LA MEVA AFICIÓ

Avui m’estreno com nou relataire. Si algú llegueix el que he escrit i aniré publicant en un futur (aquesta és la meva intenció) m’agradarian comentaris i critiques, de debò que serán ben rebudes, és una bona eina per aprendre. Aprofitaré per deixar alguns trets personals, em sembla que dóna un caire de més proximitat entre persones que no es coneixen físicament. Alhora, comque és la primera vegada que “pujo a un escenàri”, desitgeu-me “molta merda” com es diu en el món del teatre.
Nascut a Manresa un 23 – F (!!!). Criat i casat en un poble de la comarca del Vallés. Intentant fugir de l’lestrès, amb dues criatures, l’una de 4 i l’altre de 3 anys, ens vam establir a la capital d’una preciosa comarca del pirineu català. Allà vàrem tenir una tercera filla… i un xic de mala sort: quan la meva dona estaba embarassada d’aquesta tercera criatura,vaig enmalaltir i un procés neurològic em va deixar tocat per sempre. Ho vam pasar malament, de veritat. Des de les hores, les crosses i la cadira de rodes han estat les meves altres cames , i el company inseparable, un intens dolor invalidant. Així i tot, i gràcies a tenir una parella 10 en el més ampli sentit, vam tirar endavant amb molt sacrifici, no més que ningú, però sí que tant com el que més. Durant els dos o tres primers anys de la malaltia, tant els metges com jo mateix pensavem que em moriría en qualsevol moment; per sort, tant ells com jo vam tenir l’encert d’errar. Avui ja tinc néts i molta joventut per endevant…encara.

Mai he tingut el deliri de ser escriptor o poeta. Crec que sóc conscient de les meves mancances. Fins on és capaç de retrocedir la meva memoria he tingut l’afició d’escriure; m’agrada i mai l’he volgut perdre perquè gaudeixo i em distreu.
Sempre he pensat que sóc un “ajuntador de paraules” amb l’aspiració de que formin frases que rimin i tinguin sentit, que diguin alguna cosa. Res més que això. No em parleu de mètrica ni altres conceptes que fan d’uns versos, una poesia o poema tècnicament perfectes: No sé jugar amb boniques paraules que fan metàfores precioses; no en sé més, que hi farem. Envejo, sí, a qui li brollen aquesta mena de paraules com l’aigua d’una font que mai s’asseca, però no sento un desig irrefrenable o desesperat per ecriure bonic. Em donaré per satisfet si algú hi ha que dsprés de llegir un dels meus escrits entén el que vull expresar.
Hi ha pintors que transporten al llenç un paisatge amb extraordinària técnica i colorit tan fidel, exacte i bonic, que el resultat és una obra d’art, mentre que hi ha d’altres artistas que el mateix paisatge el pinten amb no tan bona técnica ni colorit tan precís i preciós, i en resulta un quadre menys afortunat. Jo sóc d’aquests últims pintors, i segurament dels que van darrera d’ells, o més enderrera encara. Els meus escrits están infinitament allunyats de ser obres d’art, però neixen d’el cor i amb la pretensió de reflectir la realitat, o si més no, la meva realitat, encara que la técnica i els colors no siguin els més afortunats o adequats.
He conegut per casualitat la possibilitat de ser relataire de manera anónima i amb psedònim; per això m’he despullat de temors i vergonya per atrevir-me a publicar alguna cosa. De fet, mai ningú que no siguin la meva dona o filles han llegit res meu.
Finalment, disculpeu la meva manca de vocabulari, sintaxi , i demés… sóc dels que vàrem rebre l’ensenyament en castellà, i per una o altre raó important, que no ve al cas,no m’ha estat posible aprendre acadèmicament aquest idioma tan ric, expressiu i preciós com és el català; ho he fet i ho segueixo fent de manera autodidàcta, llegint tant com puc, comptant amb les meves filles quan crec que tinc dubtes, i picant d’aqui i d’allà, com les gallines.
GRÀCIES.

Tota afició distreu,
a mi em plau la que tinc,
la que practico sovint,
i si pogués, cada dia:
ajuntar i fer rimar
frases que donen peu
a il.lusions que em fan somniar
que sé escriure poesies.

Faig treballar el cap!
I el cap es lluny de les cames,
d’unes cames adormides
que es neguen a caminar,
i una esquena adolorida
que fa que hagi de reposar
més del que jo voldria.
Si només fos per les ganes,
faria anys que caminaría!
Però la il.lusió sempre val,
i així aquesta afició
fa oblidar-me del mal
i fins i tot del dolor.