Epístola de Pasífae a Dèdal o l'orígen del Minotaure (primera part).

Amic Dèdal,

Aclaparada i entenebrida, desitjo de tot cor que gaudeixis del lluminós esguard benvolent dels deus.

A vegades penso que els mals amb què ens oprimeixen són a fi que ens adonem, en la seva justa mesura, dels passats beneficis concedits. Aquells que, qui sap si per la nostra ingratitud, hem perdut i ja no podem gustar.

Així enyoro l'estat de gràcia del meu passat immediat, quan des de fa uns dies sóc presa d’una desconcertant passió que escapa a tot el meu domini i em turmenta nit i dia. Enyoro el tedi de la vida cortesana, les festes de sempre, les intrigues de sempre, l’amor de Minos de sempre. Enyoro aquella rutina avorrida, monòtona i previsible, aquella vida fàtua de palau. I no és que res d’allò hagi canviat. Sóc jo la qui ha canviat i això fa que res sigui com abans.

El fat va engegar la seva roda la tarda que Posidó va parar totes les seves arts per fer-me caure en el parany: la mar calma, d’un blau pregon, quasi nocturn; el sol, ja baix, besant-me l’esquena i exagerant els volums ataronjats de la càlida sorra; l’aigua tèbia i quieta; rosegant els meus turmells les mínimes ones, domèstiques, com de joguina.

l'oceà em va prendre i, aquella vegada, no me'n vaig saber abandonar. Vaig ser enduta mar endins fins entrada la matinada rebolcant-me en la densa negror líquida, donant-li puntades de peu, mossegant-la, pessigant-la, esgarrapant-la. Preludi foll de la malura que em començava a coure.

En trepitjar platja, panteixant, extenuada i derrotada, vaig alliberar-me de la roba molla i vaig deixar-me caure d'esquena sobre l'arena fresca. Braços en creu, cames forcades. Oferint tota la meva nuesa a la mirada lúbrica dels estels, als murmuris obscens de l'aigua, a les incursions lascives de la sorra. La lluna es contemplava, rodona, emmirallant-se en la meva panxa, farta del trencadís espill de la mar voluble. La respiració amansint-se, els ulls clucs.

Si tenia pell, perquè volia els ulls?

I va ser en aqueix estat que sobtadament vaig sentir l’alenada càlida d’uns forts i abruptes esbufecs. En vaig sentir un al ventre, un altre a l’esternó, un tercer al front i ulls. Immòbil, vaig somiar que era el diví llorejat de pell ungida que venia a apaivagar tota la follia de la que havia estat presonera les darreres hores. I no em vaig adonar que era la mateixa follia la que ara m’empresonava en l’abandó i em convertia en l'ofrena dels deus a la luxúria del primer mortal passavolant.

Vaig empassar i vaig haver d’entreobrir els llavis per donar cabuda a l'alenar frisós. La meva ment es perdia anticipant els treballs de l'artesà de plaers aplicant les seves destreses sobre la meva fretura. En efecte, als esbufecs van seguir les llepades. Unes llepades amplies i intenses, de gran recorregut; procedents d’una llengua dura, aspra, molt mullada i desmesuradament gran que a cada envestida m’embravia més i més l’entranya.

Gaudi pausat, infinit. Ara llaminejava enfonsant el piló bla a tocar del melic; llepades repetides, metòdiques. En baixar pel ventre i trobar el primer bri pilós se'n va cap al maluc. No era allò el que jo volia... Entre llepada i llepada algun esbufec; càlid si queia sobre pell seca; calfretós si queia sobre la pell insalivada. Ara em llepava el costellam pujant-me cap a l’aixella. Obtindria Orfeu més dolça harmonia de més escaientment cordada lira? Vaig aixecar el braç per tensar la pell i que cap racó s’escapés al dolç refrec aspre. Arriba allà on el pit cau cap al costat i a cada llepada el recull i el deixa caure. I en trobar els primers brots arraulits de l’aixella, torna a passar de llarg; a la clavícula, al coll... Un esbufec que a cau d’orella esdevé huracà, desencadena la riallada pessigollera que em va fer obrir els ulls.

I ens vam mirar fit a fit.