L'abraçada mística

Un relat de: Sínia
Per la primera sessió d'instrucció amb la dama dels cabells de plata, la princesa dels guants negres va ser convocada a les estances de la institutriu; un ampli apartament en una de les ales del palau, on la princesa no hi havia estat mai. La venerable dama, que ja feia una estona que esperava, va sentir venir de lluny el clac-clac decidit i apressat d'unes sabates de taló afilat. Va suposar que seria la princesa, com així va ser.
- Ayh! Déu vos guard - saludà la princesa esbufegant amb un somriure forçat i deixant en un racó de l'estança les bosses amb la cotilleria que acabava de comprar. Feia molt mala cara.
- Hola bonica, seu i descansa d'aquests tràfecs que et fan arribar en hores dites.
- Sí, quinze minuts més tard de l'hora convinguda, però com que sempre és així, us convido a considerar que en termes relatius he estat puntual com sempre, respecte una convenció horària que no sé qui ha convingut - va dir la princesa dolguda perquè les primeres paraules de la nova tutora ja contenien un retret.
- Entesos. Seu i posa't còmoda mentre preparo un te.
Abans de seure la princesa es va treure la jaqueta i, amb el procaç ritualisme acostumat, es va anar traient els guants negres fins deixar-los abandonats sobre la taula com una pell de serp. Mentre preparava la infusió, la venerable dama no perdia detall dels procediments de al princesa. Les dues dones s'estaven examinant l'una a l'altra.
- Estaves esplèndida quan ens van presentar la nit de la teva festa d'aniversari i posada de llarg.
- Mercès. Va ser espantós.
- I ara! Com és això?
- No estava per festes, i ara no m'abelleix de parlar-ne.
- Entesos. Però potser sí que et vindrà de gust acompanyar el te amb unes delicioses galetetes fetes per mi, que mai no s'acaben i que estan dient "mossega, mossega". Les he fet amb ametlla, coco i un pessic de gingebre picardiós per despertar els sentits i altres esperits.
I sobre la taula, entre les pells de serp va anar dipositant el servei de te i dos platets amb una galeta en forma de cor a cada un d’ells. La dama va servir el te, va seure i va preguntar mossegant la seva galeta:
- Digues, bonica, com estàs?
- Bé. Mercès.
- Estic molt contenta de conèixer-te i frisava per l'arribada d'aquest moment de la nostra primera trobada. Em fa molta il•lusió ser la teva tutora en l'última etapa de la teva instrucció. Quan els teus pares m'ho van proposar no hi cabia dintre meu, i això que ja veus que aquí dintre hi cap molta cosa - va dir jovialment posant les mans sobre uns amples malucs que no es distingien de la cintura, mentre el riure li feia rebotir la panxa amunt i avall.
L'acudit, però, no li va fer cap gràcia a la princesa que, ara una mica absent, ni per compromís no va moure un múscul del rostre.
- Apa, reina meva, què et passa?
- Jo no sóc la vostra reina ni la reina de ningú ni ho seré mai. La reina és la meva mare i prou - i amb gest vehement va fer una mossegada a la seva galeta la qual va quedar tota esberlada.
- Nervis a flor de pell, cara de cansada, ulls entenebrits i el color de la cera al rostre. Quin afer desagradós enterboleix la teva bellesa, princesa dels guants negres? On és la teva alegria? Qui te l'ha robada?
La princesa mirava al costat mentre mastegava trista i amb desgana.
- Quants àpats fas al dia? Dorms bé?
- Fa tres nits que no dormo.
- I com és això, bonica?
Aleshores la princesa va trencar en plors, però les llàgrimes no li eixien per efecte del malefici de la institutriu eixuta, i en plorar sentia un dolor punyent als ulls, al cap i al pit.
- Oooh, bufona, què et passa? - digué la dama abraçant-la i enfonsant-li el cap en les seves mamelles prominents.
La princesa, esquerpa, es va desempallegar de l'abraçada.
- Mireu!- digué. I a batzegades va treure el seu llibre d'hores i el va llençar sorollosament pla sobre la taula, fent perillar les porcellanes del servei de te i mig aixafant una de les pells de serp.
- Què és això?
La venerable dama va prendre el llibre i el va començar a fullejar.
