada peça de llana se li va quedar petita i es va esparracar. Però van venir uns altres guants, i uns altres, i uns altres... El gust se li va anar afinant i cada vegada era més exigent amb les textures, talles i tiratges... Als set anys va eliminar les ratlles grogues i es va decidir definitivament pel negre. Les teles podien ser més sedoses, de gasa o reixeta, però sempre en transparència negra. Aquest gust pel negre va ser després de l'abrandament de veure per primera vegada la Rita Hayworth a Gilda. Des d’aleshores sempre va tenir penjat a l’habitació un pòster en blanc i negre, amb la Rita asseguda de costat amb les cames creuades, somrient al fotògraf amb el cap una mica tirat enrere i lluint, entre altre coses, un llarg braç enguantat que baixava en lleu pendent de l’espatlla nua fins el canell flexionat, tot recolzant dos dits en vertical sobre el genoll. Tot sovint la princeseta reproduïa exactament la mateixa postura somrient-li a la Rita i establint amb ella una intensa connexió.

Una vegada, en ocasió de la recepció de l’ambaixada de Panònia, quan els reis i els convidats van entrar al menjador, es van trobar la princeseta fent de centre de taula en la postura del pòster i somrient-li a l’ambaixador, el qual va quedar gratament complagut, cosa que va facilitar en gran mesura els acords sobre les greus qüestions comercials en tracte. La reina va castigar la princeseta a no sortir de l’habitació en tota la tarda, avinentesa que va aprofitar per navegar per Internet tot repassant i contemplant fotografies de la Bettie Page, la Bernie Dexter, la Campaneta de Peter Pan i d’altres actrius i models de la seva admiració. En aquest navegar, però, no es limitava al sol gaudi estètic. El seu caparró analitzava i guardava en la memòria postures, proporcions, abillaments, pentinats i maquillatges, així com determinades dades biogràfiques.

Per aquesta mateixa època, en una altra ocasió, la reina va enxampar la seva filleta mirant-se a la gran lluna de l’armari del vestidor, portant tan sols els guants negres i els llacets de les trenes. La princeseta, d’aquesta manera desvestida, en moments d’intimitat acostumava a emmirallar-se de cos sencer imitant les postures de les seves heroïnes, com si estigués en una sessió fotogràfica. En veure la mare a través del mirall i veure’s descoberta, instintivament es va portar la mà dreta a l’aixella esquerra tot ocultant maldestrament els botonets d’unes sines encara inexistents i, ajuntant molt les cames tot avançant lleugerament el genoll dret, amb la mà esquerra es tapava un pubis encara net de tota ombra pilosa.

- Què fas així, que no veus que et constiparàs? – va fer la reina intentant dissimular el disgust sobrevingut i la intenció repressora.
- No fa fred, missenyora – respongué la princeseta tot relaxant el gest de pudor.
- Ja m’entens. Això que fas d’estar tal com Déu et dugué al món, no és propi de la decència d’una senyoreta del teu llinatge.
- Quan Déu em dugué al món no duia els guants posats, missenyora- feu entenimentadament la princeseta.

Mai va abandonar les sessions d’autocomplaença plàstica davant la gran lluna de l’armari. I els anys van anar passant, i la princeseta va anar creixent i mentre el cos li feia florida, poc a poc s'anava iniciant en el món dels sostenidors, i en el de les calcetes a joc, i en el de les lligacames, les mitges de mitja cuixa, les cotilles, les sabates de taló afilat, el carmí dels llavis, la línea i ombres d’ulls... i tots aquells complements eren els que anava afegint als guants negres per evitar de constipar-se. Amb disset anys la princesa, bellíssima, lluïa una figura modèlica i, insatisfeta amb el gaudi solipsista de la seva imatge, de tant en tant, amb la complicitat d’alguna serventa amb qui havia compartit intimitats de mirall, s’escapolia de palau i anava al Reial Cercle Artístic perquè la pintessin vestida, tan sols i sempre, amb els guants negres.

A partir d’aquesta edat de setze o disset anys els guants tan sols se’ls treia en tres circumstàncies especialment particulars. Se'ls treia, en primer lloc, sempre que escrivia. Per la princesa dels guants negres, el moment de creació literària era com deixar-se prendre per l’amant que li desvelava els secrets més pregons per quedar-se’ls amb gelosia. L’estri d’escriure s’emmotllava als dits en un acoblament perfecte. Feia lliscar la ploma sobre el paper amb la mateixa gracilitat de la patinadora sobre el glaç, fent giravoltar la línea d’una cal•ligrafia elegant i distingida. Igual de curosa era amb els caràcters grecs i hebreus. L'accadi l'escrivia petjant meticulosament, amb ploma de jonc d'Assíria, la blanor de tauletes d'argila tendra. Amb el japonès utilitzava pinzell gruixut de pèl de camell dels altiplans de Mongòlia, sobre grans llençols de paper d’arròs, on hi deixava els traços de tinta negra en revolts curts i decidits, a la manera del vol del l'abellot quan fecunda la flor del cirerer.

