La llagosta i el lluç

Un relat de: Mena Guiga
La lluna s'aprimava sense règim imposat. Dues nenes, sota seu, saltaven a corda en una plaça envoltada d'arbustives florides que perfumaven cada cèl·lula de l'estiu. Un gat tipus linx, amb posat senyorívol, creuava carrers cap a aquell espai. Prudentment, pels passos 'felinals', que es pensava fets exprés per a ell.

Un concert de grills s'oferia i s'afegia al moment. Més un altre més de fons, de granotes distants, com de somni meravellosament invasor.

Les nenes amb el cap calb estaven encetant una nova vida.

Quan es van cansar -i va costar- les cordes les van disposar estirades a terra, paral·leles. Les van arranjar per tal que formessin unes ondulacions. No els agradava la tibantor de la línea recta. Com el que descriuen les màquines de comprovació del cor quan deixa de funcionar.

Les closques de les dues nenes amb vestits frescos acampanats que els arribaven sota genoll, de material com de llençol oblidat, eren llunes lluentes com la que tenien a sobre.

El gat va assolir la plaça, va mirar la placa on s'hi llegia el nom, en va fer cas omís i va instal·lar-se en un banc de fusta pintat del to del raïm moscatell madur. Estar-s'hi embriagava amb dolcesa. D'allà estant, amb les nenes a dos pams davant seu, observava l'escena.

Entre les ones de les cordes s'hi van materialitzar una llagosta i un lluç. El crustaci, desincrustat d'un patiment, picava de pinces emetent un so claca claca claqueta com de dents tremoloses encara incrèdules pel regal de la llibertat. El lluç cuetejava i nedava amunt i avall fins els límits de l'improvisat mar, meravellosament confiat.

No massa lluny, dins una bossa d'escombraries en un contenidor que no era d'orgànica, unes gomes blaves i una carcassa explicaven la fi de la llagosta lligada de pinces, en captivitat, en una aquari minso, mig aparador en una peixateria.
Fins a ser assenyalada, volguda, venuda. I l'havien haguda de llençar: la seva carn estava passada (el sofriment afecta el tema culinari). El cap i les espines del lluç, ben escurat, mostraven, al seu torn, la mort del peix -pescat de pelangre- amb la boca badadíssima, les serretes dents, els ulls que no s'havien cregut fins al fi allò que estava esdevenint-se que era la fi. Al front, clavada, l'etiqueta del preu. Com un cínic Tercer Ull per ser vist per l'economia de les butxaques de la clientela de l'establiment.

L'astre celest s'aniria arraulint les nits següents en el seu fer cíclic que feia massa que també usava com a subterfugi per a fugir del mal del món. Quan el sol fitxés i la lluna pogués reposar ho farien igualment aquells dos esperits infantils, la llagosta i el lluç. El gat, testimoni, ho callaria, amb ella. I en miolaria una làngida cançoneta com una lletania que s'esbravaria a mesura que tornant a la teulada on feia vida enclastaria als passos felinals, conducte secret -segons com s'usessin- a estones de felicitat selènica.

Comentaris

  • Molt bé.[Ofensiu]
    kefas | 28-07-2017

    Has creat l'ambient perquè aquesta nit, asseguts a terra, despullats, amb vestits de paper, agafats de les mans, fem un cercle mentre esperem que surti el sol.

  • Social?[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 28-07-2017 | Valoració: 10

    M'ha sobtat que aquest relat tingui la categoria de social. Jo diria que li aniria millor la de fantàstica. En fi... nenes amb el cap calb? Un lluç fet amb unes cordes que adopta una forma viva?
    Però m'ha agradat molt. L'he trobat surrealista i a la vegada com un conte d'una ficció molt original.
    Content d'haver-lo pogut llegir.


    Sergi : )

  • Preciosa...[Ofensiu]
    Montseblanc | 24-07-2017

    ...escena la que pintes davant els nostres ulls amb les teves paraules. Colors, sons, olors i sentiments. No se t’escapa cap detall. Ni a tu, ni a la lluna, ni al gat. Oníric i real a la vegada.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

720 Relats

772 Comentaris

230745 Lectures

Valoració de l'autor: 9.59

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.



L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Des del 2012 fins enguany (som el darrer dia de gener del 2016) puc ser una novel·la que qui sap si en una altra existència escriuré, des de la ficció, l'amor, l'humor i una certa exageració. Agraint els personatges que hi han tingut cabuda.
Això depèn de l'energia que em toqui tenir: si és d'aire, costarà més, i si és amb un toc de foc, com ara, igual. La caloreta és per pendre-la al pati com una sargantaneta d'hivern i el vent per envolar el que es vulgui.

Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com