- Ah! Un llibre d'hores. Oh..., quanta bellesa...! - deia la meravellada dama amb uns ulls com taronges mentre anava passant fulls de fina vitel•la. Certament era un magnífic còdex bretó del s. XIV, no massa gran però voluminós en proporció a la mida, i ricament il•luminat amb verds de malaquita i blau atzur de lapislàtzuli de l'Orient Mitjà.
- Així ets una noia devota... això està bé... - anava dient complaent-se mentre amb una mà fullejava i amb l'altra xarrupava el te.
- No sé si sóc devota, però m'agrada la poesia; i la institutriu eixuta, tot i que n'hi vaig fer demanda, mai no me'n va proporcionar llibres per fruir-ne. De petita vaig manllevar aquest manuscrit a la meva mare, captivada per les il•lustracions. I conforme anava aprenent el llatí anava descobrint la bellesa poètica dels salms. Fins que, si mireu la primera pàgina, veureu que l'eixuta va esguerrar-ho tot. M'ho vaig trobar escrit el dia abans del meu aniversari. Va ser el seu comiat - I tornà a plorar aquell amarg plor silenciós i sense llàgrimes.
La dama dels cabells de plata va anar ràpidament a buscar la primera pàgina on trobà el biliós malefici de la institutriu eixuta, que condemnava la princesa a una perpètua incapacitat per conciliar el son. El va llegir detingudament una vegada i una altra, i en una llambregada que a la princesa no li va passar desapercebuda, el seu rostre va passar, per uns instants, de la bondat ingènua a la gravetat, i a l’esguard afilat de l'astúcia combativa.
Va tancar el llibre resoludament i li va tornar a la bella insomne. Va voler servir-li més te però la tassa estava plena. Se'n va servir per ella i en va xarrupar.
- Parla'm de la meva predecessora. Què vas aprendre amb ella? - preguntà mentre queixalava la seva galeta que inexplicablement havia tornat a estar sencera. La bella insomne, mentre es mocava amb mocador de puntes de seda negra, va observar que la seva galeta també tornava a estar intacte. Va tornar a trencar-la i en va prendre un mos. Li havia agradat notar la picardia del gingebre.
- Què et va ensenyar? - insistí la dama.
- Res, el trivium i el quadrivium.
- Això està bé... és el saber universal de les arts liberals.
- L'eixuta era una setciències que no em va ensenyar ni a escriure contes ni a fer poesia ni a compondre cançons ni a pintar il•lustracions com les del llibre d'hores. Jo li reclamava però ella em deia que tot allò no servia per a res i que jo era una frívola i una capriciosa, seductora i manipuladora que em resistia a créixer i madurar. No em va ensenyar res, tot ho vaig haver d'aprendre pel meu compte com el grec, l'hebreu, l'accadi i el japonès. I ara estic buscant la manera d'aprendre el sànscrit i no me'n surto.
I aleshores es va encarar a la dama dels cabells platejats.
- I vos, què em penseu ensenyar?
- Jo no crec que t'ensenyi res. Tot el que jo et pogués ensenyar, no ho aprendries per tu mateixa, que és el que et convé i, de fet, ja fas. Però d'això ja en parlarem més endavant. Ara t'hauria de fer una avaluació inicial per conèixer-te una mica més a fons i veure què és el que hem de treballar. Això ens portarà uns dies de bona feina. Si et sembla, doncs, podem donar per acabats els preàmbuls i començar ja ara. Estàs preparada?
La princesa dels guants negres va fer un lleu aixecament d'espatlles en un gest displicent.
- Doncs apa, som'hi! Vine cap aquí, treu-te les sandàlies, puja sobre els meus peus i fes-me una abraçada.
La princesa es va quedar mirant la venerable dama amb cara de no donar crèdit al que acabava de sentir. A més, què volia dir allò de les sandàlies?
- Si vols conèixer la veritable princesa dels guants negres, et convido a fer-me confiança - digué la venerable dama estenent uns braços acollidors amb l'agudesa en la mirada i un somriure amistós.
- Fes-me cas, bonica. Respira fons, relaxa't i vine...
La bella insomne no tenia res a perdre, i així ho va fer; com que va intuir que alguna cosa important podria estar a punt de passar, va prendre els guants negres de la taula i se'ls va posar. Després es va treure les sabates de taló afilat i tot enfilant-se als peus de la venerable dama, va abraçar aquell cos gros, notant contra el seu un ventre inflat i sentint com les mans se li afonaven a l'esquena de la tutora, com la falca en escriure cuneïforme sobre tauletes d'argila tendra.
- Ara mira a l’horitzó per sobre la meva testa platejada i dígue'm què hi veus.
La princesa no responia, aguantava l’abraçada i de tant en tant, amb una petita estrebada, l’estrenyia amb més força.
- Què veus, petitona?- insistia la dama dels cabells de plata. I a la princesa se li va il•luminar l'horitzó.
- Veig… els relleus de la terra marcats com els plecs d’un vestit. Veig el si matern d’on brolla l’aigua de tots els oceans. Veig el qui compta la sorra del desert comptant els deu últims grans.
La princesa va callar una bona estona.
- Continua, cuca… què més hi veus?
I constrenyent encara més l’abraçada va dir:
- Hi veig un nadó posant els fonaments de la terra. Veig l’aurora agafant l’univers per les puntes i espolsant-ne els malvats. Veig les portes de la Mort, l’entrada del país de la foscor i el pastor de tenebres conduint la ramada a la cleda.
L’abraçada de les dues dones ja era tan intensa que els cossos s’havien convertit en una amorfa i indestriable amalgama de membres. La princesa, cada vegada amb major dificultat, esbatanant els ulls i panteixant mirava de continuar:
-Veig el qui engendra la rosada, la qui infanta la gebrada… el qui lliga les Plèiades amb cordes i desfà el Cinyell d’Orió… Veig el qui guarda els dipòsits de la neu… i els magatzems de la… calamarsa, reservats per al temps del desastre… per al dia… de la lluita i el… combat…
La princesa, exhausta, es va deixar anar, la dama va perdre l'equilibri i les dues dones van rodolar sorollosament pel terra de fusta. La venerable dama, com va poder, feixuga i masegada, es va alçar rebufant. L’Idar, que era sord de naixença, en sentir sota els seus peus la vibració del terrabastall, havia aparegut prestament per atendre la dama en allò que fos avinent.
- Uff..! Ja no tinc edat per aquesta mena de tràfecs- va remugar la dama refusant l'ajut de l'Idar.
I es va asseure al seu balancí per reposar una estona i reflexionar. Va encendre la seva pipa i va fumar pausadament, balandrejant-se i omplint tota la cambra d'un dolç bàlsam aromàtic. Li havia quedat tot el cos cruixit de tanta constricció i sentia els batecs adolorits dels membres colpejats per la caiguda.
La princesa restava a terra amb els ulls oberts però com morta, mentre el cos, ja amansit, li respirava profundament calm. Al cap d'una estoneta, la venerable dama va demanar l'Idar que guardés les dues galetes en forma de cor, que tornaven a estar senceres, i que instal•lés la princesa dels guants negres sobre el jaç de l'habitació.
L'Idar era l'eunuc al servei de la venerable dama dels cabells platejats. Un home jove, alt i fornit, d'ulls negres, bruna bellesa imberbe i feminoide pell suau, descendent d'un dels llinatges més nobles i anyencs del primigeni poble dels indoaris. En néixer va rebre la benedicció del Swami Maharish-Pridna, el qual va vaticinar la bellesa i qualitats excepcionals que el petitó lluiria de gran. Per això la seva família ràpidament es va comprometre amb el Nabab de Mahampur perquè l'Idar entrés a la seva cort, com eunuc, al servei del seu harem. A l'edat de sis mesos va ser assistit pel venerable Yavatmal, mestre capador. Però quan, de més crescut, els seus pares se'n van adonar que no hi sentia, es van haver de trencar els compromisos amb el Nabab de Mahampur, i l’Idar va ser rebutjat per la família i condemnat a l’ostracisme. A l'edat de tres anys el petit Idar va ser recollit per una entranyable dama estrangera de cabells platejats, qui se'n va fer càrrec i se'l va endur amb ella a les llunyanes terres d'occident. Mai més ningú no va saber res del petit castrat.
L'Idar, doncs, va desar les dues galetes en forma de cor dins d'un petit cofre de banús, folrat d'ornaments d’or blanc amb incrustacions de robins, i va recollir de terra la desmaiada princesa dels guants negres per deixar-la estirada sobre el jaç. "Ara treu-li tota la roba menys els guants negres" va dir-li la venerable dama. L’Idar, amb molt de talent i tenacitat, havia aconseguit adquirir, sota el guiatge de la dama, la facultat de llegir-li els pensaments i de dir-li les coses de per dintre quan es volien comunicar. Així, doncs, va fer el que la dama li acabava de demanar, i va despullar la princesa amb la sorprenent destresa del qui despulla princeses habitualment, deixant en exposició tot l'esplendor de la seva pell blanca, maculada tan sols per les enrogides marques circumdants de cuixes, engonals, ventre, cintura i el tors per sota els pits que li havien deixat les betes de la cotilleria.