La majoria de llengües les havia après de manera autodidacta. La institutriu eixuta només coneixia l’alfabet llatí. Això sí, des del començament va ser un bon model per la princesa pel que feia a la cal•ligrafia anglesa. Va ser de les poques coses amb les que van sintonitzar. Sovint, la princesa, farta de tanta exigència autoritària, encotillada i mediocre, es delia, i sabia com fer-ho, per fer perdre els estreps a la institutriu eixuta. Quan arribava a les sessions d'instrucció de la tarda, quasi sempre amb quinze minuts de retard, saludava cordialment la institutriu, deixava en un racó les bosses amb la cotilleria fina que acabava de comprar i, sense presses, es treia els guants negres per poder escriure. Començava per pessigar-se cada una de les puntetes dels dits començant pel petit i acabant pel polze, després estirava delicadament el teixit començant pel dit del mig i anant alternativament cap als extrem. Aleshores, engrapant tots els dits a l'hora, s’anava traint el guant lentament, gaudint del refrec del teixit que anava recorrent el braç, tot deixant al descobert una eriçada pell blanca, fresca i jove. Aguantava uns instants el guant suspès entre els dits polze i mig, i el deixava caure sobre la taula. I allà quedava el guant, rebutjat, abandonat, com l’oblidada despulla d’una serp que hagués mudat la pell. I d'aquesta manera feia primer amb un i després amb l'altre. Secretament, a la institutriu eixuta aquest ritual la treia de polleguera. La princesa ho intuïa i per això s’hi recreava tot el que podia fent homenatge a la seva admirada Gilda.

També es treia els guants per una altra mena d'escriptures, quan es lliurava al tàctil delit dels seus soliloquis amorosos. Necessitava afinar el palp per poder emprendre els seus viatges per terres inhòspites i paratges llunyans, tot gaudint del frec a contrapunt del qui dóna i del qui pren. Feia levitar els capcirons fent-los escriure per la fina sorra de les dunes suaus, resseguint els relleus del desert de la seva pell. S’enfilava als turons caiguts i si en coronar-los hi trobava la lluna fina i adormida, li dibuixava voltes i més voltes, fins desvetllar-ne l’eix del seu cercle. I en baixar a les valls fondes, feia planar els dits nus a través de boscos ombrívols, suau oratge que acaronant les capçades més altes en commovia les arrels més fondes. Vagava adés per avencs, torrenteres i gorges agrestes, adés per aiguamolls de caus recòndits que, en ser explorats, trasbalsaven les entranyes de la terra i llençaven campanes al vol.

Però no només es treia els guant pels seus exercicis literaris de tota mena. També se'ls treia per expressions més musicals com era el cas en què hagués de donar alguna plantofada. Era simplement per una qüestió acústica. Un mastegot enguantat produïa un so esmorteït, sense cap mena de projecció ni efervescència, cosa que feia perdre brillantor al gest percussor. En canvi una cleca a mà nua, podia arribar a ser un prodigi sonor d’eficàcia immillorable per respondre a una suposada ofensa.

La princesa dels guants negres en va haver de donar moltes de bufetades, totes elles a causa del mateix malentès que es repetia una vegada i una altra. Molts homes mal interpretaven l’expansiva i fresca espontaneïtat eròtica, amb la qual tant es complaïa la princesa, i queien en confusió creient que estaven sent objecte de seducció. En respondre, el galant de torn, amb alguna inconveniència o grolleria al suposat suggeriment amorós, la princesa ràpidament posava les coses a lloc; havia arribat el moment de llevar-se el guant dret i, aparentant profunda ofensa, fer saltar pels aires el goig quasi musical d’una sonora galtada.

En ocasió de la festa de majoria d’edat del germà gran de la princesa, el príncep hereu, es va donar un incident amb el vell primer ministre que cap dels assistents no oblidaria mai. En creure’s seduït per la princesa la va ofendre amb greus proposicions. Quan la princesa, com ofesa, va començar a treure’s el guant de la manera que ja coneixeu, la música es va aturar, els balladors van clavar els peus a terra, els tertulians van tancar les boques, els cambrers es van posar les safates sota el braç i les cotorres van eriçar els plomalls del cap. Tothom va quedar amatent a la celebració d'aquell desenllaç. La princesa va alentir magistralment l’extracció del guant tot clavant els ulls als del vell primer ministre. El vell primer ministre aguantava la mirada de la princesa palplantat en posició de ferms, amb la suor brillant-li a les temples, i sabent el que significava l’adveniment d’aquella mà desenguantada. La sala sencera frisava per l'arribada de l’imminent artifici sonor. I quan semblava que tot estava a punt, després de tres o quatre llargs segons d’espera, la princesa va decidir tornar a posar-se el guant, es va servir una copeta de xampany i va iniciar una conversa frívola amb qui va trobar més a la vora, senyal que la festa podia continuar. L’home, derrotat per aquell calculat i humiliant anticlímax, es va haver de retirar de la sala. L’endemà el primer ministre de la nació va dimitir del seu càrrec.

En un altre d’aquests mals entesos, del que ara no abelleix estendre’ns, a la princesa dels guants negres li va semblar que la desagradosa situació se li escapava de les mans, fins el punt de témer prendre mal. Se’n va sortir més o menys bé, però des d’aquell ensurt que, de tots els guants que adquiria, al de la mà dreta s’hi feia fer, a la part interior del canell, un discret replec on amagar-hi un petit coltell de prim i afiladíssim tall, i untat d’un oli metzinós. Un agulló mortal que, sense necessitat de treure’s el guant ni perjudicar-lo, utilitzaria més d’una vegada en la seva travessa pels confins del món, a la recerca del bes d’amor que havia de desfer l’encanteri de la institutriu eixuta.

Comentaris

  • feia molt[Ofensiu]
    tim burton | 24-08-2016

    feia molt que no passava per aquí i trobo que hi ha coses que valen molt la pena, i gent que escriu molt bé.

    Felicitats Sínia

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: