La dona de'n Braman (infidelitat)

En Braman desconeixia fins a quin punt poden arribar a corbar-se els anhels de l'ànima humana. El dia que va ser infidel a la seva dona, va ser el mateix de quan la va matar.

La Marga era d'aquelles dones que es fan estimar de tal manera, que pots arribar a odiar-les amb la mateixa intensitat. Conservava amb penes i treballs el desgast dels anys, i l'esgotament quasi inhumà es respirava amb la seva malaltia. Era com una presència dormida, de qui cap mal pot emergir. La Marga parpellejava sempre molt lent, talment com si dugués dos rocs damunt les parpelles, o com si hi guardés un tros de cel, i al aixecar els ulls li trontollés la mirada, i aquell blau s'aclarís, empal·lidint-se una mica. En Braman que amb el temps, se'n va començar a cansar, de la seva extravagància, va contractar a una dona per a que li tragués aquell mal de cap, que ell no tenia temps per a criatures, remugava. Hores al despatx de saviesa torta, blancs de paret.
Aquell any va ser quan van començar a arribar les amants, desconegudes, inèdites al plaer. I els seus companys el deixaven fer, tot recordant-li de tant en tant, que tenia la dona prostrada al saló de casa. I prou que li feia visites ell, tres cops per setmana, i dues al més, i la va deixar abandonada. Les amants anaven i venien, però a vegades en Braman s'espantava, perquè quan feia l'amor la mirada de la seva dona li arribava tan clara... que la tenia com clavada al cap.

Va ser una tarda, després de l'acte festiu a la cambra, que just obrir la porta s'hi va trobar la Marga, amb el cos immòbil damunt la cadira de rodes, i els ulls tancats, de morta.

I en Braman va saber que ella l'havia enganyat també, i recordà totes les vegades que havia fet l'amor, la mirada aigualida, de blau arrissat, just clavada pel forat de la porta.