La dama dels cabells platejats es va aixecar del balancí i va posar mans a la feina. Calia regenerar aquell cos castigat per tres nits d'insomni, protegir-lo dels efectes del malefici de la institutriu eixuta i estimular-lo perquè, interiorment, la princesa seguís generant visions durant el seu desmai. El més urgent eren els ulls. La princesa no podia tancar-los ni parpellejar. Per això, la dama, amb molta cura, els li anava abeurant cada poca estona perquè no es quedés cega ni patís set.
"Ara esborra-li tots els senyals del cos" va dir-li a l'Idar. I mans brunes llaurant carns blanques, l'Idar va ungir tot el cos de la princesa amb els aromes del sàndal i la mirra, que alimentaven uns porus dilatats per la cremor del frec, i que li esborraren les petges de l'opressió de robes i betes. Dels braços i les mans se'n va voler ocupar personalment la venerable dama. Volia ser ella l'única responsable de qualsevol error en la delicada manipulació dels guants. Li va extreure el guant dret igual com havia observat que ho feia ella, i amb una gran lent li va anar escrutant meticulosament les línies dels palmells. Després li va cedir l'extremitat a l'Idar perquè la treballés segons la seva comesa. I fins que mà i braç drets no van estar enllestits i degudament enguantats de nou, no va llevar-li el guant esquerre per llegir-li la mà i aplicar-li el massatge.
Aquestes no van ser les úniques cures que va rebre la bella anatomia de la princesa. Tots els forats del seu cos van ser degudament atesos. Als narius, la dama hi acostava la cara i després de xarrupar la pipa i obrint molt la boca, deixava caure barbeta avall com una lànguida cascada de boires fredes que quan arribaven sota el nas de la princesa, se li anaven introduint pels forats a cada inspiració.
Als mugrons li era aplicada una pasta fangosa de color de cendra que agermanava els ritmes orgànics de la princesa amb el moviment orbital de la lluna. En les hores de baixamar l'arèola es rebregava i el mugró s'enduria i es dreçava com una torreta de guaita. En les hores de plenamar cessava la retracció i l'arèola es distendia i quedava plana i sedosa, com la vibrant membrana d'una pandereta. Aquests moviments erèctils clivellaven la fina capa d'argila seca, que s'acabava desprenent, i per això l'operació s'havia de repetir cada sis hores després de ser delicadament retirat, amb un suau pinzellet de pèl de gat, el polsim cendrós residual.
Tres vegades al dia, la dama abocava gota a gota, al melic, una mena de cera que anava fonent. Omplia el buit fins que li vessava un regalim vers la cintura. Aquella oliosa substancia fosa, no solidificava i, imperceptiblement, amb el pas de les hores, s'anava escolant melic endins. Així la princesa era alimentada com quan vivia enclaustrada a l'úter de la seva mare, la reina.
Una vegada al dia, la dama dels cabells platejats feia unes meticuloses i delicades fregues per tots els plecs i interioritats de la vulva de la princesa. Quan aquesta activitat era combinada amb uns mantres arcans que l'Idar li cantarellejava a cau d'orella, en harmonia amb la freqüència orbital de la setena esfera, a la princesa se li accelerava la respiració, arquejava l'esquena i convulsionava tots els músculs. Això li oxigenava la sang, li tonificava la massa muscular, i li restauraven i redreçaven els circuits nerviosos tot alineant-los amb el setè cel. En aquestes situacions la dama sempre s’emocionava contemplant els misteris que s’amagaven a l’interior de l’Idar, i que, en aquest cas, el feien capaç de reproduir, des de la sordesa, la música de les esferes.
