La meva amiga Paula

Em sap greu però penso que sóc encara més bleda que la Allan Lee (perdona, si ho llegeixes :D) en això dels comentaris i només comento lo que de debó m'agrada. Les meves úniques crítiques acostumen a ser als relats que m'agraden moltíssim però hi veig un "però" que farien que m'agradés més, però això, a la llarga, penso que és bastant estèril perquè -com als crítics- a un sempre li agradrà això i al'altre no.
Bé, després del rotllo, no podria analitzar el conte millor que com ho ha fet l'Atram (collons, avui tinc el dia pilota, què em passa?)
Com ella, el que més destacaria és amb la facilicitat que sembles emprar l'el·lipsi i el partit dràmatic que li treus, no tan sols amb els tres salts en el temps, marcats pels paragrafs separats amb els asteriscs (que molestaven a no se qui, en un dels relats que vas fer -realment, cadascun de nosaltres tenim unes manies més absurdes- i a mi, ves, els trobo una senefa prou mona, ves :D) la quotidianitat aparent de tot plegat, sempre emprant un llenguatge elegant i senzill: mai forces el vocabulari ni amb paraules grandilocuents, ni paraulotes; no utilitzes efectismes, ni et recrees en obvietats espectaculars.
Un relat, com els que ja ens tens acostumats, en el que confies en la inteligència, concentració i capacitat de deducció del lector, sense apel·lar a la seva pedànteria, creant situacions o comentaris entre lectors que -amb molt de gust estrangularia- de l'estil "mira veus, el que vol dir és això. El que passa és que tu no has llegit a Brnwskfk i això és una picada d'ull que només fa gràcia si l'has llegit, saps?", mentre l'interlocutor se sent una espècie d'escarabat ignorant. Si que hi ha algú que es pugui despistar (ostres, jo mateix em vaig despistar! :D) en el relat del Sherlock i el Watson, per exempl,e però penso que utilitzes uns personatges que formen part de l'imaginari col·lectiu universal i, si no se sap de qui s'està parlant, ja millor que tanquem la paradeta i ens suicidem tots plegats.
Moltes gràcies pels teus relats :)

ens presentes primer una història clàssica d'adolescents, passant aquella època que es diu que tothom passa, en què ens enamorem de d'un amic del nostre sexe, sense necessitat de ser homosexuals. Es comparteix tot. S'estima, s'experimenta. Amb el dolor, i la violència.

Ens presentes la història en 3 (per mi 4) situacions temporals:

El passat remot:
Petites traces de la bogeria, a través de la mort: primer un gos, deprés un pare. Això ja és més gros. Però pensem estar veien una història ingènua d'adolescents.

El passat immediat:
Canvi d'escenari, canvi de punt de vista. Al final del paràgraf se'ns comencen a obrir els ulls. És una història tràgica, de soledat i bogeria.

el present:
Habitació blanca. Angoixa, incomprensió, por. Malaltia irremediable. Condemna perpètua a incomunicació i soletat.

Futur:
Inexistent. Zero. Blanc mut i sord etern.

Quin infant abandonat no ha imaginat un amic indivisible per a jugar-hi, i fer-li companyia?

Em recorda una mica al meu relat d'"infidelitats o bogeria", la traça del discurs des de la normalitat (punt de vista de la protagonista) a la bogeria latent (punt de vista del món enfrontada a ella).

Impecable narració.
Una abraçada, Leela!
atram.