LA NEU

La trucada era particular. Va obrir la bossa que la tenia als peus, i va prendre l'aparell amagant el cap darrera la pantalla de l'ordinador.
─Sí..., sí. Ho estic llegint en el correu que m'han enviat. Vols dir que arribarà a tant?... Ara telefono a l'escola, a veure si l'autobús els anirà a buscar ─el timbre del telèfon de sobre la taula es va fer sentir─. Et deixo. Em truquen.
─Carme?, sí, sí. Tots?, qui ho ha dit? Ostres! Aviso a la gent.
Laura es va aixecar d'una revolada i es va dirigir a la taula del seu cap.
─Lluís, la secretària de direcció. M'ha avisat que van a donar l'ordre d'abandonar el polígon. Les carreteres estan agafant la neu i podem quedar aïllats i aquí no hi arriba cap servei públic.
─No diguis ximpleries ─va refusar el responsable─. El director no pot donar aquesta ordre. Hem de servir la comanda demà i hem d'acabar la producció. Observa els finestrals. Són volves només que no s'enganxen. La gent es deixa portar pels nervis de quatre eixelebrats que prediuen el temps i que s'ho passen d'allò més bé quan anuncien que arribarà una de grossa.
─Mira, Lluís. Jo tinc el nen a l'escola a dalt d'un turó i vull anar-lo a buscar. He rebut un e-mail d'avís i una trucada de casa. La cosa és seriosa.
Les altres tres persones del despatx estaven a l'aguait de la notícia que duia la Laura. Els tres van interrogar amb la mirada al responsable. Lluís, bellugant el cap, va marcar un número al telèfon.
─Senyor Dalmau. Hi ha notícies de què la xarxa de carreteres està malament per la neu que cau. El personal està inquiet. Això seria una ratonera si quedem incomunicats. Tot el polígon té una sola sortida a la carretera i, aquesta, no és precisament la nacional... Com diu? Jo no sóc, de cap manera, un home del temps... Sí, sí, d'acord..., la feina...Sí, ho entenc...seguretat.
Els empleats del despatx es van posar a contemplar l'exterior a través del finestral.
─La gent està prenent els cotxes! Surten els de les naus del costat nostre afanyant-se! Les empreses veïnes estan desallotjant.
─El director diu que us en podeu anar ─va anunciar llavors l'encarregat ─. Si algú vol quedar-se amb mi... ─Lluís va mirar la Laura.
─No, Lluís. El meu fill és primer. Cuito a buscar-lo.
L'empleada, corrents, va agafar l'abric, la bufanda i la bossa i va prendre la porta. Els dos homes i la dona que restaven es van observar.
─El director ha dit que sortim ─va exclamar un dels empleats─. Foto el camp. A sobre, encara m'ho recriminaran. Tu, Lluís, no et creguis empresa. Si no hi és tot el personal necessari en el magatzem, la comanda no sortirà i, si surt i queda atrapada, l'assegurança no se'n farà càrrec.
─El director m'ha pregat que em quedi.
─Tu sabràs per què.
─No hi ha prou seguretat i sóc home de confiança de l'empresa.
La dona se'l va quedar mirant.
─I creus que amb un de nosaltres que et féssim companyia arreglaria això de la seguretat?
─Aneu-vos-en, aneu-vos-en ─va decidir Lluís repenjat a la cadira i petant els llavis─. No és la primera vegada que he hagut de passar una nit aquí. Hi ha un rebost i una sala per menjar. Només volia tenir enllestit tot el paperam.
Els tres empleats van sortir amb la mirada al finestral.
Les volves de neu, portades pel vent, ballaven davant de la finestra. S'estampaven contra el vidre. Relliscaven. S'acumulaven tancant la visió com una persiana blanca al revés.
Cinc minuts més tard, Lluís va veure entrar la dona.
─T'esperava, ets intel·ligent. Allà a fora quedaran atrapats dins del cotxe.
─No sóc la Laura...
─Però ets la millor.