I finalment l'anus. Prop d'aquest forat la dama de cabells platejats hi va engegar tres escarabatets, no més grans que minúscules formigues (una subespècies endèmica de Scarabaeus laticollis), que s'hi van introduir després de dibuixar per les natges de la princesa, apressades voltes amunt i avall, com cercant, inquiets, alguna cosa. Al cap de dos dies de feines de depuració del sistema digestiu, els coleòpters van sortir per la boca de la princesa, però ja sense aquella inquieta frisança, havent doblat la mida i acompanyats de vuit petits escarabatets nous. "Aquesta vegada sí que hem fet bona collita!" es va alegrar la dama tornant a tancar els insectes en un pot de vidre. I amb el dit petit va untar les genives de la princesa amb essències de farigola i marialluïsa.
Així van passar tres nits amb els seus dies, durant els quals la princesa no va deixar de tenir visions tan o més meravelloses que les que heu sentit, mentre la dama dels cabells platejats, amb amorosa paciència, i fent torns de nit amb l'Idar, no deixava d'abeurar-li els ulls cada pocs minuts.
Al tercer dia la blanca nuesa de la princesa dels guants negres ja resplendia més que la llum de l'alba. Va ser aleshores quan la dama va decidir posar fi al desmai. Va agafar un potet de vidre blau de dintre la caixa forta i va vessar una goteta del seu contingut a cada ull de la princesa, la qual va començar a parpellejar. Estirada com estava i posant-se els braços davant la cara, el primer que va fer en despertar-se va ser verificar, amb el perdut esguard, que els guants negres fossin a lloc. Després, calmosament i molt desorientada, es va anar asseient i, aixecant els braços com una ballarina espanyola, es va començar a contemplar el seu cos resplendent.
- Què m'heu fet?- va mussitar.
- Bon dia, preciosa. Com et trobes?
- Quí us ha donat permís per posar-me ni que sigui un dit a sobre?
- No passis ànsia, ses majestats estan al corrent de tot. Com et sents?
- Sóc major d'edat i, pel que fa a mi, ses majestats només estan al corrent del que els convé- va dir la princesa cada vegada més alterada.
En veure's els pits bruts d'un polsim cendrós, se'ls va espolsar com va poder. L'Idar, amatent, va voler aplicar les seves atencions amb uns experts tocs de pinzell als mugrons. Però al primer contacte, la princesa, manifestament molesta, li va etzibar un sobtat cop de mà al pinzell que el va fer saltar pels aires. L'Idar, amb els palmells ajuntats a l'alçada del pit, li va fer una lleu inclinació i tot seguit va anar a caçar el pinzell. La princesa el seguia amb la mirada.
- Quí és aquest?
- És l'Idar, la meva mà dreta. M'ha estat ajudant en la teva reconstitució. T'ha estat solcant el cos amb mans fortes i entenimentades. I no passis ànsia, perquè tot i que t'ha llaurat, no t'ha sembrat. Li manca el desig. L'eina de fecundar la té impedida. De petit li manllevaren el saquet de mirra que tots els homes duen amagat amb zel perquè es pensen que és això el que els fa ser homes. Tampoc t'ha tocat ni un bri de seda dels teus guants negres, i durant hores t'ha estat cantat a cau d'orella les harmonies del setè cel, perquè el poguessis albirar en les teves visions. T'ha fet molt de bé, li hauries d'estar agraïda.
- Mercès! - digué la princesa com un resort mecànic, mentre comprovava com sota els guants negres la pell li resplendia igual que a la resta del cos.
- No et sent. Va néixer sord.
- Us faria res dir-me d'un sol cop tots els impediments del vostre Idar? té llengua? té els cinc dits a cada peu? respira? sua? té anus?- digué la princesa desfogant un brot malcarat.
- Entesos - respongué la venerable dama exercint la virtut de la paciència, tal com s'havia proposat des d’un primer moment.
La princesa es seguia escrutant el cos descobrint restes de regalims oliosos que sortien del melic, i sentint, a la boca, el regust refrescant de la marialluïsa.
- Com estàs, estimada?- li preguntà de nou la dama pessigant-li afectuosament la barbeta.
- La veritat és que em trobo bé... molt descansada... vigorosa... estranyament lúcida... però què m'heu fet?
- Vesteix-te, bonica, que hem de parlar i ens queda molta feina per fer. Al fons a l'esquerra tens la dutxa. Hi ha tovalloles netes i una muda que ahir et va portar sa majestat la reina, amb uns guants negres nets. Recorda que l'Idar està al teu servei per tot allò que hagis de menester. T'ajudarà a ensabonar-te i a eixugar-te, si vols. Jo aniré preparant l'esmorzar, que deus tenir gana.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: