La Laia

A la cafetera no hi quedava cafè del dia anterior. Li agradava l'acabat de fer, però si n'hi hagués hagut se n'hauria pres i, aleshores, hi hauria barrejat una mica més llet. Es va endollà l'auricular i va escoltar el locutor de tots els dies: Matisava les notícies del dia anterior. Va replegar la vaixella bruta i la va anar posant al rentaplats. Aquella nit, no havia dormit prou bé. Va obrir la finestra. La cuina feia olor a menjar del sopar. Va respirar fons i va contemplar el cel del matí.. Clarejava. Els xiscles d'un estol de gavines va tapar la veu del seu quotidià company radiofònic. Els ocells volaven cap al mar. Ells, lliures, emprenien la ventura del dia. La silueta del Tibidabo s'intuïa contra la foscor tènue de l'atmosfera emboirada i la punta de l'antena de la muntanya recollia la primera busca de llum que un núvol condescendent havia deixat passar. El marit havia estat tota la nit roncant i això que havia anat a dormir molt més tard que ella. Ell, ficat a l'ordinador. Ella, sola al llit.
Va fer cafè nou. Com sempre, se'n va servir mitja tassa amb llet freda. Amb fruïció, hi va sucar un parell de galetes de les seves preferides. En restava només una en el paquet. Havia de comprar-ne en sortir de la feina, quan pogués. Va pensar, llavors, en tota una llista de coses que calien.
Va entrar al lavabo per acabar d'arreglar-se. S'havia vestit i maleïa aquella mena d'uniforme blau amb faldilla estreta i sobretot el calçat de taló alt que tant li estrenyia. S'emportaria les sabates planes, potser gaudiria d'un moment de repòs.
Va comprovar l'hora. Feia tard. L'Aurora ja estaria traient el cotxe del garatge. Va replegar la bossa de mà en el moment que va sonar el telefonet. Era ella, sempre impacient. Va accedir a la trucada dient només "baixo, baixo". Si hagués acceptat la feina que el seu marit li havia proposat, ara no aniria de cap. Volia valer-se per ella mateixa. Estava segura que hauria cobrat més diners amb la feina oferta, però la decisió pròpia no tenia preu.
No se sentia realitzada amb el seu treball fent d'hostessa enviant somriures d'atenció als clients, però tenia l'esperança, en les presentacions de les fires, de contactar amb professionals dels sectors i promoure's en una nova activitat.
Aquesta era també la idea de l'Aurora. Portava anys treballant en fires i no havia aconseguit canviar de feina. La Laia estava segura que la seva companya no es desempallegaria d'aquell ambient perquè la veia realitzada. Sabia quedar bé amb tothom i sortia sovint amb representants de companyies. Però no aconseguia ser admesa a les seves empreses.
l'Aurora i ella eren completament diferents i, en canvi, s'hi avenia, cedia als seus suggeriments i no endevinava per què. Aquell dia, s'havia compromès a acompanyar-la en sortir de la feina. Havien concertat trobar-se amb dos comerciants de la construcció que havien conegut uns dies abans a la fira. L'Aurora li ho havia pregat i la Laia no va saber negar-se. L'havia ajudat en moltes ocasions i no li podia fer un lleig.
No acceptava que la recriminés pel seu aspecte i es va pintar els llavis amb un to més viu. Pensar en mantenir una conversa amb argots de paletes l'avorria per endavant però creia que fóra bo ajudar l'Aurora perquè aconseguís col·locar-se en una empresa important.
Es va contemplar al mirall i va aprovar la seva figura. Va observar que el calaix del moble de la pica no tancava prou. Les capses de medicaments i d'higiene no estaven ben encabides. Les va posar bé amb atenció i va decidir deixar al damunt de les altres la de preservatius que restava, abans, abandonada al fons. El calaix es va ajustar. Lentament va redreçar bé les tovalloles que estaven mal penjades. Se'n va adonar que no hi havia posat suavitzant. Va estendre la catifa de bany per sobre el cantell de la banyera i en va treure un tros de paper enganxat. Calia rentar-la. Va situar al seu lloc les ampolles de sabó.
Es va tornar a mirar. Calia també netejar el mirall. Va obrir l'aixeta, tenia taques de calç i va estar contemplant una estona com el raig d'aigua brillava a la llum dels focus. La vista la va tornar al mirall. Va observar la dona que tenia al davant. Mecànicament, va tornar a obrir el calaix, va prendre la capsa que havia col·locat al damunt i la va posar a la bossa oberta que estava al seu costat sobre el tamboret. Es va passar la mà pel cabell sense deixar-se, en cap moment, de contemplar-se i va tancar l'aixeta. Va agafar les claus i, d'esma, va prendre el passadís per anar a la seva habitació. No hi va entrar. Va tornar enrera i va obrir la porta del pis.
─Me'n vaig Josep, potser vingui tard, avui. ─va cridar─ Aixeca't. No t'adormis. Hi ha cafè calent.
─Adéu Laia.